Fa pocs dies el meu fill em va confessar un secret d’adol.lescent que em va esgarrifar. ‘Mama, saps que la meva amiga té el mateix problema que tu? Li costa molt menjar i se sent culpable quan ho fa’. Val a dir, que de seguida vaig oferir-me a ajudar a aquesta noia, a la que li diré Marta, per exemple. Però la cosa no va quedar aquí, la Marta li va continuar explicant que ella era la que estava millor de les seves amigues. ‘Les altres fan coses rares amb el menjar i miren totes les etiquetes dels aliments. No volen estar gordes’, va rematar.
Em vaig passar hores donant tombs a les paraules del meu fill i vaig recordar què passava pel meu cap quan tenia 15 anys (la mateixa edat d’ells). Vaig adonar-me del perill de les decissions personals i intransferibles…aquelles que més val amagar dos metres sota terra perque ningú entendria. Jocs secrets que amb els anys es converteixen en incontrolables.
A mi, amb quinze anys, també se’m va passar pel cap que per no engreixar havia de fer alguna cosa amb el menjar. No ho confessaria mai…era el meu secret. Estava tan convençuda que la meva nova conducta funcionaria que la vaig convertir en una religió. ‘Si vols que tothom es fixi en tu i que no hi hagi peça de roba que se’t resisteixi, és la solució…a més a casa no notaran res perque jo seure a la taula cada dia’…VOILÀ! era un pla perfecte…ja tenia la clau de l’èxit…obria les portes d’un infern solitari…on m’hi passaria més de 15 anys.
Després de molt de temps, ja recuperada, he après que hi ha jocs enverinats que s’han de compartir…encara que pensin que et falta un bull. No parlo de complicitats…parlo de valentia per confessar el que està matant la teva felicitat.
Vaig destapar el meu secret, per primer cop, devant el mirall. ‘Vomito tot el menjar’, repetia sense fi mentre m’escanyaven les meves paraules. Va ser el pas per acabar preguntant-me què passaria si li explicava algú. Sempre he estat una persona amb molta inventiva, així que vaig imaginar-me enmig d’una plaça…plena de gent a vessar! Només es tractava de confessar i esperar la reacció del personal…em vaig imaginar dient: ‘Vomito el menjar…cada día’. Les normes d’aquesta situació imaginària eren prou honestes: si ningú es girava i se’m quedava mirant, tot estaria bé. No hi havia cap problema!
Només acabar de pronunciar la meva frase prohibida, milers de mirades desconegudes es van clavar en mi…havia arribat l’hora de desenterrar secrets.
A la Marta, l’amiga del meu fill, li confessaré que de tant en tant encara m’hi passejo per la Plaça de la veritat.
M. Àngels
