Sempre he recelat de la gent que s’autodefineix com a “tolerant”. No sé per què, però penso que justament per definir-se així s’ha d’haver passat primer per un procés encorsetat de jutjar el que està bé o malament, del que se surt o no de les normes establertes, del que entra dins dels paràmetres de la normalitat i aleshores és quan em sembla que aquests “tolerants” són els grans tirans i tiranes de la nostra societat.
Doncs bé, estava jo a l’inici del tractament del meu TCA quan en una de les sessions a l’ ACAB amb la Marta, em va preguntar què era el que voldria aconseguir amb la meva recuperació, quines eren les meves metes. I em va sortir de la boca: “TOLERAR-ME. Només vull tolerar-me quan em miri al mirall o pensi en qui sóc”. Allà estava resumit l’objectiu de tot el que necessitava aconseguir. No tenir por a la imatge que em tornés el mirall. No calia ni que m’agradés, només demanava que em fos indiferent. Ja feia mesos que no feia servir la bàscula i vaig baixar tots els meus llistons, vares de rasar i mides amb les que m’havia estat enganyant fins aleshores, a més de canviar el paper de fiscal pel d’advocada defensora de la meva causa.
No només em vaig acostumar a no voler-li donar una importància cabdal al reflex del meu mirall, sabedora a més, que el veure’m més o menys còmoda amb mi mateixa depèn directament del meu estat d’ànim i que és el que li passa al 90% de la població estigui o no malalta, vaja. També vaig superar la fase de mostrar-me amb roba més ajustada, amb menys roba, amb tirants i el dia que em vaig comprar un biquini i me’n vaig adonar que no havia tingut un atac de pànic als emprovadors ho vaig entendre com que les coses començaven a canviar. En aquesta malaltia, cadascú és un cas particular i a mi em feia fins i tot angunia haver-me de posar crema hidratant després de la dutxa i que em toquessin era un repte que vaig anar relaxant amb paciència i teràpies.
Aquests canvis són lents però el que canvia perdura, aquest és l’avantatge, que algun n’ha de tenir!!
Potser us semblarà que els meus objectius no eren molt ambiciosos i que havia de lluitar per curar-me i superar la malaltia, per allò de no quedar-me curta…però la vaig encertar de ple per què a “tolerar-me” hi vaig arribar per un camí que feia pujada però no em va extenuar i no vaig llençar la tovallola i això m’ha permès fer un salt qualitatiu al dia d’avui. M’ agrado, sí, hi ha dies que m’agrado i que em veig guapa i, a sobre no em contradic. I el millor que em passa és que sovint em diuen “que guapa que estàs avui” i la paraula “guapa” ja no la relaciono amb haver guanyat pes. Simplement la disfruto, em sona a música celestial i segueixo endavant pendent de mi mateixa. No sé si mai estaré del tot curada ni tampoc em preocupa perquè ara mateix el que tinc em reconforta i sé que si demà tinc un mal dia entra dins de la meva normalitat.
Ester
