Aquesta setmana ha estat el meu aniversari i és una data prou trascendent en la meva vida com per voler-la compartir amb tu.
Ja en fa cinc d’anys que vaig donar el pas de començar a empetitir la malaltia i la valoració que en faig ara, supera en escreix les espectatives. Una de les coses que més em va costar va ser dir-ho a la família perquè era reconeixer-m’ho a mi mateixa, confirmar-me que em passava alguna cosa, que acceptava estar malalta i que necessitava ajuda. Ja t’he explicat en alguna ocasió que el tractament no és fàcil, però per posar-te un exemple, ara que vé el canvi de temps, tinc la capacitat de no enfonsar-me davant la perspectiva d’anar canviant la roba, de pensar en samarretes més ajustades que em marquin el pit i en anar a la platja.
Amb aquest temps he pogut anar notant un canvi de caràcter considerable: em sociabilitzo molt més que abans, d’una manera molt més sana i el menjar no és un obstacle ni una mala estona en les meves activitats qüotidianes, em prenc les coses amb més calma, menys preocupació i sense obsessions i, procuro que no em falti mai un somriure. He tornat a recuperar les sensacions de tenir gana o tenir-ne prou de manera natural i això em confirma una vegada més que menjar o alimentar-me, és un dels símptomes d’una malaltia que em mantenia amb més d’un front obert i que, a mida que els he anat tancant o que els he anat posant nom, la calma ha tornat a la meva vida. És cert que quan em passen coses (que me’n passen) tinc tendència a coixejar sempre del mateix peu… i apareix el fantasma “avui estàs més grassa” “vols dir que t’hi hauries de posar sucre?” però m’han ensenyat a detectar quan m’enganyo i per què el TCA intenta obrir-se espai de nou entre la meva quotidianitat, la reconec i recondueixo la situació. No passa d’aquí.
El millor de tot és que en aquest cinc anys he guanyat no només qualitat de vida. He guanyat independència emocional, em sento bé amb mi mateixa! I els altres, se senten còmodes i estimats quan estic amb ells, torno a confiar-hi perquè ja no duc la cuirassa protectora per guardar-me dels mals que mai no van arribar i això sí que val la pena.
Ester
