Monthly Archives: abril 2020

Sant Pau del Camp, la joia del romànic

Va ser el monestir benedictí més important d’Europa

Al carrer de Sant Pau, antiga via romana de sortida de la ciutat, hi ha el monestir benedictí de Sant Pau del Camp, considerat una joia del romànic.

L’origen del monestir
Sant Pau del Camp va ser construït a l’edat mitjana, al voltant de l’any 900, però els seus orígens són incerts. S’atribueix la seva fundació al comte Guifré II de Barcelona, fill de Guifré el Pelós.
Un lloc estratègic a la ciutat

Tot i ser un monestir petit, està en un lloc estratègic de la ciutat, d’aquí la seva importància al llarg de la història. L’any 1215, per exemple, les diferents congregacions benedictines del nord de la península, fins a 80, es van confederar i van designar com a seu de la congregació el monestir de Sant Pau del Camp. Igualment, els reis de la Corona d’Aragó hi celebraven les corts catalanes. En èpoques més recents, el 1714, en plena Guerra de Successió, el govern de la Generalitat va decidir desplaçar la seva seu a un lloc més segur que la plaça de Sant Jaume, i va triar Sant Pau del Camp. S’hi va estar fins a l’11 de setembre d’aquell any.

Un edifici romànic, però amb curiositats i misteris
Una curiositat de Sant Pau del Camp és que, a diferència de la resta d’esglésies romàniques, que s’orientaven cap a l’est, està orientada amb una desviació de 45º per motius que es desconeixen.
A Sant Pau del Camp, com passa a tots els edificis romànics, la seva arquitectura interna de formes arrodonides fa que el so es desplaci de forma circular i proporcioni una acústica privilegiada.

El claustre de Sant Pau del Camp, construït immediatament després de l’església, també té una curiositat: les arcades no són romàniques, sinó d’estil àrab, amb tres i cinc lòbuls. Això no passa enlloc més.El 1835, amb la desamortització de Mendizábal, els monjos van abandonar el monestir per no tornar. Amb el temps, va passar a ser una parròquia de la ciutat.

L’any 1879, Sant Pau del Camp va estar a punt de ser enderrocat. L’acció dels membres del Centre Excursionista de Catalunya i de Víctor Balaguer, ministre a Madrid en aquell moment, va aconseguir que el monestir fos declarat Monument Nacional i se salvés, així, de desaparèixer.

Inspiració d’artistes
El claustre de Sant Pau del Camp va inspirar artistes com Picasso o Gaudí, que s’hauria fixat en el mosaic del terra del monestir per crear el seu famós trencadís.

Can Tunis, crònica d’un gueto

Can Tunis va néixer com a projecte de barri integrador però va acabar essent un gran supermercat de la droga.

El bombardeig d’Espartero des de Montjuïc

El Bombardeig de Barcelona va tenir lloc el 3 de desembre de 1842.

La política lliurecanvista del regent Baldomero Espartero, i els perjudicis que provocava en la indústria i els treballadors havia portat a una revolta civil a Barcelona, i l’exèrcit va haver de refugiar-se al castell de Montjuïc.

El capità general va ordenar el bombardeig artiller de la ciutat amb un miler aproximat de projectils. L’acció artillera va ser indiscriminada, provocant incendis per tota la ciutat. L’operació es va iniciar abans del migdia i va concloure en la seva primera etapa a prop de les dues de la tarda. Es va reprendre dues hores després, quan diversos edificis públics i privats cremaven o havien estat derrocats i es recollia per la població als ferits. A les 6 de la tarda van sortir dues comissions de ciutadans, una de la ciutat i una altra de la Barceloneta, es van dirigir a la caserna general per demanar que se suspenguessin les hostilitats i oferint la submissió de la Ciutat.

La junta revolucionària demanava el cessament de l’atac per cedir la plaça i l’exèrcit va exigir la prèvia rendició i lliurament dels responsables de la revolta. A mitjanit, els negociadors havien arribat a un acord amb el capità general i es va donar per conclòs el bombardeig.

El balanç final va llançar 1.014 projectils llançats, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.

D’aquest episodi se’n recorda el paper del diplomàtic francès Ferdinand de Lesseps, que aconseguí entrevistar-se amb el cap de les forces repressores, per tal que s’aturessin els bombardejos, que fossin alliberats nombrosos detinguts i que s’esmorteís la multa que hom pensava imposar a la ciutat. Aquestes actuacions motivaren que anys després, 1895, Barcelona li dediqués una de les places més grans i emblemàtiques, la que duu el seu nom.

El rei del bolero a Barcelona

L’estrena d”Angelitos negros’ es va fer el 1947 al Teatre Novedades

Barcelona té un monòlit a la plaça de Vicenç Martorell, dedicat el cantant cubà Antonio Machín.

Machín va arribar a Barcelona fugint de l’ocupació nazi de França, l’any 1939, en plena postguerra. Ja era conegut al continent americà, però a casa nostra encara no era gaire popular. Va començar cantant al Shang-hai, una espai que després va ser la Sala Bolero. Antonio Machín es movia per local de varietats i el que es deia balls taxi, on es podia a treure ballar les noies comprant un tiquet.

El ball de la Paloma, el Rigat, la Buena Somnra, la Bohemia són locals que van gaudir de les lletres d’amor i desamor dels boleros de Machín.

L’estrena d”Angelitos negros’
L’estrena d’una de les cançons més populars de Machín, ‘Angelitos negros’, es va fer l’any 1947 al Teatre Novedades, del carrer de Casp, amb un gran èxit. Machín l’havia escoltada a la ràdio cantada per Toña la Negra i la va incorporar al seu repertori.

La segona casa d’Antonio Machín a Barcelona era la cocteleria Boades, al carrer dels Tallers. Allà es va fundar una associació d’amics de Machín, l’artista que sempre duia unes maraques, l’instrument al qual ell anomenava “las abuelas”. Les podeu veure actualment en un local darrere la cocteleria, al carrer de les Sitges, al Caribbean Club .

Aquesta nova pàgina ha estat establerta dins del web de l’Ajuntament de Barcelona, amb informació i vincles culturals, dins de la situació d’alarma pel coronavirus i el Covid19.

Aquest és el vincle del nou web

Esperem que sigui del vostre interès.

L’escriptora i ex-mestra del Poble-sec, Júlia Costa ens passa l’escrit següent:

L’editorial Stonberg, que em va publicar la darrera novel·la, ofereix aquests dies la possibilitats de llegir llibres del seu fons de forma gratuïta, avui li ha tocat a ‘El Parc i les Ombres’.

Sé que molts de vosaltres ja el teniu o l’heu llegit, d’altres no vau poder venir a les presentacions i les properes, programades per a l’abril, no es podran realitzar. Us envio l’enllaç, per si voleu llegir el llibre o passar la informació a persones que hi puguin tenir interès.

Espero que us agradi, a la web de l’editorial podeu posar comentaris, també me’ls podeu enviar de forma personal.

Moltes gràcies!

El gran catarro, la grip del 1580

El 1580, els barcelonins van patir la primera gran epidèmia de grip de la qual se’n té documentació

L’epidèmia del 1580 es va anomenar el gran catarro, perquè els símptomes que tenien els malalts eren tos, sequedat, febre i convulsions. Unes 20.000 persones van caure malaltes en el període de mitjans d’agost i mitjans de setembre del 1580 i, tenint en compte que a Barcelona hi havia una població de 35.0000 habitants, l’efecte de l’epidèmia va ser devastador.

Els metges de l’època van creure erròniament que l’epidèmia va ser causada per l’entrada d’aire molt calent. La millor cura que van trobar per als malalts era la presa de brous calents i productes expectorants, ja que els remeis habituals de l’època —com els dejús― no servien.

Per evitar la propagació de l’epidèmia, el Consell de Cent va establir controls de la gent que va arribar a Barcelona a cases anomenades llatzerets. Allà, van quedar reclosos fins a un màxim de 40 dies (la quarantena) fins que es va demostrar que no patien cap símptoma de grip.

Aquest sistema de quarantenes als llatzerets es va mantenir fins a les darreres epidèmies del segle XIX.

La grip, malgrat la seva extensió, no va causar gaires morts directes.

La Barcelona telefèrica

Els telefèrics de Montjuïc han servit per integrar la muntanya a la ciutat

Els telefèrics de Montjuïc han estat peces fonamentals en la transformació de la muntanya i la seva relació amb la ciutat.

El primer telefèric de la muntanya de Montjuïc es va projectar els anys 20 amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. Havia d’anar des de la platja de Sant Sebastià i el port de Barcelona, fins el recinte de l’exposició. A finals dels anys 20 es va fundar una empresa anomenada Ferrocarril Aéreo San Sebastián Miramar S. L. que va ser l’encarregada d’explotar aquesta nova línia. Un cop presentat el projecte, la junta del port de Barcelona se’n va adonar que les dues torres que havien de sostenir els cables sobre la zona portuària no eren prou altes i que el màstil d’algun vaixell hi podia topar. Per evitar-ho, es va fer un replantejament del projecte amb les torres més altes. Es va inaugurar el 1931, dos anys més tard del previst.

El transbordador aeri del port va ser el primer telefèric urbà.
Amb l’esclat de la guerra civil l’empresa va ser col·lectivitzada i en poc temps el telefèric va deixar de funcionar. Alguns testimonis asseguren que a una de les torres, a la de Jaume I, s’hi van instal·lar metralladores a mode de bateria antiaèria. El cert és que a conseqüència dels bombardeigs es van trencar alguns cables i una de les cabines es va precipitar al mar i no es va poder recuperar.
Durant la postguerra i fins els anys 60, el transbordador aeri va estar sense servei. Però en aquest període va patir alguns incidents. El 15 d’agost de 1957, un helicòpter de la VI Flota dels EEUU va topar amb el cable i en l’accident van morir tots els passatgers. Després d’aquest accident, les autoritats van decidir arreglar el telefèric i tornar-lo a posar en funcionament. Va tornar a funcionar el 1966.

Durant els anys 60, l’ajuntament de Barcelona, amb Porcioles d’alcalde, va aprovar una remodelació de la muntanya de Montjuïc per convertir-la en un atractiu turístic. Entre els diversos projectes, hi havia el de la construcció d’un nou sistema de telefèric, que en realitat era un sistema de telecabines. Havia de comunicar el parc de Montjuïc amb Miramar i l’interior del castell. El nou telefèric el va inaugurar el general Franco el 1970.

El 2004, TMB va tancar el telefèric per remodelar-lo i el va tornar a obrir el 2007 amb un gran èxit de públic.

Els transports per cable i els elèctrics a la muntanya de Montjuïc han contribuït a la seva transformació amb motiu de dos grans esdeveniments, l’Expo del 29 i els Jocs Olímpics del 92. Però també han servit per integrar la muntanya a la ciutat.

La revolució del gas

L’arribada del gas va canviar la vida dels barcelonins, al segle XIX la seva utilització en l’enllumenat públic va revolucionar la vida nocturna de la ciutat.

La història de la ciència

La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona ha estat testimoni dels principals avenços tecnològics en els seus 250 anys d’història

La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, situada a la rambla de les Flors, ha estat testimoni dels principals avenços tecnològics del país en els seus 250 anys d’història.

En alguns d’aquest avenços científics hi van participar directament alguns acadèmics, com Martí Franquès, químic barceloní que va descriure el tant per cent d’oxigen a l’aire el darrer terç del segle XVIII; el doctor Salvà, amb l’invent del primer telègraf; Joan Casadevall, autor de la primera flora de Catalunya; o l’autor del primer mapa cartogràfic. A l’acadèmia també s’hi feien demostracions d’avenços científics, com la primera radiografia de l’estat espanyol, concretament, d’una clau, una mà i un peix.

L’acadèmia es va fundar l’any 1764. Tres anys després, com a conseqüència de l’expulsió dels Jesuïtes, s’hi van començar a donar les primeres classes de matemàtiques i física als ciutadans de Barcelona. Molts dels acadèmics que les impartien eren metges i farmacèutics, però sabien una mica de tot.

A l’edifici hi ha un parell de petites cúpules i un terrat que es van fer per observar els astres i determinar l’hora, i per establir un servei de meteorologia. Però just abans d’acabar la construcció de l’acadèmia, es va instal·lar l’enllumenat a gas a la ciutat i es va decidir construir l’observatori Fabra a aquests efectes. Tots dos edificis van ser dissenyats pel mateix arquitecte, Domènech i Estapà. La sèrie de dades meteorològiques del Fabra és única a Europa. Només falta un dia, el de la nevada del 1962, perquè no s’hi va poder pujar.

A l’acadèmia s’hi guarden objectes científics antics. Un d’ells és una càmera daguerreotip de les més completes del món. Amb ella es van fer les primeres imatges daguerrotip d’Espanya, concretament al Pla de Palau. A la Sala dels Rellotges hi ha alguns astrolabis, uns instruments que s’utilitzaven per la navegació. Hi ha un astrolabi d’Azarquiel, de gran valor, i un astrolabi llatí, fabricat a Barcelona. També hi ha un rellotge astronòmic que, a més de l’hora, aporta altres informacions respecte els astres. Es coneix com el rellotge Billeter perquè el va construir el 1869 un rellotger suís establert a Gràcia anomenat així. A l’acadèmia també hi ha una de les biblioteques més importants de l’estat en fons científics del segle XVIII.

A la façana de la Reial Acadèmia hi ha un rellotge que durant molt de temps va marcar l’hora oficial de la ciutat. Avui, encara marca l’hora amb una gran precisió.

En els seus 250 anys d’història, l’acadèmia ha rebut visites de persones il·lustres, normalment lligades a conferències. Una de les que ha tingut més ressò és la visita d’Albert Einstein, el 1923, només dos anys després de rebre el Nobel. Encara es conserva el rebut del què va cobrar, 500 pessetes.

Avui, l’acadèmia continua fent seguiment dels avenços científics i tecnològics que es van produint arreu.