Avui li cedeixo la paraula a un dels meus personatges preferits: la Mafalda, del Quino. Trobo que la seva agudesa, intel·ligència i enginy resten sovint desconeguts, especialment entre els que som més joves (la veritat es que ens porta uns quants anys). Jo tinc la sort de conèixer-la (i de tenir uns pares encoratjadors de la lectura), i he gaudit molts cops de rellegir les tires “còmiques”, denominació que no treu que siguin d’un encert absolut. Per això vull compartir aquí algunes de les perles les quals em fan esbossar, invariablement, un somriure d’orella a orella, amb la humil intenció que exerceixin el mateix efecte sobre vosaltres. I ja que us hi quedeu, per què no, a veure si fan trontollar aquests pensaments, rutines i inèrcies que, a vegades, semblen tenir-nos atrapats de manera irremeiable.
Perdre és una de les paraules que més em va ressonar al cap durant la malaltia, com una de les pors més immenses… Perdre als meus amics, a la meva parella, la meva primesa, perdre el control… i el meu més gran anhel: perdre els meus kilos “de més”, perdre el que jo considerava una llista de defectes sense fi, perdre la sensació de que era un desastre que no valia per res. Fins i tot quan ja no em quedava res més a perdre, quan mai no m’havia trobat tant perduda. Mira que m’agradava la parauleta… suposo que fins que em vaig adonar que aquestes sis lletres amagaven un significat totalment nou: enfada’t, lluita i no et deixes guanyar! Tira’t panxa a dalt i canvia el teu focus de rebuig, de tu a allò que et fa sentir tan malament. “Más chula que un ocho”, com la Mafalda.
Ai, la bàscula… Aquest monstre amb la qual ens relacionem des de l’amor i l’angoixa, des de la esperança i la desesperació. Hi posem tantes emocions, deixant que la resta del nostre dia (i a vegades, una mica més) quedi al arbitri de la xifra marcada… Ens amaguem darrera un nombre que amb prou feines diu alguna cosa de nosaltres, res dic d’important. I per què? Cadascú és lliure d’afegir aquí la seva resposta. En el meu cas, era la única manera que tenia de valorar-me de forma tangible, de no perdre’m (un altre cop la parauleta) en la foscor i l’embolic que, en aquell moment, era la Clara més profunda. Però, en realitat, aquesta Clara era la que s’havia de salvar, emplenant el buit que hi portava al cor. Perquè el que més ens hauria d’importar no es troba pas afora, sinó allà dins. Com li preocupa a la Mafalda.
La malaltia s’alimenta de la falta de poder personal. S’oblida de l’afecte, el desplaça com a inútil en la seva Croada (en majúscules, perquè ho és de debò) per fer-nos “les millors”, “les més primes”, “les més maques”. Ens torna enemigues del nostre cos, de les imperfeccions que, ens agradin o no, ens fan úniques i inestimables. Contestem-li! La forma de les meves cames no reflecteix a una persona desagradable, lletja o feble; de la mateixa manera que la meva panxa no indica que no sóc capaç de sotmetre’m a una tirania d’abdominals, o que seré un fracàs en les meves relacions. Com la Mafalda, m’estimo la meva panxa: no perquè sigui més o menys llisa, sinó perquè és el resultat de berenars amb la millor companya, confortables migdiades i entrenaments d’allò més divertit (entre moltes altres coses). En definitiva, de fer la meva vida i creuar-la, de tant en tant, amb la dels demés.
No em dieu que no és genial. Em sembla que en tenim un parell de coses per aprendre (oi?)
Clara
