Quan sents cadenes oprimint-te, no deixant-te agafar aire i fent-te no només acostumar-te, sinó fins i tot donar gràcies per viure dins d’una cel·la molt petita, aquesta es converteix en la teva llar. És esgarrifosa la rapidesa amb la que un aprèn a sentir-se còmode en el seu tancament particular, la facilitat d’adaptació que un desenvolupa inclús quan tot al seu voltant sembla fosc, i fa mal.
De totes maneres, fa ja una temporada què em sento caminant en la direcció totalment contrària, portada per una mena d’inèrcia quelcom semblant de la que no he sigut (ni sóc) del tot conscient. Em trobo amb sensacions estranyes quan tracto de recordar alguns dels moments relacionats amb el trastorn, com si estigués mirant alguna cosa que sé que forma part de mi però de la qual em sento llunyana. Sóc capaç de fer memòria amb dificultat pel que fa a les emocions de llavors (en el moment tan intenses, inevitables i terribles).
Tot allò segueix sent un capítol obert a la meva vida. No perquè es vagi a estendre al llarg de tot el llibre, sinó en el paper d’una espècie d’introducció necessària per seguir amb la resta de la trama. Les pors que hi romanen i totes les que estan per venir, les llàgrimes, el riure, la fatiga, l’esperança… Tot és part del que sóc ara.
L’altre dia algú em va demanar: “Què sents de diferent? Com et sents respecte a abans?” Què he guanyat jo d’aquest procés? I pensant, pensant…
He guanyat capacitat d’expressió davant els meus problemes, davant la gent que em produeix angoixa i em fa sentir petita. He après que no només tinc veu sinó que he d’esforçar-me perquè aquesta s’escolti. I que encara que això no sigui possible, és meva i no és just fer-la callar.
M’he adonat que recolzar-se en els demés no és un signe de feblesa, més aviat d’humilitat, valentia i coneixement de les pròpies limitacions. Que no t’allunya de la gent, doncs genera confiança. D’una perspectiva egocèntrica i de compadiment, cap a una altra dirigida cap al perdó i la comprensió. Que el meu cos no és el meu enemic, sinó el meu aliat. No és gens fàcil, però es pot fer. És una part del procés d’aprendre a conviure amb tu mateixa: forçar el contrari no només és una autèntica tortura, sinó fútil.
He entès el mal que fa l’egoisme de la mà de la persona que més estimo en aquet mon: a vegades, estar tan ficat en el propi patiment impedeix veure que
n’hi ha d’altres que, des de fora, carreguen a les espatlles el seus dimonis perquè, clar, “jo estic malalta i tu no”. Victimisme destructiu i inútil.
Què la crítica pot ser positiva. Si, sembla un tòpic (ho és), i és cert que la recepció no acostuma a ser agradable (a mi, al menys, encara em costa no qüestionar-me), però et transforma en agent del teu propi canvi i et dona l’oportunitat de millorar i extraure el millor de tu.
I, tu, no paro d’aprendre.
Clara
