Em situaré a la Setmana Santa de 1995 i no es que sigui una obsessiva de recordar dates si no tot el contrari soc un desastre per aquestes coses. T’explicaré per què:
Aquella Setmana Santa la recordo perquè va ser la primera que no vaig anar de vacances amb la meva família, el pla perfecte, una setmana sencera sense haver d’amagar-me de ningú
Aquella setmana Santa Vaig perdre el control i quan van tornar els meus pares em vaig ensorrar i vaig demanar que em portessin a algú lloc, no sabia que m’estava passant.
Fa 20 anys no hi havia informació del que era un trastorn de la conducta alimentària, es sentia parlar però ni de lluny es coneixia com una malaltia mental, amb això que vull dir, dons que jo estava patint el trastorn sense saber el que em passava , experimentava alhora que succeïa. No hi havia Internet ni xarxes socials. Vivia la malaltia d’una manera molt íntima, tenia hàbits dels quals m’avergonyia i passés el que passes havia de fer veure que tot anava be .
No menjava per aprimar, pel meu cap passaven coses que no entenia, ara em sentia normal i 5 min després em sentia gorda, les 24 hores del dia pensava en el menjar i en el pes, no cal esmentar els hàbits dels que m’avergonyia, un gran complexa d’inferioritat que no em deixava relacionar-me amb normalitat i cada cop estava més aïllada del mon.
Primer lloc on vam anar? A l’endocrí. Si, si, a un endocrí!!!!!!!!
Ara sembla impensable però en aquell moment vam anar a parar a l’endocrí.
Els meus pares estaven molt preocupats i massa a sobre meu, m’ofegaven . Vaig decidir anar amb el meu germà , 6 anys més gran que jo,.
Arriba el dia, em desperto, em dutxo, em vesteixo i quan em poso els pantalons… EREN ENORMES!. El primer que vaig pensar és que eren del meu germà , que es tractava d’una confusió al guardar la roba a l’armari, però no era així, havia perdut molt pes.
A la visita, l’endocrí va fer-me unes preguntes, em va pesar i em va mesurar un plec de l’esquena amb una espècie d’eina. Va dir que estava prima però que tot estava bé.
Com podia estar tot bé si feia unes hores pensava que els pantalons que duia eren del meu germà?
Desesperats i sense saber on anar, com jo estava amb molta ansietat i angoixa la meva mare va agafar el llibre de la mútua i va buscar el psiquiatra més proper de casa i cap allà varem anar. Aquella noia em va fer unes preguntes i em va dir: “el que tens es diu Anorèxia, és un trastorn de la conducta alimentària i jo aquest tipus de trastorns no els porto, però us adreçaré a on podeu anar .
Tants anys perduda sense saber que passava , i el que tenia era una malaltia, tenia nom i si em tractava un especialista, fins i tot tenia cura.
Has d’aprofitar el moment en que vivim, tenim molta informació sobre la malaltia. Si creus que pots estar patint algun trastorn d’aquest tipus, encén l’ordinador, despenja el telèfon, parla amb el teu metge, amb un amic, amb un familiar, ara es pot fer i ningú s’espantarà, la gent ja sap de que va això.
Aprofita el que jo no vaig tenir. Es possible viure sense pensar 24 hores en el menjar i en el pes però per això t’has deixar ajudar.
Glòria
