La primera vegada que vaig escoltar aquestes paraules provinents de la meva filla de quasi 11 anys vaig sentir una mena de pànic.
Tenia aproximadament 8 anys i ja començava a entreveure’s certa inestabilitat emocional i insatisfacció amb el seu físic, degut en part a què els nens i nenes de l’escola li recordaven constantment que no era pas tan prima com algunes companyes. Grassa? No pas. Simplement no tan prima.
A partir d’aquell moment, obro els ulls i m’adono que la malaltia no ha quedat aparcada per sempre amb la meva recuperació, sinó que a part de cuidar el meu cos i la meva ànima, ara també haig d’assegurar-me que la meva filla fa el mateix.
Observo en ella conductes alimentàries que per experiència pròpia sé que van lligades a emocions. Per exemple, seguir menjant quan ja està tipa, fruit de l’angoixa que no expressa verbalment. Ella ni tan sols és conscient, però jo que la conec, ho sé.
Em fixo en com abans de sortir de casa es canvia vàries vegades de roba i intenta amagar o dissimular les parts del seu cos que menys li agraden.
La manera que he escollit per acompanyar-la en aquest aspecte del seu desenvolupament és tractar-ho tot des del punt de vista de la salut. Deixant el pes com a un factor totalment secundari.
Té un germà 2 anys més petit que ella, i he aprofitat per parlar-los a tots dos de la importància d’una dieta saludable i equilibrada, sense restriccions però moderant la ingesta de segons quins aliments per prevenir càries, problemes de cor o diabetis en edat adulta, així com la possibilitat de patir obesitat. Mai he volgut deliberadament associar el tema del menjar o les calories amb el pes. I sobretot, he educat als meus fills de manera que els hi sigui indiferent si un company és més gras o més prim que ells. I si la resta de nens se’n riu, a no participar-hi.
I la gran pregunta que em faig és… Ha de saber la meva filla que la seva mare va patir un trastorn alimentari? Haig de compatir-ho amb ella per ajudar-la o no explicar-li per protegir-la?
Sempre he tingut la sensació que si coneixia el concepte de la malaltia, li donaria idees i podria estar propiciant conductes destructives.
Molt probablement, les meves pors em fan creure que no compartint-ho amb ella l’estic aïllant del perill. De fet, no hi ha res que els meus fills no sàpiguen de les drogues, ja que crec que tenir la informació els hi dóna seguretat i poder davant el perill que generen.
Però aquest mateix principi no l’aplico als trastorns alimentaris. Suposo que és un tema que em resulta molt complicat transmetre als meus fills.
Avui, els meus fills saben que tenen una mare que promou hàbits alimentaris equilibrats i saludables. Saben també que col•labora escrivint en un bloc per tal d’ajudar a què altres persones aprenguin a menjar bé si no en saben o els hi costa (la seva versió de ‘Amb Llum Pròpia’).
Sé que algun dia parlarem obertament de la malaltia que va patir la seva mare. De moment, però, deixaré que creixin sense plantejar-se si el menjar té cap altra funció que fer-los forts i sans.
Verònica.
2 comments for “Mama, estic grassa”