‘Mens sana in corpore sano’. Aquestes eren les paraules que em repetia a mi mateixa cada dia quan tenia 17 anys i pensava que simplement calia posar una mica d’ordre amb el menjar. Una mica de bondat, en clau saludable, desfer-me dels quatre o cinc (o sis o set, ja posats) quilos que la broma m’havia costat com a resultat dels dos anys que portava de relació amb la malaltia.
Sí, de relació. Com si es tractés d’una amant tòxica, no la suportava, la detestava per moments, em feia la vida impossible i sovint pensava que així no podíem seguir… Però de cop tornava a ser un idil•li perfecte, la meva gran aliada, sempre allà quan la necessitava, era clar que seguiríem juntes perquè no contemplava la meva vida sense ella.
Primera fase: Tenia vint-i-tres anys i la malaltia ja m’havia robat una bona part de la meva joventut. La inestabilitat emocional i depressió que arrossegava feia massa anys s’havien ocupat d’esborrar qualsevol rastre d’infantesa o adolescència mínimament normal.
Va ser llavors quan vaig posar fil a l’agulla i vaig decidir atacar la part emocional del problema: la meva història, les meves ferides.
Al cap d’un parell d’anys i després d’haver fet inventari de la meva vida, conjuntament amb tractament farmacològic i dos intents de teràpia fallits, vaig sentir que -oh, sorpresa!- tenia ganes de viure. I va començar una dolça i preciosa etapa on per primera vegada, la relació amb el meu entorn i les persones que el formaven era saludable i de forma natural i inconscient rebutjava tot allò que fos tòxic per mi. I així vaig seguir durant 8 anys. Havia pres consciència de les meves emocions.
Segona fase: Una tarda d’estiu, ja amb trenta-cinc anys, vaig dir-li a la meva parella que havíem de parlar. Feia dos anys que havia entrat en una espiral sense sortida i trontollava per primera vegada en anys. Havia perdut força pes. Els conflictes amb la gent que m’envoltava eren constants. Estava fent passar un autèntic calvari al meu company amb atacs de gelosia i complicava tant la relació que en alguna ocasió m’havia dit que si hagués sabut abans de començar junts que jo era així…
Feia poc que m’havia guanyat un acomiadament laboral amb mèrits i matrícula d’honor. Ja no podia més. Estava psicològicament força desequilibrada.
Aquella tarda d’estiu vaig donar-li la meva paraula que això s’acabava. Prendria responsabilitat per tot el que estava succeint i hi posaria remei. De nou vaig posar-me en mans de professionals i altre cop amb tractament farmacològic sumat a una teràpia que vaig saber i poder aprofitar una mica més que amb vint-i-tres anys, vaig sortir d’aquell pou. Havia pres consciència dels meus pensaments.
Tercera fase: Tinc quaranta anys i la vida em somriu. Sóc privilegiada per poder escollir el què faig, com i quan ho faig i la llibertat de poder triar amb qui compartir el meu temps i espai. Rara vegada em trobo fent allò que no vull o escoltant allò que no m’interessa. Em sento lliure, m’aprecio força i a més, no em costa gens dir que no.
Tot i així, els últims mesos em resulten difícils, internament. Com és possible, pensareu? Perquè les preguntes que em faig s’han tornat més complexes. I les respostes no es troben a cap manual, ni Wikipedia o a la consulta de cap metge. Van molt més enllà.
Darrerament tot ha canviat. La meva percepció i visió de la vida, les inquietuds, els fonaments en els quals jo havia construït la meva realitat. Per primer cop em preocupen molt més les meves accions que el meu aspecte. Observo la inutilitat de la por, els judicis i prejudicis que em condicionen i paralitzen. Miro endins i intento esbrinar qui sóc realment, què he vingut a fer aquí. El curiós de tot plegat és què intueixo les respostes i, si vull seguir en aquest viatge sense retorn, hauré de confiar una mica menys en el cap i una mica més en el cor i això fa por… però ja he dit que la por no porta enlloc.
I així, tot just quan comença la segona meitat de la meva vida, sento que he pres consciència de la meva part més espiritual.
I vet aquí la història de com vaig descobrir que no sóc el meu pitjor enemic. Sembla mentida que m’hagi costat quaranta anys adonar-me’n. I és què ningú no pot desxifrar els enigmes per nosaltres. Toca viure i seguir caminant.
Verònica
