Allò al que et resisteixes, persisteix. Que no vols que els altres controlin la teva vida? Obsessionant-t’hi perds la direcció i els hi dones el poder amb ells. Que tens tendència a comparar-te amb com són, què fan, què aconsegueixen els altres? Més difícil t’ho poses per connectar amb tu mateixa i saber què és el que vols realment TÚ.
Connectar amb un mateix és complicat, és un aprenentatge que poques vegades surt com a prioritat del que ens diuen a l’escola o a casa. Hauria de ser el normal, potser es dóna per suposat… En el meu cas, el trastorn d’alimentació era el símptoma d’una desconnexió brutal. La meva mare em va portar a metges, l’un mirava a veure si tenia algun problema d’estómac!, l’altra – el psicòleg- a la de tres ens diu que tinc anorèxia nerviosa i em recepta ansiolítics i ja està. Jo m’ho mirava casi amb cinisme i seguia perdent pes, ara menys angoixada per l’efecte de les pastilles però seguint en caiguda lliure. Encara no entenia que estava malalta.
Em sentia com una astronauta que flota en una atmosfera desconeguda on petits gestos que fas per separar-te una mica, per tenir espais teus, en fer-los repetits, insistents, diaris, s’amplifiquen fora del teu control i et disparen cap a un forat negre lluny del que vols: estar en pau, sentir-te segura, estar contenta amb com/qui ets.
I dins el forat negre vaig passar un temps pensant que no tenia d’on agafar-me perquè ja m’havia “equivocat”. Però no era jo, era una malaltia i encara tenia una oportunitat: el tub de l’oxigen connectat a la meva nau – a mi mateixa-, i als altres. Tornar a terra ferma requereix determinació i d’això en tenia, però estava cansada. Ufff, pensava, no tinc forces. Així que havia d’anar pas a pas, i posar tota l’energia i mitjans i ajuts a un sol objectiu cada cop. Primer: reconciliar-me amb el meu cós i nodrir-lo per recuperar certa estabilitat. Després ja em preocuparia de poder tornar a pensar sense estar confusa, funcionar 8h al dia, trobar-me amb gent, anar amb moto,…
Vaig trigar molt de temps a recuperar-me del tot, perquè em resistia a deixar que els altres (família i metges) m’ajudessin. I el viatge fa pujades i baixades i tot va anar més ràpid i va ser menys dur quan vaig demanar ajuda. Anant a un altre psicòleg, per exemple. I quan ho recordo penso Uff! de quina me’n vaig sortir! i quant n’he aprés.
Cèlia
