Que passaria si la Glòria de fa uns anys es trobés amb la Glòria d’ara? Segur que no la reconeixeria.
Crec que sóc de les poques persones que conec que recorda quan va començar a estimar-se, com diu la Berta, la meva filla de 6 anys, quan parlem de la malaltia, que el que em va passar no es que estigués enfadada amb mi si no que vaig quedar-me sense sentiments, ella ho explica com si d’una historia fantàstica es tractés i el malefici d’ una bruixa dolenta me’ls hagués pres….
Deixant de banda la imaginació de la Berta, es cert que durant molt de temps vaig deixar de sentir, l’aïllament del món real era la situació perfecta per no haver de fer-ho. Els dies passaven i estaven buits, un rere l’altre, sense que passés res. Sense riure, sense plorar, sense estimar, sense arriscar, sense perdre, sense guanyar. Mai passava res.
Quan abandones un món conegut per molt trist o dolent que sigui, d’entrada tens por, costa molt imaginar-te que el que arribarà serà millor i creu-me, ho es.
Deixar d’exigir-me tant va ser el primer pas. Vaig aprendre a omplir els dies vivint el present, gaudint de tots els moments, dels actes mes senzills prou de pensar en el que havia passat fins ara i en el que passarà, ja es veurà.
Era hora de recuperar la llibertat de sentir i pensar. De formar part del món que m’envoltava.
Quan em quedo a soles amb mi sento que visc la vida que vull amb tot el que això comporta moments bons i moments dolents però implicada en tots ells, decidint , arriscant, a vegades guanyant i a vegades perdent, equivocant-me però sempre aprenent.
Fa uns dies la Berta em va dir;
-Mama, has tingut sort de tornar a tenir sentiments!
Li vaig preguntar; I tu com saps que torno a tenir sentiments? Al que ella va respondre
Perquè tu sempre rius.
Glòria
1 comment for “La poció màgica: Sentir”