El meu cos…Recordo quan vaig començar a ser conscient de què aquest podia ser percebut de manera positiva o negativa. Tan sols tenia 5 anys i la meva carta de presentació va passar a ser la Verònica en banyador, ja que tot just començava la meva carrera esportiva: el meu cos i el seu pes serien la clau del meu rendiment i més endavant determinaria també la meva (o no) popularitat com a dona jove en un col·lectiu on la complexió de la gent és majoritàriament allò que anomenem ‘cos 10’. L’arribada de l’estiu no va ser mai traumàtica per a mi durant la joventut. Passava les hores entrenant en piscines cobertes a l’hivern o descobertes a l’estiu. L’arribada de la calor era anecdòtica, ja que fins i tot implicava que quan els amics eren de vacances i gaudint de la platja, jo seguia endinsada en el meu règim de confinament fins finalitzada la temporada estiuenca de natació. Temps invertit en vigorós exercici físic que no menysprearé pas, ja que em va aportar els beneficis de tenir un cos fort i atlètic. L’altra cara de la moneda era la seqüela psicològica que anava deixant a poc a poc, silenciosament. I disfuncions que ara em fan posar les mans al cap, com no tenir una menstruació regular ni amb indicis de normalitat fins a quasi els 16 anys a causa de l’esforç físic i les dietes estrictes (i em qüestiono, és legal això? Fins a on arriba l’esport i comença la negligència, tractant-se de menors?)…
I la natació es va acabar. I el cos com a cosa natural. I els estius. I els amics. I jo. I tot.
Tenia 15 anys i mig i en feia 1 que havia deixat els estudis. La meva família estava trencada i desestructurada. No tenia cap cercle, cap entorn que no fos l’esportiu. No tenia res, o així ho creia.
I va ser així com, immersa en la pitjor de les sol·lituds, vaig declarar la guerra contra la meva persona i el blanc seria el meu cos. Apuntaria i dispararia de franc, directe, sense marge d’error.
Van seguir anys molt foscos i molt difícils als quals dono crèdit perquè van suposar l’aprenentatge valuós que em va permetre arribar fins a on sóc avui.
Potser algú es pregunti, i on ets, avui? Avui fa calor. És estiu. No sóc a la platja però aquí a la muntanya també estreny el sol. La meva samarreta sense mànigues confirma que els braços els tinc ben flàccids. Quan vaig a la piscina del poble, el bikini em permet lluir una mini festa de cel·lulitis concentrada en una panxeta que contrasta amb el cos més aviat prim. Mai contemplo fer topless perquè hi hauria una evacuació massiva de banyistes escandalitzats i no precisament per la fermesa de tot plegat.
Importa, tot això? No, és clar que no. Són altres coses les que em preocupen i de vegades, fins i tot em martiritzen: hauré parlat bé als meus fills? Hauré sigut comprensiva amb el meu home? He sigut la millor versió de mi mateixa avui? És tal la feinada interna que intento bonament treballar cada dia que la part externa, a part de nodrir-la i cuidar-la, queda relegada a segon lloc.
Ja no ho veig com un tema de si faig goig o no. O si m’accepten més o m’accepten menys. Ho veig com el que és: una dona de 40 anys que ha tingut 3 fills, i que abans de quedar-se embarassada del primer ja havia fluctuat 30 quilos amunt i avall i patit les conseqüències visibles de fer-ho. I ara tinc coses millors a fer que no pas controlar el meu teixit adipós. Sí, el meu cos… Al que tan agraïda li estic perquè ha aguantat de tot i més amb mi: ha tolerat com el maltractava i en tenia poca cura. Actuava de forma irreflexiva i temerària, i no només amb el menjar.
Però el meu cos ha estat fidel, fort, sa i s’ha refet amb mi cada cop que hem tornat a néixer. I per tots aquests motius i molts més, és hora de cuidar-lo, estar-ne orgullosa i no amagar-lo mai, de res ni ningú…
Estiu o hivern, platja o muntanya… Aquesta sóc jo.
Verònica
