Si hagués de definir la meva infància amb un color escolliria el blau. És estrany, perque a mi m’agraden els colors cridaners, que em ‘diuen’ alguna cosa. I el blau, realment, em diu poc. El blau és la màscara, neutra, que no destaca: que jo mateixa em posava per no ser o esdevenir un problema per ningú.
Si reflexiono sobre les relacions d’amistat que he tingut al llarg de la vida, em faig conscient de l’abisme emocional sobre el qual he procurat construir-les i, és clar, em sento trista. De fàbrica vaig arribar així, i he hagut de treballar-me i créixer molt per poder solventar i apedaçar aquest buit d’autoestima inscrit als meus gens.
Abans d’estar malalta d’anorèxia gaudia de companyia, de les meves amigues, gaudia estant amb elles i compartint moments. Però realment em mostrava tal com era? Penso que mostrava ben poc els meus sentiments, les meves contradiccions, les meves pors… per això, realment, em vaig refugiar en la malaltia. Aquell era el meu espai blindat i segur, on sabia que només jo podia entrar. Durant els anys que vaig estar malalta vaig allunyar-me d’elles ja que necessitava que el meu espai vital es veiés molt ampliat per tal d’encabir-hi els meus pensaments malalts. I és per això, degut a l’emmirallament constant de mi mateixa que vaig perdre les relacions que abans m’havien fet tan ‘feliç’. Poc a poc m’allunyava de tot-allò-que-no-fos-jo-mateixa per inseguretat. No me’n culpo, seria absurd fer-ho, però sí que n’he patit les conseqüències.
Gràcies a persones que saben veure-hi més enllà del ‘blau’, que t’estimen realment, i que són autèntiques benediccions he conservat persones d’abans de l’anorèxia i que també van ser-hi després de la superació de la mateixa, acceptant la meva realitat i preguntant-se encara avui com he arribat on sóc ara. No puc ser més feliç per tenir-les amb mi… i amb elles puc mirar enrere i veure que el camí que encara faig diàriament, cada vegada és menys costerut perquè cada vegada sóc més forta.
Però degut a la meva inseguretat i manca d’autoestima també vaig perdre pel camí bones persones a les quals no vaig deixar seguir al meu costat perquè em sentia un llast per a elles, per les seves vides… vaig ser incapaç d’acceptar la seva estima com a autèntica i vaig posar un mur entre elles i jo. És un mur alt, opac, que potser amb el temps podrem anar trencant. No em rendeixo a això!
El meu entorn d’amistats és pràcticament tot nou arrel de la malaltia i com més gran em faig més m’adono de com em sento més capaç d’establir relacions autèntiques. És perquè permeto que la gent em vegi l’ànima! I per què ho permeto? Perquè m’accepto, m’agrado, i permeto que als altres també els hi agradi. Això em fa ser molt més sociable, transparent i bona amiga. El fet de no mostrar-se com un és en essència destil·la inseguretat i por. Pel contrari, ésser autèntica, genuïna, jo mateixa, ha fet que la gent se m’acosti, m’estimi, i em faci sentir acollida i feliç. Aquesta sóc jo, amigues, amics. Jo, de veritat.
Maria.
