Monthly Archives: març 2020

El Poble Espanyol durant la Guerra Civil

Va ser un camp de concentració per on hi van passar entre 7.000 i 8.000 presoners

El Poble Espanyol es va convertir durant la Guerra Civil en el camp de treball més gran de tota Catalunya, per on van passar milers de presos que no cabien a la Model.

El Poble espanyol es va construir amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 per recrear la tradició arquitectònica dels pobles d’Espanya. Aquest recinte es va construir per ser enderrocat en finalitzar l’exposició, però això no va passar. Possiblement hi tingui molt a veure com es va fer i l’equip de persones que el van dissenyar.

L’encàrrec de la construcció del Poble Espanyol va recaure sobre un grup de persones entre les que hi havia Miquel Utrillo, a qui se’n considera el pare. També hi havia Xavier Nogués, un pintor de l’època, i dos arquitectes, Ramon Raventós i Francesc Folguera. Entre aquestes quatre persones hi va haver una sintonia molt gran i una voluntat compartida de fer una feina que no fos efímera. D’aquesta manera, allò que havia de ser una construcció gairebé escenogràfica, va esdevenir un projecte arquitectònic.

L’equip d’Utrillo va fer un pla urbanístic seriós i va triar amb molta cura els models de construcció que s’hi havien de fer. Tant és així, que van modificar el projecte original i els anys 27 i 28 van viatjar diverses vegades per Espanya per documentar-se. Els primers viatges eren per comprovar la veracitat d’allò que havien triat, però de seguida van veure que ho havien de canviar pràcticament tot. I així ho van fer.

Un dels canvis importants va ser la introducció del barri andalús, que no existia a l’avantprojecte original. El motiu és que aquell mateix any, el 29, s’havia de celebrar la Cimera Ibero-Americana a Sevilla i es volien evitar rivalitats amb Andalusia. Però el rei Alfons XIII, en una visita a les obres del Poble Espanyol, va insinuar que trobava a faltar Andalusia. I tothom va entendre que hi havia de ser.

Durant la Guerra Civil, el Poble Espanyol va perdre la seva vessant lúdica i es va transformar en un camp de treball, el més important dels sis que hi havia a Catalunya. De fet, va ser la seu de la resta dels camps. En aquest centre s’agrupaven i es tornaven a distribuir presoners que venien de diferents llocs. Es va omplir de quintacolumnistes, feixistes, acusats de donar suport al cop d’estat, pròfugs de l’exèrcit republicà, anarquistes i delinqüents comuns. Va rebre entre 7.000 i 8.000 presos. Els presoners fixes del Poble Espanyol sortien cada dia a treballar a les obres de la ciutat, principalment construccions militars.

Després de la guerra, el Poble Espanyol va ser la seu del Museu d’Indústries i Arts Populars, i tenia una secció etnogràfica. La intenció era donar-li un ús important perquè no fos enderrocat.

L’ús que se li va donar els anys 50 és el què perdura encara avui, un recinte de la recreació de l’artesania de diferents llocs d’Espanya.

La grip del 1918: la pandèmia més mortífera

A Barcelona hi ha va haver uns 150.000 afectats i uns 6.000 morts

La pandèmia de grip del 1918, coneguda com la grip espanyola, va posar a prova la ciutat que no donava l’abast per atendre els malalts i enterrar els morts.

Josep Pla recorda en un dels seus escrits el 8 de març de 1918, el dia que va anar a la Universitat de Barcelona per assistir a les classes i es va trobar les portes tancades a causa de la pandèmia més gran que ha assolat el món.

La tardor del 1918, la ciutat es va col·lapsar. La universitat no va ser la única a tancar. Es van haver de suspendre molts esdeveniments públics a causa dels estralls que estava causant la grip. La Casa de la Caritat, encarregada de retirar els cadàvers de la ciutat, no donava a l’abast. No tots van poder rebre tractament, i ni tan sols, l’extrema unció.

Sobre l’inici de l’epidèmia hi ha diferents hipòtesis. Hi ha historiadors que el situen a un campament militar dels EEUU. En aquest cas, l’haurien dut a Europa els soldats americans durant la Primera Guerra Mundial. També hi ha qui diu que hauria arribat amb els treballadors del camp del sud de França. El cert és que en aquell moment, tota Europa està en guerra. França, Alemanya o la Gran Bretanya estan molt castigades després de quatre anys d’enfrontaments i els seus governs donen ordres als mitjans de comunicació de no alarmar més la seva població amb notícies sobre la grip. En canvi, a Espanya, els diaris en parlaven obertament. És per això que a tota Europa es va conèixer com la grip espanyola i se’n va situar el seu origen a Madrid.

Es tracta d’una grip estranya. Els infectats passaven de tenir quatre esternuts i unes dècimes de febre, a tenir una pneumònia greu i molt sovint mortal, en només 48 hores. Els metges no sabien com combatre-la. En aquella època encara no hi havia antibiòtics i només podien administrar quinina per baixar la febre. Per això, és una època on van aparèixer molts productes miraculosos que asseguraven poder acabar amb la malaltia. Però a més de la manca de tractament, les autoritats, al principi, van tenir una postura dubitativa. Van trigar molt a donar les primeres directrius per ordenar la desinfecció i el rec. A més, cal recordar que aquella tardor venia precedida d’un estiu molt sec.

La grip es va presentar en tres onades. La primera va arribar a la primavera de 1918. La segona, a final d’estiu. Però la més intensa i la que més es va patir a Barcelona, va arribar a la tardor del 1918. Atacava especialment la gent jova, en edat de treballar i de reproduir-se.

A Barcelona hi ha va haver uns 150.000 afectats i uns 6.000 morts, encara que és impossible saber les xifres exactes. Només el 9 d’octubre del 1918 es van registrar 900 defuncions. Arreu del món, la xifra de morts estaria al voltant dels 50 milions, però en podrien ser molts més. Tanta mortaldat, va tenir una gran repercussió demogràfica a Catalunya i a tota Europa.

La grip espanyola va marxar tan misteriosament com havia arribat. El nombre de malalts va anar minvant fins que la pandèmia es va donar per acabada.

A començament del segle XXI, una expedició científica a Alaska va exhumar el cadàver d’un home mort de la grip espanyola un segle enrere, congelat al permafrost. D’aquesta manera, van poder aïllar el virus i ara sabem alguna cosa més sobre la pandèmia més mortal de la història.

Els veïns del Poble-sec estem acostumats al cognom Salvà, perquè un dels carrer del barri duu aquest nom; però potser alguns no sabeu qui era el doctor Francesc Salvà i Campillo (Barcelona, 1751- 1828). Aquesta història ens ho explica.

El primer telègraf

Reconeixement mundial per a un científic barceloní

El doctor Salvà i Campillo va ser l’inventor del primer telègraf elèctric i recentment ha estat reconegut com a fita històrica mundial.

Al número 115 de la Rambla hi ha la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, el lloc on Salvà va presentar per primera vegada el seu telègraf elèctric.

El reconeixement mundial de la invenció del telègraf elèctric a Salvà va ser possible gràcies a una factura que acredita la compra dels fils elèctrics que va fer servir per fer-ne una demostració pràctica. De fet, en va fer més d’una. La de Madrid va ser davant del rei Carles IV.

La institució que ha reconegut la paternitat de l’invent a Salvà és l’Institut of Electrical and Electronics Enginereers, amb seu als EEUU. Aquest Institut reconeix els invents que han estat transcendents per la humanitat i només n’ha triat dos més antics que el de Salvà: el parallamps de Benjamin Franklin i la pila elèctrica de Volta. La persona que va presentar a l’IEEE els treballs de Salvà i les proves que se’n guarden a la biblioteca de l’acadèmia va ser Antonio Pérez Yuste, professor de la Politècnica de Madrid.

La gran aportació de Salvà va ser transmetre informació entre dos punts llunyans mitjançant corrent elèctric i uns fils intermedis. Això va suposar un gran avenç respecte a la telegrafia òptica, que no és operativa, per exemple, amb situacions meteorològiques adverses.

Salvà va presentar el seu invent per primera vegada l’any 1795, en una memòria titulada “Sobre la electricidad aplicada a la telegrafía”. En aquesta memòria descriu els aparells que s’han de construir i quins són els principis que els fonamenten per poder transmetre informació d’un punt a un altre. El sistema es composa d’un nombre igual de fils d’anada i tornada entre dos punts, un per lletra si es vol fer servir l’alfabet. Quan es vol fer servir una lletra, s’excita elèctricament el fil que li correspon. A l’altre extrem, algun mecanisme detecta aquest senyal. Salvà esmenta a la seva memòria Barcelona i Mataró com a punts de referència suposadament virtuals. Tot plegat, va quedar resumit en una frase: “L’electricitat ha de poder parlar”. Discover the world of entertainment offered by Betsoft Casinos , where you’ll find a wide selection of visually stunning 3D slots and innovative casino games.

A la primera memòria ja diu que l’invent podria servir per comunicar-se entre la península i les illes. Hi observa que el mar, que és un bon conductor de l’electricitat, hauria de substituir els fils.
Quan Salvà va presentar la memòria, també va presentar un prototip de l’invent.

Abans de presentar l’invent, Salvà havia fet molts experiments a casa seva, al carrer de Petritxol, estenent fils de més de cent metres entre dos punts.

Salvà no va poder presentar la segona memòria, el 1800, perquè estava malalt i, sobretot, arrestat. La diferència essencial entre la primera i la segona memòria és el receptor. A la segona, hi posa potes de granota, que quan reben l’impuls elèctric, es contrauen. La tercera memòria és del 1804 i ha estat la definitiva per obtenir el reconeixement mundial. En aquesta tercera, la principal diferència és el generador d’electricitat, en aquest cas, piles de Volta.

Salvà també va inventar una màquina per desfilar cànem, va fer un prototip de submarí i va registrar dades meteorològiques durant cinquanta anys. A l’acadèmia va trobar un ambient adient per desenvolupar totes les seves inquietuds. En aquest lloc podia compartir els seus experiments amb altres acadèmics.
Salvà va ser un científic prolífic i generós. La seva generositat queda reflectida en una frase de la tercera memòria: “Planta árboles para que los disfruten las generaciones venideras”.

L’Olimpia, el Liceu del Paral·lel

S’hi feia òpera, sarsuela, revista, circ i espectacles aquàtics

A l’Olimpia, el teatre circ més gran que ha tingut mai la ciutat, s’hi veien les representacions més espectaculars que es pugui imaginar.

A la cantonada de la ronda de Sant Pau amb el carrer d’Aldana i hi havia el Teatre Circ Olimpia, el teatre més gran de Barcelona. Amb capacitat per sis-mil espectadors, era conegut com el Liceu del Paral·lel.

L’Olimpia es va inaugurar el 4 de desembre de 1924. Era enorme. Va acollir els grans espectacles que havien de ser el reclam escènic pels espectadors que venien a l’exposició universal de la ciutat el 1929.

L’any 1928, s’hi va fer l’espectacle més gran que s’havia vist a a Barcelona, anomenat “Kosmópolis”. Era una gran revista amb música de molts compositors, però sobretot del gran Clarà i de l’empresari Sugranyes. “Kosmópolis” s’anunciava amb uns reclams publicitaris propis del món taurí: “150 ballarines 150”, i realment n’hi havia més de 150. També hi havia una orquestra de 40 músics. La gran pista de circ s’inundava amb 300.000 litres d’aigua i s’hi feien els espectacles de ballets aquàtics i subaquàtics que el cinema americà havia posat de moda.

A l’Olimpia també s’hi feien grans representacions d’òpera: els grans noms de la lírica dels anys 20 i 30 van passar per aquí, per això era conegut com “El Liceu del Paral·lel” o “El Liceu popular”. Aquí, per primera vegada, una soprano japonesa va interpretar la “Madama Butterfly”.

Inicialment, l’Olimpia havia estat pensat com un circ. Per això tenia una gran pista circular central i un escenari al darrera. Hi havia grans espectacles eqüestres i espectaculars números amb animals. Va ser el segon teatre d’Europa a tenir un escenari giratori, el revolucionari invent que Max Reinhardt havia ideat pel seu teatre a Berlín. Els barcelonins s’acostaven al teatre a veure descarregar les escenografies amb l’expectativa de veure com es mouria sola. Era una època de fascinació per les avantguardes tècniques i estètiques.

A partir de l’any 1940, el franquisme va obligar a castellanitzar els noms dels locals. El Moulin Rouge es va passar a dir El Molino; Bataclan es va convertir en Rataplán; i l’Olympia, amb i grega, es va dir Olimpia, amb i llatina.

L’any 1947, la Barcelona franquista necessitava matèria primera i l’Olimpia es va desballestar per aprofitar el ferro de la seva estructura. Al seu lloc s’hi va construir un enorme bloc de pisos.

Mentre els serveis de metro i bus funcionen, el telefèric de Montjuïc va deixar de donar servei el passat 14 de març passat, igual que el Barcelona Bus Turístic, en el context de la restricció de mobilitat, suspensió d’actes lúdics i confinament general de la població per contenir l’epidèmia.

El funicular de Montjuïc, que connecta l’estació de metro de Paral·lel i l’avinguda de Miramar, deixarà de funcionar a partir de demà, dimarts 24 de març, i fins a nou avís, amb motiu del cessament d’activitat als equipaments i el tancament dels parcs de la muntanya de Montjuïc arran de l’estat d’alarma i les mesures aplicades per frenar el contagi del Covid-19.

Tanmateix, per aquells desplaçaments indispensables a la zona segueix en marxa el el servei de transport públic amb les les línies regulars dels autobusos 13, 55 i 150. Recordem que l’accés als busos es fa per la porta del darrera i no es venen bitllets a bord del vehicle ni els conductors/es ofereixen servei al client.

Mentre els serveis de metro i bus funcionen, el telefèric de Montjuïc va deixar de donar servei el passat 14 de març passat, igual que el Barcelona Bus Turístic, en el context de la restricció de mobilitat, suspensió d’actes lúdics i confinament general de la població per contenir l’epidèmia.

Les barraques del “pasen y vean”

Els barcelonins frisaven per contemplar éssers diferents, fantàstics i a vegades monstruosos

A la plaça de Catalunya, les barraques del “pasen y vean” eren una de les principals atraccions dels ciutadans de Barcelona. El teatre de barraques de fira s’exhibia tot allò que tenia un interès sobrenatural. Entre la màgia i allò increïble i singular que atreia els visitants. Ensinistradors, hipnotitzadors, animals estranys i persones amb aparença insòlita eren alguns dels reclams. També hi havien els panorames, una mena de circs enormes amb uns decorats que anaven canviant, que reproduïen fenòmens de la història i eren el precedent del cinema.

Xavier Albertí director del TNC, ens explica que les representacions tenien una funció alliçonadora.

”Hi havia reproduccions en cera del que provocaven les malalties venèries i per tant era un espai de pedagogia del que passava si no prenies mesures.”

L’any 1894 es va inaugurar l’avinguda del Paral·lel i es va urbanitzar la plaça de Catalunya, un fet que va desplaçar l’activitat de les barraques de fira al que és el centre neuràlgic dels teatres de la ciutat.

Al Camp de les Carolines, neix l’1 de maig

Obrers i líders sindicals es van conjurar durant dies en aquest descampat per celebrar el primer 1 de maig a Barcelona

Al Paral·lel, a l’altura de Viladomat, hi havia un camp molt extens, conegut com el Camp de les Carolines, on es van celebrar els mítings previs a la primera celebració de l’1 de maig a Barcelona, l’any 1890. Aquelles protestes van tenir com a eix central la reivindicació de la jornada de 8 hores.

El Camp de les Carolines
Sobre el Camp de les Carolines no se’n té una informació precisa, però devia anar des de l’església de Santa Madrona, al carrer de Tapioles, fins al carrer de Manso i, probablement, fins a la ronda de Sant Pau. No es tractava d’un camp agrícola, sinó d’una mena de descampat amb magatzems i dos torrents que encara estaven a l’aire lliure. En aquella època, el Paral·lel ja s’havia començat a urbanitzar per la banda del carrer Nou i hi havia reticències per part dels amos del terreny que s’acabés de condicionar.

El primer 1 de maig barceloní
El 1889 es va celebrar per primera vegada l’1 de maig a França i el contacte entre obrers de diferents països era important. El moviment obrer a Catalunya era gran, especialment a ciutats com Barcelona, Reus, Manresa o Mataró. De tot plegat, va sorgir la idea de celebrar el primer de maig també a Barcelona. I el lloc que es va triar va ser el Camp de les Carolines, perquè era fàcil accedir-hi des dels diferents barris industrials, com ara Sants o el Raval.

Durant la celebració dels mítings, que van començar a finals de març, es van arribar a aplegar al Camp de les Carolines fins a 5.000 persones. Les reunions van ser agitades perquè hi havia obrers de diferents tendències: els socialistes, més moderats; els dels sindicats de les tres classes de vapor i els anarquistes, més radicals. Al rerefons de la manifestació, hi havia uns fets que s’havien produït en una fàbrica de Manresa, en la que els obrers havien acceptat cobrar menys fins que les coses anessin millor i quan van anar millor, l’amo els va mantenir els sous abaixats. Allò va provocar moviments de protesta i repressió.

La manifestació de l’1 de maig va ser un èxit, però no es va aconseguir cap reivindicació concreta. Per aquest motiu, alguns volien mantenir la lluita i això va provocar la intervenció de l’exèrcit. El moviment obrer es va dividir i les millores aconseguides en algunes empreses es van perdre.

L’incendi dels Orphea

Diversos testimonis asseguren que els bombers van fer de tot perquè el foc no s’apagués

La convulsa història dels Orphea, uns estudis pioners en el cinema sonor, va acabar bruscament a causa d’un polèmic incendi.

A la plaça del Pare Eusebi Millan, on ara hi ha un aparcament a l’aire lliure al parc de Montjuïc, hi havia el Pavelló de la Química de l’Exposició Universal de 1929, que després es va transformar en els estudis Orphea. Juntament amb els Trilla, els Orphea van ser els primers estudis de cinema sonor d’Espanya.

L’any 1931-32, ja feia quatre o cinc anys que el cinema sonor s’havia introduït als EEUU. A Espanya, la primera pel·lícula sonora, “El misterio de la puerta del Sol”, la va dirigir Paco Díaz l’any 1929. Interessat en el sonor, Díaz va viatjar a París on va conèixer un productor francès i a l’enginyer Guillén García, el fundador de Ràdio Barcelona. Tots tres van venir a Barcelona decidits a muntar uns estudis de cinema sonor. L’espai que van trobar va ser el Pavelló de la Química, que aleshores estava abandonat. Per començar, van portar de França uns equips llogats, el mínim imprescindible per fer rodatges, que mai no van ser retornats.

Les condicions d’aquells primers rodatges eren molt rudimentàries i, segons Esteve Rimbau, director de la Filmoteca de Catalunya, la insonorització es feia amb bales de palla. Amb el temps, però, els mitjans van anar millorant. Orphea també oferia doblatge i distribució, però sempre va ser, sobretot, un estudi de rodatge.

Els Orphea van ser importants perquè durant dos anys, entre el 33 i el 35, eren els únics d’Espanya que oferien el servei de rodatge de cinema sonor. Gràcies a això, Barcelona va tornar a ser, com ja ho havia estat els anys 10, però no pas els 20, la capital del cinema espanyol.

El primer propietari, el francès Camille Lemoine, va fer una estafa i va acabar a la presó. Temps després, va ser trobat mort a trets a Madrid.

Durant la guerra civil, la CNT va impulsar el rodatge de tres llargmetratges de caràcter revolucionari però de seguida se’n van adonar que no interessaven al públic i van començar a produir sarsueles, cuplets i vodevils.

Durant el franquisme, els propietaris de l’Orphea van ser Pujol i Aragonès, que també eren els propietaris dels laboratoris. Per això, també es van rodar pel·lícules amb el sistema de color. Més tard va entrar com a soci Joan Anton Pàmies, el gerent del Liceu, que aportava el tema dels decorats. En aquesta etapa es van rodar pel·lícules interessants, com “El cafè de la Marina”, el primer llargmetratge sonor doblat al català. Es feien un cinc rodatges anuals, però eren produccions de baix pressupost perquè les cares es feien a Madrid. Tot i així, hi havia estrelles que venien de Madrid a Barcelona per filmar als Orphea. Una d’elles va ser Sara Montiel, que va rodar als Orphea “El último cuplé” i “La bella Lola”. Justament, al rodatge de “La bella Lola”, l’any 1962, es va produir l’incendi que va acabar amb l’Orphea per sempre.

L’Orphea ja s’havia cremat el febrer de 1936, abans de la guerra, però sense greus conseqüències. En canvi, el segon incendi, l’any 1962, va arrasar els estudis. Sobre l’origen de l’incendi hi ha hagut moltes teories. Rimbau opina que va ser un incendi accidental però té dubtes sobre l’actuació dels bombers i la seva voluntat real d’apagar-lo. De fet, diversos testimonis asseguren que els bombers van fer de tot perquè el foc no s’apagués. Segons el propi Rigau, l’ajuntament tenia previst fer una ampliació del Poble Espanyol i li anava molt bé que el solar quedés buit. Però a l’hora de la veritat, aquesta ampliació no es va fer.

Posteriorment, va haver-hi algunes iniciatives per reconstruir els estudis Orphea, però amb un cost que ningú no va poder assumir. Molt poc després, van sorgir els Estudis Balcázar a Esplugues, i els Estudis Iquino al Paral·lel, i això va tancar la qüestió definitivament.

La inauguració de l’estadi de Montjuïc
Va ser una jornada històrica per la ciutat

El 20 de maig del 1929 es va inaugurar l’estadi de Montjuïc, la joia de la corona de l’Exposició Universal de Barcelona.

Un esdeveniment per a la ciutat

El rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia van presidir la inauguració i va ser una jornada apoteòsica per als barcelonins. Tothom que podia s’acostava a l’estadi: alguns a peu, d’altres amb el funicular —recentment estrenat—, i d’altres en cotxes particulars, que van formar unes cues terribles al llarg de la muntanya.

Quan es va inagurar, l’estadi tenia una capacitat per a 62.000 persones. Això el va convertir en el segon més gran d’Europa, només superat per Wembley, a Londres. Però el dia de la inauguració l’aforament es va situar en 72.000 localitats.

Una jornada inaugural accidentada

La primera jornada es va inaugurar amb un partit de rugbi entre les seleccions d’Espanya i Itàlia, que va començar a dos quarts de cinc. Després d’aquest partit es va fer una exhibició atlètica i, finalment, segons la programació entre dos quarts de set i les set, havia de començar el partit entre la Selecció Catalana i el Bolton Wanderers, el campió de Copa d’Anglaterra. Però a la pràctica, tota la jornada es va endarrerir per diferents problemes. L’àrbitre del partit, belga i gran coneixedor de Barcelona, va decidir pujar pel seu compte. Però quan va arribar a l’estadi no trobava l’entrada i, a més, com que no anava acreditat, els vigilants no el van deixar passar. Un cop solucionat aquest contratemps, i amb el partit en joc, en va sorgir un altre: amb l’endarreriment de l’horari, s‘havia fet fosc i l’estadi no disposava d’il·luminació artificial. Aleshores, la gent va començar a encendre els programes i els diaris i a fer-los servir com a torxes. D’aquesta manera, el partit es va poder acabar i la Selecció Catalana es va imposar per 4 a 0.

La devoció per l’estadi era tan gran, que la setmana següent a la inauguració, Barça i Espanyol van jugar els seus respectius partits de lliga en aquesta instal·lació, l’un darrere l’altre.

Auge i declivi

Fins que va començar la guerra, l’estadi va tenir una gran activitat esportiva. S’hi jugaven, per exemple, les finals de la Copa, s’hi feien competicions d’atletisme o, fins i tot, als anys 30, un combat de boxa.

Després de la guerra, l’estadi es va anar recuperant fins que el 1947 es va inaugurar el Bernabéu, que es va convertir en l’estadi nacional i Montjuïc va caure en l’oblit.