Category Archives: Notícies

El primer banc de sang

Per primer cop, es va transportar la sang enlloc dels ferits

A Montjuïc hi ha l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el lloc on es va crear el primer banc de sang modern d’Europa. El doctor Frederic Duran i Jordà en va ser el creador i va ser el primer en transportar sang al front per atendre els ferits de guerra.

El 18 de juliol de 1936, amb l’inici de la guerra civil a Espanya, va sorgir la necessitat de disposar de sang per atendre els ferits. En aquella època, les transfusions es feien de braç a braç i, per tant, calia transportar-los als hospitals. Però el professor Duran i Jordà va pensar que la millor manera d’atendre els ferits era no transportar-los a la ciutat, sinó transportar la sang al font.

Fins aquell moment, mai no s’havia transportat sang. Si bé, a principis de segle, el doctor Argote, un argentí, va comprovar que el citrat podia emmagatzemar la sang, això es va portar a la pràctica per primer cop a l’esmentat edifici de Montjuïc. Era, doncs, una experiència nova.

Duran i Jordà va adaptar un vehicle refrigerat que servia per transportar peix i el va fer servir per transportar la sang al front i als hospitals de primera línia, com el de Casp. A més, Duran i Jordà va dissenyar una ampolla de vidre que permetia que la transfusió passés més ràpidament.

El país es va organitzar i es van mobilitzar 30.000 donants en un any i mig. Era una xifra mai vista fins al moment. La gent venia a donar sang a l’edifici de l’Institut Cartogràfic, que aleshores era un hospital de La Caixa amb 120 llits per ferits del front de l’Aragó. Però l’hospital només tenia dues lliteres i aquestes estaven ocupades a la sala d’operacions. Per tant, només podia atendre les donacions quan la sala estava tancada. D’altra banda, l’hospital també feia col·lectes de sang a les fàbriques o a altres llocs de la ciutat. Val a dir que a Barcelona mai no va faltar sang gràcies a la solidaritat de la gent. En el temps que va durar la guerra, es van fer més de 35.000 donacions.

El 1938, la Generalitat va traslladar el banc de sang a un local de 500 m2 del carrer de Mallorca, des d’on s’enviava sang als ferits de la batalla de l’Ebre.

El banc de sang actual de Barcelona, situat al Poblenou, porta el nom de Frederic Duran i Jordà. Avui, és un dels millors bancs de sang d’Europa, i això és, en part, a l’experiència de tants anys.

La memòria de l’Olympia encara ressona a Sant Antoni

El teatre encara es viu al barri a través de la seva toponímia, hi ha botigues que mantenen el seu nom

L’exemple més clar és el nom d’alguns establiments, que han quedat com el darrer testimoni del què un dia va ser el teatre. Impulsat per l’empresari Josep Ventura, s’hi programaven tot tipus d’espectacles, fins i tot d’aquàtics. Convertint-se durant molts anys en el local polivalent més gran i popular de Barcelona, amb un aforament per a 6.000 persones.

El 4 de desembre del 1924 es va inaugurar el Teatre Circ Olympia a la ronda Sant Pau amb Aldana. Era un teatre gegantí amb una elegant façana noucentista que va ser molt popular en l’època. Toni Oller, de l’Associació Talia Olympia, recorda que hi van passar les grans famílies de pallassos, com els Rivel o els Aragón, que s’hi feien combats de boxa i de lluita lliure, però que també era un “dancing”, on la gent anava a ballar. El 1926 hi va arribar el xarleston i el 1944 s’hi va presentar l’Orquestra Municipal de Barcelona. Durant la Segona República i el franquisme s’hi van arribar a fer mítings polítics.

L’Olympia encara dona nom a alguns negocis

En l’actualitat, el rècord de l’Olympia es manté viu en la toponímia del barri. És el cas de les Galeries Olímpia o el bar que hi ha a tocar. Oller associa que s’hagi conservat el nom amb la importància que va tenir el teatre pel barri. El cas de la floristeria és el que té una relació més directa perquè va néixer dins del teatre i va continuar en funcionament quan va tancar el 1947. Ara ocupa uns baixos on hi havia hagut l’accés principal.

A l’última època va funcionar com a cinema i el 28 de febrer del 1947 s’hi va fer la darrera funció, una representació de ‘La Bohème’ de Giacomo Puccini. Obra de l’arquitecte Francesc Folguera, tenia l’estructura de ferro i la façana d’estil noucentista, per la qual cosa li deien el Liceu del Paral·lel.

L’any 1825 només hi havia 25 bombers a Barcelona i tots eren voluntaris

L’escriptor i antropòleg Xavier Theros explica que el cos el van formar voluntaris fins que a mitjans del segle XIX es va integrar a l’Ajuntament.

ls bombers del segle XVII es dedicaven a apagar el foc amb cubells d’aigua i llançar ganxos a les parets dels edificis per obrir-hi forats perquè en fugissin les persones atrapades a dins. En els incendis de l’època també estava a l’ordre del dia que algun veí aprofités la confusió per saquejar l’indret. Segons l’escriptor i antropòleg Xavier Theros, la mala sort dels residents era doble: perdien la casa i a sobre els robaven. Tots aquests elements es poden veure en aquesta xilografia, que reflecteix la feina d’aquella època.

Aquells primers bombers de Barcelona s’anomenaven Sapadors Bombers, perquè feien servir bombes d’aigua. Aleshores eren un cos militar de voluntaris, que l’any 1826 estava format per 25 homes que treballaven per a l’arquitecte municipal. L’any 1833 es considera el moment fundacional dels bombers, perquè va ser quan se’n va publicar el primer reglament.

A finals del segle XIX el cos va començar a utilitzar una bomba d’aigua Ludvigsberg, que es coneixia com “la sueca”. En aquella època els bombers vestien uniformes i cascos d’inspiració prussiana. La gran revolució tecnològica els va arribar gràcies a l’Exposició Universal del 1888, amb vehicles nous i bombes més potents, la creació d’un número de telèfon d’emergències i la instal·lació de boques d’incendis als carrers.

Amb motiu de l’Exposició Internacional següent, l’any 1929, va obrir el parc de bombers del carrer de Lleida, que disposava d’una torre de vigilància des d’on detectar possibles focs a la ciutat. En aquell moment ja tenien vehicles propis, dotats amb escales extensibles, i també els primers equips respiratoris per actuar en espais plens de fum.

Tres anys més tard es va edificar la caserna central del carrer de Provença, que durant molts anys va ser l’edifici més emblemàtic dels bombers de la ciutat. Ja l’any 1963, es va produir l’incendi de l’empresa de perfumeria Myrurgia. Segons explica Xavier Theros, durant uns dies tot el barri de la Sagrada Família va fer olor de perfum de marca.

La recuperació de la ciutat després de la Guerra Civil va permetre que durant la dècada del 1960 s’obrissin parcs de bombers nous, també el de Vallvidrera, dedicat als incendis forestals. I en els darrers anys se n’han construït fins a sis: al Poble-sec, la Zona Franca, l’Eixample, Sant Andreu, la Vall d’Hebron i el Poblenou.

LACONTRA

Anunci COVID-19 (CORONAVIRUS)

Estimados Lacontrianos,

ante esta situación extraordinaria que estamos viviendo, y siguiendo las instrucciones de las autoridades sanitarias y gubernamentales, LACONTRA permanecerá cerrada hasta nueva orden. Todas nuestras actividades quedan canceladas hasta nuevo aviso. La actual exposición “De la Palabra al Gesto” será prorogada el tiempo que permanezca cerrada. El resto de actividades previstas serán reprogramadas y se comunicarán por los canales habituales.

Esperamos poderos veros pronto.

Y, ante todo,

Salud.

Madrona de Tessalònica

Santa Madrona (Salònica, Grècia, final del segle III – ca. 300) va ser, segons la tradició, una noia cristiana que va morir per no voler rebutjar la seva fe durant les persecucions de Dioclecià, essent martiritzada i venerada com a màrtir per diferents confessions cristianes. No s’ha de confondre amb les santes de l’Església ortodoxa Matrona de Quios, monja del segle XV, o Matrona de Moscou.

Venerada a Barcelona, va originar-se una llegenda que la feia filla d’aquesta ciutat. És compatrona de la ciutat de Barcelona, juntament amb Santa Eulàlia de Barcelona.

Vida

Gairebé no hi ha notícies de la Madrona històrica, la qual cosa fa dubtar de la seva existència real. El Martirologi romà només esmenta una Matrona màrtir a Amisus (Paflagònia). A l’Església ortodoxa es parla d’una màrtir d’aquest nom de qui es diu que era de Tessalònica, on servia com a minyona d’una rica jueva. Madrona era cristiana, però se n’amagava, fins que la seva mestressa li va demanar que l’acompanyés a la sinagoga i, en no voler fer-ho, la va descobrir. La mestressa la castigà, fins que la va matar a bastonades.

Veneració

El monestir de Santa Madrona, fora de les muralles, va ésser un dels tres primers de Tessalònica. Va existir fins al 726, quan va desaparèixer durant les guerres dels iconoclastes.

Cap al 892, les seves relíquies van ser embarcades amb rumb a Marsella; en passar el vaixell davant de Barcelona, un temporal va fer que el vaixell s’hagués de refugiar al seu port. La tradició diu que cada cop que el vaixell intentava sortir, la tempesta tornava a començar, com a senyal que la voluntat de la santa era romandre a la ciutat.

Relíquies a la capella de Santa Madrona de Montjuïc i altres indrets

Les relíquies es quedaren a Barcelona, a una capella de Montjuïc, anomenada de Sant Fruitós i documentada com a ermita de Santa Madrona des del 1403 i encara existent al recinte del Palauet Albéniz. El 1117 la custòdia de la capella i un petit convent annex va ser encomanades als monjos benedictins de Sant Pau del Camp. i el 1563 va ésser oferta als caputxins, que se’n feren càrrec el 1578. Entre 1582 i 1618 ocuparen el recinte els servites i l’any següent hi tornaren els caputxins, que edificaren una nova església. La Guerra dels Segadors va afectar l’edifici, ocupat militarment fins al 1660. El 1664 es va consagrar una nova església, reconstruïda.

A causa del combat del Convent de Santa Madrona, en 1713, l’església antiga va quedar destruïda, fent-se l’actual capella, però les relíquies, com a desgreuge, van ser portades a la catedral. El 1723, en haver-se acabat el nou convent dels caputxins (on hi ha avui la Plaça Reial), s’hi instal·laren. En 1835, en ésser suprimit el convent, les relíquies van estar a la parròquia de Sant Miquel, actualment desapareguda.

Quan es va construir la nova parròquia de Santa Madrona, al Poble-sec, reedificada en 1888, s’hi traslladaren les relíquies, venerant-s’hi en una urna fins que el 1909, durant la Setmana Tràgica, l’església va ser cremada i les relíquies profanades. Posteriorment, el veí Evelí Bulbena va donar a la parròquia una relíquia que deia que havia pogut salvar i que és l’única resta que en queda, venerada avui a la mateixa església del Poble-sec.

Patronatge de Barcelona

El 1563, el Consell de Cent va declarar la diada de santa Madrona festa de precepte a Barcelona, proclamant-la copatrona de la ciutat. En moments difícils de la ciutat, era invocada i les seves restes exposades a l’altar major de la catedral, com durant les guerres dels Segadors o de Successió.

Santa Madrona va ser una santa de gran devoció barcelonina, sobretot els segles XVII i XVIII. Fins a mitjan segle XX, Madrona era un nom habitual de moltes noies barcelonines. El 15 de març, les noies i dones que havien invocat l’ajut de la santa durant l’any feien una processó, amb trasllat de les seves relíquies des de Montjuïc a la catedral i el seu retorn. Anaven vestides de pelegrines, amb un barret ample amb una petxina cosida i túnica llarga, també amb petxines i un cordó, a més d’una gaiata amb una carbassa. A partir del segle XVI, la processó consistia a anar i venir set cops de la Rambla, on hi havia el convent dels caputxins, a l’antiga ermita de Montjuïc. Amb el temps, la processó esdevingué un acte social que tenia com a objectiu el lluïment de les noies, sobretot les solteres que cercaven marit,[5] i l’exhibició dels vestits, cada cop més luxosos, de pelegrina. També es feien processons en cas de sequera, portant-les a la catedral i remullant l’arca de les relíquies al mar.

Ha estat invocada contra les febres malignes, com a protectora dels navegants i per a obtenir pluja en temps de sequera. Amades comenta al Costumari que del sostre de l’antiga ermita “penjaven molts vaixells oferts per la gent de mar com a exvots en agraïment d’haver-la salvada de mals trànsits”. D’aquí també la iconografia de la santa a Catalunya, on es representa amb un vaixell a les mans.

Llegenda de Santa Madrona de Barcelona

Arran del fet que les relíquies de la santa fossin a la ciutat des d’antic, es va anar gestant la idea que el motiu era que Madrona hi havia nascut. Així, es creà una tradició local amb una història diferent de la vida de Madrona. Segons ella, Madrona havia nascut a una vil·la romana de la muntanya de Montjuïc, cap al final del segle III. Òrfena de pares, va anar a viure a Roma amb el seu oncle, o a Tessalònica; allí va conèixer la fe cristiana, fent-se batejar i fent vot de virginitat. Als quinze anys, durant una persecució, va proclamar la seva fe davant dels jutges, que l’assotaren i, davant la seva insistència a reafirmar-se com a cristiana, la condemnaren a mort. Va morir a la presó el 15 de març de l’any 300.

Una altra versió diu que la mestressa, en veure que era cristiana, la va maltractar i la va lligar perquè no pogués anar a missa; un àngel, però, l’alliberà i va poder anar a l’església. En tornar-ne, la mestressa la colpejà fins a matar-la.

Altres llegendes barcelonines

Les orenetes havien acompanyat la navegació del vaixell que portava les restes de la santa des de Salònica. En albirar Barcelona, començaren a cridar per avisar la tripulació. Des de llavors, cada 15 de març comencen a arribar les primeres orenetes a Barcelona, com a senyal que s’apropa la primavera: són les descendents de les primeres que van venir.

El dimoni, enfurismat per la devoció envers Santa Madrona, va voler destruir Montjuïc i la ciutat: amb un grup de dimonis, va obrir una mina a la muntanya per ensorrar-la i fer-la caure sobre Barcelona. Madrona, però, va sortir de la seva ermita i, fent el senyal de la creu, va foragitar els dimonis. El forat que havien fet aquests, una pedrera abandonada en realitat, va rebre el nom de Cau del Diable.

A Seva, al Montseny, edificaven l’església i mancava acabar el campanar. Santa Madrona va voler ajudar-los i els va portar una gran pedra, de quatre tones de pes. En passar per Aiguafreda s’assabentà que el campanar ja havia estat acabat; llavors va deixar caure la pedra on era, i des de llavors, aquesta gran pedra és al terme d’Aiguafreda, essent anomenada Pedra de Santa Madrona, vora la qual es va fer una ermita, i que és, en realitat, un monument megalític.

Pels volts de la festa era el moment de tastar els embotits fets durant l’hivern: “La botifarra més bona, encetada per Santa Madrona”.

Balandra, un projecte de residències artístiques al Poble-sec.

El Centre Cívic el Sortidor engega la cinquena edició de la iniciativa per donar suport a grups de creació.

El Centre Cívic el Sortidor és el responsable del projecte Balandra. La iniciativa dona suport a grups de creació per fomentar la creativitat escènica i facilitar el desenvolupament de projectes artístics. Ho fa oferint-los l’espai, la infraestructura, la comunicació i el suport tècnic necessaris per dur a terme la seva creació i donar-la a conèixer.

Espai i infraestructures

La companyia Kerala és una de les beneficiàries d’aquestes residències artístiques al Poble-sec. Fa mesos que treballa amb les eines que Balandra li ofereix per desenvolupar el seu projecte: un espectacle basat en el moviment i la creació de música en directe. La Carla, una de les integrants, explica que a Barcelona és molt difícil trobar espais com aquest: “Podem tenir una residència tècnica utilitzant les infraestructures del centre cívic, des dels llums a la taula de so fins a un espai on pots posar la música a tot volum perquè està insonoritzat”.

Impulsar companyies emergents

El principal objectiu del Balandra és que companyies emergents es puguin donar a conèixer. “Ens presenten projectes molt incipients, que estan bastant a les beceroles, i ells, amb la cessió d’espais que els oferim aquí a El Sortidor, van desenvolupant el projecte que després es mostrarà a la programació cultural del centre”, explica Nuria Aguade, codirectora del CC Sortidor.

Ara una nova promoció d’artistes han començat la residència al Centre Cívic el Sortidor. Durant el 2020 i 2021 hi passaran una dotzena de companyies que durant sis mesos podran desenvolupar els seus treballs escènics

La Terra Negra

Tal dia com avui de fa 64 anys el “tracte carnal” passa a ser “tràfic il·lícit” i es tanquen 98 bordells i cases de tolerància.

A diferència del “barri Xino”, a la Terra Negra no hi havia cap tipus de control.

Pots veure el reportatge complet al vincle del web adjunt.

El sortidor viatger de Poble-sec

La font de Ceres està dedicada a la deessa romana de l’agricultura

Una font viatgera ha donat nom a l’entranyable plaça del Sortidor del Poble-sec.

L’any 1830, Celdoni Guixà, un escultor neoclàssic que havia estudiat a Llotja, va construir per encàrrec la font monumental dedicada a la deessa Ceres. Es tracta d’un gran sortidor, amb uns dofins a la base que treuen aigua per la boca i coronada per la deessa de l’agricultura. Inicialment, la font es va instal·lar la passeig de Gràcia cantonada Provença, uns terrenys que en aquella època pertanyien a la Vila de Gràcia. Allà s’hi va estar fins l’any 1870, quan els militars la van treure per facilitar la repressió de la Revolta de les Quintes. L’any 1874, la font va canviar per primera vegada de lloc.

El 1869, el Poble-sec va ser considerat per primer cop i de manera oficial, un barri més de la ciutat. Fins aquell moment no s’hi podia construir cases de més de cinc metres pels protocols militars. La gran demanda d’habitatge va fer créixer de seguida el nou veïnat. Un dels punts neuràlgics del Poble-sec havia de ser l’actual plaça del Sortidor. Per aquest motiu, s’hi va instal·lar la font de Ceres.

La font de Ceres tenia unes dimensions massa grans pel seu nou emplaçament, però això no va impedir que fos molt popular. També van sorgir rumors i llegendes urbanes al voltant de nens que hi havien caigut a dins, cosa ben probable.

Amb el projecte de l’Exposició Universal de 1928, Montjuïc es va començar a urbanitzar i es va decidir traslladar la font a la muntanya per embellir el nou recinte. També hi van tenir a veure les grans dimensions i el fet que mullava els passejants al seu pas. Actualment, la font és al lloc on es va posar en aquella època, a la plaça de Sant Jordi, a la vora de l’escultura de Sant Jordi de Llimona.

La font de Ceres va estar al Poble-sec durant quaranta anys i va deixar un record molt viu, fins al punt que ningú anomenava la plaça amb el nom de Blasco de Garay, sinó que seguien dient-li plaça del Sortidor. Amb l’arribada de la democràcia, i a demanda de la gent del barri, la plaça va recuperar el nom del Sortidor. Amb la nova urbanització, l’ajuntament va instal·lar-hi una font de les típiques de Barcelona que es va posar al centre de la plaça i que es va desplaçar a un lateral amb la construcció d’un aparcament subterrani.

Avui, la font de Ceres està qualificada com a bé cultural d’interès local.

La vaga de La Canadenca a Barcelona, la gran victòria

Gràcies a la mobilització obrera es va reduir la jornada laboral a vuit hores

Gràcies a les tres xemeneies de La Canadenca, Barcelona va ser la primera ciutat espanyola que es va il·luminar a principis del segle XX. El 1896 només hi havia una xemeneia, però en els 16 anys següents la fàbrica va anar creixent i se’n van construir dues més. Des del principi cremaven carbó per generar electricitat. Tot i que originàriament es deia Barcelona Traction Light and Power, popularment es va conèixer amb el nom de La Canadenca perquè aquesta empresa es va fundar al Canadà.

Vaga de La Canadenca
Precisament un conflicte entre els amos i els treballadors va generar la vaga de La Canadenca, que va fer història l’any 1919. Aquesta vaga va durar un mes i mig; sense haver-hi serveis mínims. Barcelona va quedar sense transport, sense llum, sense pa, sense res. Gràcies a la mobilització obrera es va reduir la jornada laboral a vuit hores. Durant la Guerra Civil, l’aviació franquista coneixia la importància estratègica d’aquesta fàbrica i per això es va convertir en un dels seus objectius. Una de las formas en que se puede usar Chat GPT para resolver problemas es actuando como un asistente virtual para personas que realizan investigaciones o que necesitan información sobre un tema en particular. Al entablar una conversación y hacer preguntas específicas, los usuarios pueden recibir respuestas personalizadas del Chatbot de Chat GPT que abordan sus consultas únicas de manera efectiva. Proporciona un acceso rápido a la información relevante sin tener que examinar los resultados de búsqueda interminables.

A part de La Canadenca, hi havia fàbriques de metal·lúrgia al costat que es dedicaven a la indústria de material bèl·lic i La Canadenca feia l’electricitat per a aquestes. Un dels llocs que més va bombardejar l’aviació franquista va ser al Poble-sec, perquè intentaven bombardejar la fàbrica. Les xemeneies de La Canadenca van treure fum fins als anys 80. Però tot i que van deixar de funcionar, encara avui dia són un símbol del Poble-sec.

El Poble-sec va néixer com a barri d’acollida dels nous barcelonins que arribaven a una ciutat en plena expansió econòmica. Passejarem pel barri que va ser el primer eixample de la Barcelona sense muralles.

Podeu consultar el vincle del web adjunto o també teniu informació aquí.