A la meva vida hi ha hagut tres dones essencials i imprescindibles que per atzar han compartit nom.
La primera Marta va aparèixer durant l’adolescència, just al començament, quan a les dues ens semblava que ens menjariem el món però que alhora ens era un lloc hostil i on era difícil d’encaixar, amb la família que no ens entenia i on amb les cartes que ens enviavem ompliem els buits existencials del nostre dia a dia.
La meva segona Marta em va estimar i se’n va anar. Un resum rotund del primer amor de veritat, de l’entrega generosa, total i sense mida en la que em vaig descobrir a mi mateixa i del dolor llarguíssim i sense consòl quan el vaig perdre.
La meva tercera Marta va ser per encàrrec. Me la van anar a buscar, recomanada. Jo ja m’havia rendit al meu odi, enfadada i esgotada de mi mateixa i de la malaltia que arrossegava infinitament arrelada, però de la que ja donava mostres de voler-me’n deslliurar. Necessitava més i des de l’Hospital de Sant Pau on vaig fer la primera part del tractament em van recomanar que anés a l’ACAB i vaig estar participant als Grups de Suport com a afectada.
La perspectiva de CURAR-ME no la volia ni contemplar, em veia tan fotuda que li vaig confessar que amb que m’abandonés el nus a l’estómac, l’angoixa i en definitiva pogués deixar de patir en tenia prou. Somric ara quan ho escric, somric perquè després del temps que porto fent teràpies amb més o menys freqüència no només he pogut deixar aquest sentiment, el de la frustració, de pensar en centímetres, talles, quilos, exercici…es que em trobo millor del que m’hagués imaginat mai.
I on és el secret de tot això? Hi va haver una clau i va ser la que un dia la Marta em va posar a la mà “Aquesta és la clau que ha d’obrir l’Ester de veritat, la que ha d’obrir les portes dels teus sentiments. No només t’has de nodrir d’odi, rabia i dolor. Has de buscar dintre teu i buscar les portes de l’alegria, de la tristesa, de la gratitud, del coratge, de l’amor cap a tu i sentir el que hi trobis a dins. Trobaràs estances amb miralls on et diràs: sóc jo, sóc única, m’estimo, em respecto i tinc dret a demanar el que necessito i tinc dret a dir NO”
I va venir la gran feinada!!!! Perquè tossuda ho sóc, d’acord, però a desconfiada i poruga pocs em guanyeu i això volia dir quedar exposada davant del món amb totes les meves debilitats, buscar on fa mal i començar de zero. Va resultar que a mida que localitzava les portes i les obria desbordava sentiments i llàgrimes d’emocions diferents, sentía que em reafirmava en mi mateixa i la sensació de por i debilitat momentània conferien en mi un nou gest i matís a la meva manera de ser i d’entendre la vida. Creixia.
Ella, és d’aquella gent que segur que et cauria bé perquè et fa sentir cómoda desde el primer moment, forma part de tu i t’ofereix fins on tu vulguis el que puguis o creguis necessitar. Amb això es forma un estat de calidesa on la confiança és la primera espurna que pot engegar un motor que porti mil anys sense funcionar. Jo de vegades penso que en una altra vida ha estat també malalta, com nosaltres, sinó no es posible aquest grau de complicitat i d’entesa de la malaltia. De totes maneres tu això no ho notes. Si mai l’arribes a conèixer et passarà del tot desapercebuda perquè sé que no surt mai de casa sense un toc de maquillatge de generositat i es pinta els ulls amb ombra d’ humilitat. És una dona inquieta i amb ganes d’aprendre i de donar i això l’ha portat a emprendre un nou projecte amb el que n’estic segura tindrà grans satisfaccions personals i laborals.
El que no goso és donar-li les gràcies a cap de les meves Martes perquè em semblaria que aquest agraïment porta implicit un comiat ni que sigui de manera velada.
No sé com portes el teu entorn. Mira al voltant, perquè segur que hi ha alguna Miriam, Marc, Pau, Leire o Imanol. Atreveix-te. Mira’ls als ulls i omplet de vida.
Ester.
