“El límit el poso jo…” Crec que era això el que em deia.
Ara em sona prepotent. Anar més enllà que ningú, seguir el teu miratge, sovint fas com si no veiessis la línia vermella o endarrereixes el moment d’allunyar-te’n. Crec que saps de què parlo.
Jo vivia fascinada perquè podia “viure de l’aire”, havia creat el meu món i les meves regles i reinventat el meu cós, i m’havia aïllat d’un entorn que em donava ordres. I tot i així era infeliç. Així que quan vaig traspassar la línia vermella, el límit on el cós gairebé ja no em responia i el meu regne imaginari queia a trossos, tenia tan poca energia que necessitava ajuda, però era massa orgullosa per demanar-la.
M’havia aïllat tan bé, repetint una i mil vegades que jo sabia el que feia i que em deixessin en pau! Si sabessin cóm em sentia de perduda… No tenia ni idea de cóm demanar, ni a qui, ni si estava a temps de fer marxa enrere. Estava cansada, feble, em sentia sola. I quan em mirava al mirall em sentia fracassada i atrapada dins el meu gran pla, totalment controlada per la meva addicció. Jo que detesto que em controlin! No era la vida que volia.
M’hagués agradat aturar allò, activar un interruptor per deixar de sentir el soroll dels meus mals de caps. Ja ni tan sols m’agradava el meu aspecte, però al mateix temps sentia que el món estava esperant a descobrir-me un defecte, una debilitat, per fer que em rendís a ser com em deien. Estava malalta.
Havia de prendre una decisió. I em feia casi tanta por demanar ajuda com deixar-me caure al buit. Llavors em vaig adonar de què volia una nova oportunitat per intentar ser jo. Necessitava “desenganxar-me” i vaig agafar-me de qui havia restat al meu costat tan si com no. Vaig començar a dir-li un si entre tant de no a la meva mare i a deixar-me cuidar. Ella era l’única persona a qui no vaig aconseguir allunyar ni amb mentides ni amb tossudesa, l’única que no va mirar a una altra banda com si no passés rés. Ella va creure en mi tot el temps, i mai em va retreure rés. Va ser tota una revelació per a mi, deixar-me cuidar i confiar.
Em vaig centrar en guanyar forces, al principi per pura supervivència i després acceptant el meu trastorn. En deixar de castigar-me i d’amagar-me dels altres el sentiment de que era “jo contra el món” i la pressió que comporta van desaparèixer. Recuperar la meva vida ha estat un procés llarg, d’anys. Ho vaig aconseguir, però no ho vaig fer sola.
El mirall em serveix per recordar cóm és de tramposa la ment, i que tot és més fàcil quan em permeto coses que quan me les prohibeixo. Per exemple, quan em permeto dir i demanar sense jutjar-me, com voldria que faci tothom en aquest bloc. Prova a veure!
Cèlia
