Avui vull parlar-te de les noies del grup de suport de tardes de l’ACAB, les que hi assisteixen els dimarts, el mateix grup on jo vaig participar com a persona afectada fa cinc anys.
El meu primer contacte amb aquest grup de suport de noies de l’ACAB, va ser fa uns mesos quan vaig compartir amb elles una de les tardes de teràpia junt amb la seva terapeuta, la Sara. Va ser una conversa distesa, propera i càlida on vam intercanviar preguntes, dubtes, emocions, ganes, pors, esperances, sentiments a mig sortir, llàgrimes i alguna rialla.
Ahir, durant l’acte de l’Assemblea de l’ACAB, cinc d’elles van fer una recreació llegint unes frases del que per a elles ha significat el seu pas pel grup. A mi, la seva actitud amb la vida i amb la malaltia m’ha emocionat profundament. Amb la vida per la posició que prenen de quedar-s’hi, de voler-la fer seva, de recuperar-la i gaudirla i, amb la malaltia posicionant-la d’entrada en una veu en “off” lluny d’elles, que no comparteixen i deixen d’esquena, que la rebutgen i principalment que hi donen la cara. Perquè sí, noies, per donar la cara en un moment d’inici d’un tractament o d’acceptació d’un problema o de no voler una cosa en la teva vida s’ha de ser molt valenta i tenir molt de coratge, aquest ja no és el primer pas ara ja esteu començant a caminar.
Gràcies a vosaltres, a totes i a cadascuna de vosaltres per recordar-me on sóc, d’on vinc i que el que he aconseguit val la pena. Ahir em veu fer sentir una dona molt afortunada.
Ester
