Aquest és el meu primer post, la meva carta de presentació i primer de tot, agraeixo a l’ACAB i en concret a la Marta Andújar per la confiança de permetre’m compartir amb tants i tantes lectors/es unes reflexions tan íntimes i privades. Tinc trenta-tres anys i vaig viure l’etapa àlgida de l’anorèxia nerviosa ja fa molt temps, dels catorze als divuit anys, en plena adolescència. Des de llavors no n’he exterioritzat ni compartit quasi bé re amb ningú, simplement alguna reflexió freda i aïllada, donant a entendre que es tracta ja, d’una etapa finiquitada…tot i que molt a dins meu sé que algunes senyals segueixen activades.
Com a qualsevol cita o acte social on tractem amb desconeguts, jo almenys, necessito trencar el gel parlant d’alguna cosa que em faci sentir còmode, en aquest cas, en la conversa escrita. I pel tema que ens uneix aquest bloc, a mi em fa sentir molt segur parlar del primeríssim moment de la recuperació, del punt d’inflexió que va fer-me reaccionar i que des de llavors he incorporat a la meva vida com a resort vigoritzant i energètic.
He nascut i crescut en una família treballadora on els valors de l’honradesa, el respecte i el treball són els trets identitaris que pares i avis ens han transmès a les meves dues germanes i a mi. Els pares sempre ens han donat sobradament tot el què necessitàvem per créixer sòlids i educats tot i els orígens humils dels avantpassats. Les mancances i carències pròpies de l’època on hi van créixer els meus pares els van forjar un caràcter sòlid i resistent on les mostres de debilitat i cansament van anar perdent presència ja que no eren útils ni pràctiques per afrontar el dia a dia. Amb aquesta base és com també vaig créixer jo, cada dia, sense excepció, veia arribar el meu pare al vespre amb la granota de treball bruta i les mans tallades i marcades per la duresa de la feina. La meva mare ocupant-se de tots nosaltres i treballant en una oficina on els teclats de les “olivettis” anaven a tota velocitat. Puc assegurar que MAI vaig sentir ni notar la més mínima queixa o mostra de cansament ni debilitat per part dels meus pares. Des de la meva visió infantil i adolescent els meus pares eren unes màquines perfectes, infalibles i jo sentia com una anomalia les queixes, flaqueses i necessitats que sorgien d’algun lloc molt a dins meu. Un fill, i més encara, el primogènit, com és el meu cas, vol imitar i ser digne successor del seu pare i jo vaig reprimir i negar tota queixa i sentiment de necessitat, ja fos material o emocional. Però el nostre cos és savi i el meu va reutilitzar aquesta energia de repressió per crear l’únic sistema possible capaç de retornar l’equilibri, primer dins meu i després al nucli familiar. Arribava l’anorèxia nerviosa.
Tota la disciplina, vigor, aplom, fortalesa mental i emocional dels meus pares es desfeien com simples glaçons de gel a mida que jo anava perdent quilos de forma descontrolada. Tots els fonaments educatius que van acordar des de l’amor i el respecte els meus pares, van tremolar i esquerdar-se com si un terratrèmol els castigués i és que la malaltia, arrogant i implacable, discuteix i ridiculitza els fonaments familiars més sòlids. I en aquest punt d’extrem patiment i impotència dels pares a mi se’m remouen per dins dues sensacions totalment oposades; primera i molt fugaç, sensació de control i domini de les emocions dels meus pares, fins fa poc, adults sòlids i impassibles, ara tenien el cor encongit cada vegada que em posaven el plat a taula. Però arriba la segona sensació, que s’endu la primera com qui espanta una mosca pesada i és que hi ha un moment molt clar que recordo amb precisió la sensació de connexió total amb el patiment dels meus pares, impotència i desesperació al veure un fill perdre la salut a tanta velocitat. Aquell moment em va servir per veure que els meus pares són 100% humans i que dins seu també hi existeix el dolor i el dubte.
Aquesta certesa, que pot semblar senzilla i simple, a mi em va sanar. Observar i sentir sensacions tan humanes i terrenals com la impotència i la debilitat en persones que creia immunes i infalibles va ferir-me el cor i em vaig prometre que, a partir d’aquell moment jo seria un puntal i un recolzament incondicional per la meva família.
Des de llavors he anat entenent aquest mecanisme vital i és que quan ofereixes la teva ajuda de forma incondicionada, de retruc i indirectament sanes també les pròpies ferides interiors més amagades i inaccessibles, impossibles de tractar a simple vista.
Aquest va ser el meu punt d’inflexió que em va portar a la sanació. M’agradarà saber quin és el vostre, en cas que l’hagueu trobat i si no és així, espero que el que jo comparteixo us serveixi i us inspiri.
Salva
