Mentre sentia la veu del psiquiatre explicant com havia de ser el tractament , la meva veu interior també parlava:
“Aquest home no ha entès res del que li acabo de dir? Què està dient d’hospitals de dia , d’ingressos 24 hores, de menjar 3 plats i fer 4 àpats al dia? Jo treballo i estudio, per tant, a mi això no em va bé, quina part de que sóc vegetariana i que segons què no ho puc menjar, no ha entès?. No ha sentit que vaig a la psicòloga un cop a la setmana i enregistro tot el que menjo?
Vaig anar directe a l’hospital de dia.
La primera sensació que vaig tenir va ser llàstima per les noies que hi havia allà i la idea constant dins el meu cap que en qualsevol moment algú em demanaria disculpes per haver-me portat fins allà, que tot es tractava d’una confusió.
Com pots imaginar el moment de les disculpes no va arribar mai…
“El que heu de fer es atacar els pensaments negatius i transformar-los en positius, el pensament negatiu surt automàtic i l’heu d’atacar amb un de positiu”
Aquestes paraules em sonaven a xino quan feia les teràpies de grup, per dins pensava: “a quins pensaments es deuen referir? Jo penso normal, ni positiu, ni negatiu”.
Era tant el domini que hi havia sobre meu per la part malalta que no podia detectar que cap de les converses que tenia amb mi mateixa eren negatives i destructives, jo m’escoltava pensant que la veu o el pensament havia de ser així, m’ajudava a no perdre el meu control , i havia de donar gracies, ja que ell era l’encarregat de recordar-me que no podia ser feble, i encara que no t’ho creguis el baix pes contribuïa a augmentar els pensaments negatius i la distorsió extrema de la realitat.
El pensament malalt era exigent i cada cop més difícil de complaure. Estava completament sotmesa a la malaltia , accedint a tots els seus desitjos.
Mirava la vida a través de la meva panxa i dels meus malucs, em sorprenia mirant-me al mirall centrant la mirada en tant sols una part del meus cos, llavors el dia estaria del tot condicionat a la grandària que la meva ment hagués decidit que tenia aquella part en aquell moment.
Davant del mirall, els meus pensaments parlaven: “tant d’esforç i sacrifici per continuar sense agradar-me?” Vaig adonar-me que el problema no estava en el meu cos, el problema estava dins la meva ment.
Amb el tractament vaig aprendre a diferenciar quina era la part malalta. Per mi el primer pas per la recuperació, el punt de partida, el principi d’un llarg recorregut que em portaria a pensar i sentir amb llibertat. Un cop enfrontades les 2 parts podia començar el canvi, encara que per mi inconscient. El petit territori mental que ocupava el meu pensament sà era per on em podia salvar, era per on podien entrar, terapeutes, familiar, amics… era per on els podia escoltar.
Tocava deixar la zona de seguretat, obrir la porta i sortir al món real. Estava tan acostumada a maltractar-me que em feia por sentir diferent. Confiar en la gent que m’estimava em va ajudar molt.
Ara miro la vida d’una altre manera, em respecto, m’estimo, escolto la meva veu interior que em diu que sóc real, imperfectament real. Aconseguir estar en pau amb mi ha fet que pugui gaudir de cada segon de la meva vida. I es clar que convisc amb el meu àngel i el meu dimoni, com tothom, la única diferencia es que els domino jo.
Glòria.
