Si miro enrere puc veure que el motor de canvi principal que va fer adonar-me que no podia anar bé si continuava igual: haver d’estar ingressada durant mesos en un hospital va ser un episodi cabdal. Als quinze anys la vida ha de ser una altra cosa, creieu-me.
Al principi de la malaltia quan la majoria dels meus pensaments eren irracionals, em semblava del tot natural estar hospitalitzada: tota causa té una conseqüència, i la meva si decidia viure malalta (causa) era que no podria ser lliure (conseqüència). Però a mesura que van anar passat els dies, les setmanes, els mesos… i fins i tot els anys vaig poder valorar que al meu voltant només hi havia dolor.
Dolor en relació amb el menjar però també en relació amb la meva família i els meus amics. No alimentar-me em suposava negar-me l’oportunitat de viure plenament en tots aquests aspectes. En la meva ment malalta era impensable procedir d’una altra manera… però quan has perdut tot el que una adolescent necessita per créixer i només et queda el cos -només, sí-, t’adones com de buida pots arribar a sentir-te.
Després dels ‘mèrits’ que havia fet per que m’ingressessin, allà dins, tancada, anhelava ser com la gent que passejava pel carrer, que anava a fer un cafè amb un amic i que anava a l’institut. Però jo no podia, no me’n sentia capaç… arriscar-me a perdre el suposat control que creia portar en la meva vida em feia pànic. Necessitava suport. I el vaig buscar en les infermeres i auxiliars: me’l van donar; el vaig buscar en la meva família, i me’l van donar; però el suport més important era el que jo mateixa podia donar-me, acceptant-me com a persona i acceptant merèixer la vida que m’ha tocat viure, amb plenitud.
Algú em va dir un dia, davant d’un plat: “Va, Maria, llença’t a la piscina!” i jo, en un mar de llàgrimes, i sanglotant vaig dir-me: “sí, jo puc fer-ho”; “sí, m’ho mereixo”; “sí, mereixo una vida millor que la que m’he estat boicotejant”.
I vaig llençar-me a un piscina on pensava que no hi trobaria aigua…. però per sorpresa meva n’hi vaig trobar. I vaig nedar, i nedar… a vegades em semblava que m’ofegava i no era fàcil: hi havia onades, llocs on capbussar-me, canvis de sentit inesperats… però finalment la travessa va valdre la pena. I aquí estic per explicar-ho! I tu, quan t’hi llences? T’espero!
Maria
