Com si es tractés d’ahir, encara recordo el dia en que vaig descobrir que el menjar tenia altres finalitats a part de nodrir-me per gaudir de bona salut. Tenia 15 anys.
Per circumstàncies de la vida vaig criar-me una mica (bastant) sola, tant que al voltant dels 10 anys ja controlava i decidia la meva vida sense que ningú tingués gaire a dir. També vaig adoptar rols i responsabilitats que no són propis d’algú tant jove.
Paral•lelament, vaig ser esportista entre els 5 i 15 anys, fet que em va marcar profundament tan en positiu com en negatiu. Per una banda, l’entitat a la qual pertanyia va ser la meva família durant els temps difícils i alguns dels amics que em varen fer costat llavors encara els conservo ara.
La part negativa va ser el tracte autoritari per part d’alguns entrenadors, que no dubtaven en fer servir qualificatius humiliants si havíem de perdre pes, entre altres situacions. Els règims d’aprimament eren habituals.
Tot plegat, als 16 anys em sentia esgotada i cansada de viure. Recordo dir-li a la meva mare que no tenia sentit seguir bufant espelmes perquè ja ho tenia tot fet en aquesta vida. Havia criat a les meves germanes, m’havia ocupat de la casa, estudiat fins als 14 anys, sortit i entrat de casa com i quan volia, havia sigut una bona esportista…
Ho havia fet tot. Tot el que es podia esperar d’un adult. Però la nena va deixar de ser-ho quan encara havia de sentir-se protegida i recolzada per l’entorn familiar, i l’adolescent que va venir després es va convertir en una noia freda, solitària, poc empàtica, i amb autèntic pànic de proximitat física o emocional amb les persones.
I així, als 15 anys vaig traspassar la línia i donar llum verda al meu món secret, on el menjar m’oferia el confort que no acceptava de ningú altre, i que a poc a poc i sense adonar-me’n em va anar enfonsant, amb molts alts i baixos, fins al dia que vaig dir prou, però prou de veritat, quan tenia 35.
Des de gairebé el principi de la malaltia vaig buscar ajuda professional pel meu compte. La meva mare tenia una situació prou complicada i vivíem en mons diferents. El meu pare oferia ajuda incondicional però jo no deixava que s’apropés a mi. Aquest era el problema. Que no permetia deixar-me ajudar durant tots aquells anys, per ningú.
L’ experiència i maduresa que els anys aporten van ser els que, amb 35 anys i en veurem psicològicament trasbalsada, amb hàbits alimentaris del tot inapropiats, totalment anul•lada a la feina, estressada com a mare, desestabilitzant com a parella i desapareguda com a amiga, germana i filla, decidís posar-me en mans de professionals, aquest cop disposada a fer tot allò que fos necessari. Tot. Els meus mètodes havien estat un fracàs i finalment, vaig rendir-me.
El camí ha estat laboriós i he avançat lentament però amb fermesa. Tanmateix, ha portat altres canvis a nivell més profund que han suposat un abans i un després a la meva vida.
No sols he perdut la por al menjar, a mirar-me al mirall i acceptar el meu cos. Ara sóc una persona que es preocupa pels altres, que reconeix quan no ha estat correcta i intenta ser millor persona cada dia. Però sobretot, la culpa és un concepte que ja no ofega la meva vida. I això, per a mi, és tornar a néixer.
Verònica.
