Daily Archives: 31 de març de 2020

El Centre Cívic del Sortidor ens informa de les properes activitats programades. Les podeu conèixer, si seguiu el vincle del web adjunt.

Podeu trovar el programa dels TALLERS D’HIVERN de 2020 aquí.

I també a http://ajuntament.barcelona.cat/ccivics/elsortidor

La Biblioteca del Poble-sec Francesc Boix en informa de l’agenda d’activitats del mes de març de 2020.

ESPAI JOVE NEW LIFE

Programa d’activitats de març de 2020, al cartell adjunt

INSCRIPCIONS: info@aspergernewlife.org // MÒBIL: 610036415

Us presentem cartell de Servei Jurídic del Pla d’Acollida Poble-sec per a Tothom de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec.

L’horari d’atenció és de dilluns al matí i dijous a la tarda, d’octubre a juliol.

Les visites es concerten de manera presencial des de la recepció del Casal Concòrdia, carrer Concòrdia, 33.

Contacte informatiu: Casal Concòrdia, Concòrdia, 33 Tel. 93.324.85.38

Serveijuridicpspt@gmail.com
sociolaboralps@gmail.com

L’ideòleg dels refugis antiaeris

Des de l’ajuntament, es va organitzar la protecció civil de la ciutat

Un paleta de la CNT va ser el gran promotor dels refugis antiaeris a Barcelona a l’inici de la Guerra Civil.

A la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer de Lepant, hi ha la que va ser la residència del regidor Manuel Muñoz Díez, el principal impulsor de la rehabilitació i construcció dels refugis antiaeris a la ciutat de Barcelona.

Nascut a Segovia, Muñoz Díez va arribar a Barcelona els anys 30. Era paleta de professió i aviat es va convertir en un dels homes forts de la CNT. Amb el pas del temps va ser nomenat regidor d’urbanització i obres de l’ajuntament.

Quan va esclatar la guerra, la seva regidoria va ser la principal responsable d’entomar la protecció civil dels ciutadans. Especialment, en quant a habilitar espais i a donar instruccions als ciutadans de com protegir-se d’un bombardeig marítim o aeri. Amb la pèrdua de Mallorca, el setembre del 1936, les autoritats militars i polítiques van prendre consciència del què estaven suposant els bombardeigs sobre Madrid i van començar a preparar mesures per protegir-se.

Els dos primers bombardeigs sobre Barcelona havien despertat la febre constructora de refugis. Cada veí, cada carrer, cada associació, volia el seu propi refugi. El juny del 1937, la societat civil havia construït uns 300 refugis, i en dos mesos ja n’hi havia el doble. En total se’n van fer 1.400. Això s’havia fet de manera caòtica i la tasca de la regidoria d’urbanització i obres va consistir, sobretot en un primer moment, a posar ordre en aquest desgavell.

En el primer bombardeig amb víctimes, provocat pel vaixell italià Eugeni de Savoia, es va produir al febrer de 1937. El mes següent, el 16 de març, es va produir el primer atac aeri sobre Barcelona. La regidoria de Muñoz Díez ja havia previst espais de refugi. Els principals eren les estacions i túnels del metro, del Gran Transversal i dels Ferrocarrils de la Generalitat.

La tasca pedagògica de la regidoria d’urbanització i obres va ser immensa. Va publicar instruccions, i alhora va assessorar i ajudar totes aquelles entitats veïnals que estaven construint els seus propis refugis sense excessius criteris.

La regidoria de Muñoz Díez va fer 24 refugis en forma de galeria de mina, revestits perquè després es poguessin reutilitzar com a clavegueres. També va construir onze refugis a algunes de les places més cèntriques d’alguns dels barris de la ciutat.

Cal tenir en compte que Barcelona és una ciutat molt difícil de defensar d’atacs aeris per l’existència d’una façana litoral. Els atacs que venen del mar són poc previsibles i limiten el temps de reacció. El temps per arribar a un refugi es limitava a quatre minuts.
A partir de la tasca de Muñoz Díez al capdavant de la regidoria d’urbanització i obres, es van crear la Junta de Defenses Passives de Catalunya i les juntes locals de cadascuna de les ciutats més importants.
En acabar la guerra, Muñoz Díez va marxar a l’exili via França per acabar a Mèxic. La seva tasca va ser la primera pedra en la protecció civil davant d’una amenaça que fins a aquells moments no existia a Barcelona.

La història del Palau Nacional

Va néixer com un edifici efímer i es va convertir en seu del MNAC

El Palau Nacional, avui seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), va ser construït com un edifici efímer per l’Exposició Universal del 1929 i s’ha convertit en un emblema de la ciutat.

La imatge de la Barcelona del 1929
L’estil eclèctic del palau fa que sigui difícil posar-li data a simple vista. La barreja d’estils que el conformen està pensada per cridar l’atenció, tasca que havia de complir en el context de l’exposició.

El projecte guanyador
L’any 1924, es va obrir el període per presentar els projectes per la construcció de Palau Nacional, i dels vuit que s’hi van presentar, va resultar guanyador el dels arquitectes Eugeni Fendoia, Enric Catà i Pere Domènech, fill de l’il·lustre arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

El nucli central del Palau és el Saló Oval, amb 2.300 metres quadrats. Estava pensat com a punt central dels actes de la inauguració, que tindria una expressió més popular als balcons de la façana principal de l’edifici.Els reflector, aquests feixos de llum que s’enlairen d’edifici cap al cel, ja estaven pensats des del principi. Van tenir molt d’èxit i de seguida es van convertir en l’element publicitari de l’exposició.

Malgrat havia estat pensat com una construcció efímera, les grans prestacions que oferia l’edifici van recomanar conservar-lo. Però les presses en aixecar-lo i els materials emprats, ferro, formigó i pedra artificial, ja feien veure que caldria un manteniment costós si es volia conservar.

Ruta pels edificis històrics de Barcelona

Quan es va construir el palau, ja se sabia que també havia de ser un lloc per mostrar totes les belleses artístiques del país i, per això, es va programar una exposició titulada “El arte en España”, per la qual es van portar unes 5.000 obres de tot l’estat. Un cop acabada l’exposició, l’edifici va romandre tancat durant un breu lapse de temps. Però l’11 de novembre del 1934, es va inaugurar en aquesta instal·lació i de forma definitiva al MNAC.

El triple crim del carrer Parlament

Barcelona va estar pendent d’un triple assassinat que va acabar amb l’execució d’un innocent

El 26 de juliol del 1895, la Concepció Nadal i les seves dues filles petites, van morir degollades en un pis del número 56 del carrer Parlament. Només es va salvar el fill petit de la família, de 3 anys, finalment principal testimoni de càrrec contra l’assassí, el seu propi pare, Silvestre Lluís.

Una falsa coartada
La policia va sospitar des del primer moment del marit pe que va dir que venia de pescar. L’home s’havia mullt en una font i havia comprat peix quan va veure policia als voltnts de casa seva. La raó ra que es pensava que era una batuda ja que es dedicava a la fabricació de moneda falsa.

El barber assassí de Barcelona
Durant el judici, el mal caràcter de Silvestre Lluís i el seu ofici il·legal no van ajudar-lo. Però el fet capdal va ser el testimoni de l’únic supervivent, el fill de 3 anys. Segons els diaris de l’època en nen va dir ‘Papa ta col mama ‘ paraules que es van interpretar com el papa ha tallat el coll a la mama.

L’últim executat a la via pública
Silvestre Lluís, va ser l’últim executat a la via pública al 1897, a l’ actual plaça de Josep Maria Folch i Torres, a la ronda de Sant Pau. El ètode va ser el garrot vil i abans de morir l’acusat va dirigir-se al públic present amb una frase colpidora: ”Poble de Barcelona moro innocent!”

A l’any 1901, un sereno va trobar una parella discutint que va marxar deixant un paper al terra que posava: ”Jo sóc el cunyat de Silvestre Luís, ell era innocent. Jo sóc l’assassí de les dues nens i de la dona”

Aquesta nota va fer veure a l’opinió pública de l’època que l’últim executat a mort en una plaça de Barcelona era innocent.

El teatre Arnau, vestigi d’una època

Va viure els seus millors moments els anys 20, amb estrelles com Raquel Meller

El teatre Arnau, situat a la plaça Raquel Meller, és l’únic local que es conserva dret com a testimoni de l’època en què els barcelonins van ocupar el Paral·lel com a zona d’esbarjo i diversió.

Després de l’enderroc de les muralles de la ciutat, el 1854, el Paral·lel es va convertir en el lloc on els habitants del Raval i sobretot la població obrera de Barcelona anava a gaudir de les poques hores d’oci de les que disposava. Fins a aquell moment, la zona d’esbarjo se centrava a la plaça de Catalunya i a la rambla. El Paral·lel era senzillament un camí de traginers, un lloc hi acampaven gitanos, un espai de trànsit pels lladres que s’amagaven a les coves de la muntanya de Montjuïc.

Els primers locals que es van construir al Paral·lel van ser tavernes fetes amb quatre fustes que de vegades tenien un petit escenari on es feien espectacles. Més endavant, es van construir els teatres de barraca, amb el sostre fet de fusta a dues vessants, com l’Arnau.

Els primers espectacles seguien els gustos populars de l’època, com les pantomimes o la sarsuela. Després va arribar el music hall i la revista. Sovint, entre un espectacle i el següent, es feien varietats: hi apareixien mags, números de circ i cinema.

Al llarg de la seva història, el teatre Arnau ha passat per diferents fases.

Durant la Primera Guerra Mundial, va canviar el nom pel de Folies Bergere, prenent la referència dels locals de París, el centre de l’espectacle a Europa. En aquesta etapa, es va construir una sala anomenada Salon Bleu, un espai per a festes privades que va causar molt d’impacte. A les parets hi havia unes pintures de l’artista Feliu Elies, conegut com Aja, de les quals, avui, se’n desconeix la seva existència. Aquells van ser els any en què va triomfar Raquel Meller, la primera que va cantar un cuplet en català.

Als anys 30, l’Arnau va recuperar el seu nom original, però funcionava únicament com a cinema. No va ser fins els anys 40 que va recuperar els espectacles teatrals. I entre els anys 50 i 70, va tornar a ser una sala de cinema. Després va anar recuperant l’activitat teatral, però la crisi que va patir el sector a tota la ciutat va fer que acabés desapareixent com a escenari viu.

Després de molts anys tancat, l’Arnau tornarà a obrir les portes. Està previst un projecte de reforma del local que respectarà l’estructura original de teatre de barraca i el sostre. A més, es recuperarà l’interior tal com era als seus orígens i disposarà d’un teatre a la italiana.

Les drassanes reials

S’hi feien les galeres que defensaven els interessos catalans al Mediterrani

L’edifici de les Reials Drassanes, actualment seu del Museu Marítim de Barcelona, va ser construint per Pere el Gran per fer-hi les galeres que havien de defensar el comerç i els interessos polítics de Catalunya al Mediterrani.

Gràcies a les excavacions que es van iniciar l’any 2010, es coneix perfectament l’evolució de l’edifici de les Reials Drassanes des del segle XIII al XVIII. La construcció va durar des del segle XIII fins a mitjans del XVIII. Originalment, era una planta rectangular flanquejada per diverses torres. Al segle XIV es va començar a cobrir, i la muralla es va adossar a les drassanes per incloure-les dins del perímetre de la ciutat. Al segle XV, per la construcció del primer port de Barcelona, es va construir cap a la muntanya. Al segle XVIII, es va fer la gran nau central.

A les drassanes s’hi construïen galeres. La major part, eren encarregades pel rei per protegir les naus de càrrega que comerciaven als diferents ports de la Mediterrània. Però també s’hi feien galeres per la protecció del comerç privat. I galeres de lloguer. Tots aquests vaixells anaven armats amb canons i soldats. Les galeres navegaven amb vela llatina i quan havien d’anar més ràpid, per atacar o per fugir, es movien a rem. Els remers, anomenats galiots, eren persones que podien ser llogades per fer la feina o penats obligats a remar.

A la grada central de les Drassanes hi ha una rèplica de la galera reial, capitana de la batalla de Lepant, tot i que la original es va fer fora de les drassanes, a les platges de Barcelona. Aquesta galera té 60 metres de llargada i portava 400 homes, dels quals 300 eren remers. És excepcionalment gran, ja que normalment, les galeres feien uns 30 o 35 metres d’eslora. Els soldats anaven a proa, i a popa hi havia el castell, on estava el capità i on hi havia una fanals de senyalització. La galera reial, a més, té un petit mascaró.

A partir del segle XVIII, a l’edifici se li varen donar diversos usos militars fins que el 1936, es va convertir en el Museu Marítim. Aquesta institució ha restaurat els darrers anys tot l’edifici i el 2018 va acabar la seva museografia.

El primer vol a motor de l’estat, a Can Tunis

Va ser l’11 de febrer de 1910 i s’hi van aplegar molts espectadors

Gràcies a la passió per volar d’alguns emprenedors de la ciutat, l’any 1910 es va fer a l’antic hipòdrom de Can Tunis, al costat del passeig de la Zona Franca, el primer vol en avió de la península.
El 1908, Josep Comas i Solà i altres entusiastes de l’aviació van crear l’Associació de Locomoció Aèria. Pocs anys després, el 1910, van organitzar l’exhibició del primer vol a l’estat d’un avió propulsat a motor. Per dur-ho a terme, es van posar en contacte amb Mario García, un uruguaià que vivia a Barcelona i que havia fet estudis de pilot i de mecànic d’avions a França. García, al seu torn, per tal d’aconseguir un avió, es va posar en contacte amb Luís Bleriot, un constructor i mecànic d’avions de Pau, a França. Bleriot havia construït diversos aparells, com el Bleriot-11, l’escollit per García per la seva exhibició a Barcelona. Com que Bleriot no podia assistir a l’exhibició, va deixar el tema a mans d’un alumne seu, Julienne Mamet. Tots dos van empaquetar l’avió i el van posar en un tren rumb a Barcelona.

Era un avió monoplaça, amb un únic motor. Tenia només dos eixos: el timó de profunditat, que és la cua, i el timó de direcció, que es feia anar amb els peus. Aquesta mena d’avions volaven molt lents. S’enlairaven a 50 km/h i la seva força propulsora era un motor de tan sols 25 cavalls de potència. Aquest model duia dues rodes al davant i, al darrera, una peça de fusta per recolzar-se. La forma de les ales era molt arrodonida i per això, la premsa el va anomenar “la libèl·lula”.

L’avió va arribar a Barcelona el 9 de febrer de 1910. Es va muntar en un hangar improvisat a l’hipòdrom de Can Tunis, considerat el lloc ideal per efectuar el vol perquè tenia una recta de 300 metres de llarg i 13 d’amplada.

El dia 11 de febrer de 1910, a les quatre de la tarda, es va fer el primer vol. L’avió es va enlairar a una alçada de 60 metres, va fer una volta i va aconseguir aterrar. Va durar dos minuts i es va convertir en el primer vol motoritzat oficial a la península. Hi va assistir molta gent, perquè l’esdeveniment s’havia anunciat. Va tenir tant d’èxit que el 1910 es va celebrar la primera setmana aeronàutica de la península.

El segon vol es va produir el dia 17. En aquest cas, l’avió es va elevar fins als 100 metres i el vol va tenir una durada superior a l’anterior. Però en ple vol, el motor es va aturar. El pilot, Mamet, va aconseguir mantenir-lo fent voltes i va poder aterrar en uns camps del voltant. Com que aquests avions no duien frens, Mamet va saltar de l’aparell i el va agafar per la cua per aturar-lo.

El tercer vol va ser el 20 de febrer. Hi va assistir més gent que en els dos anteriors. L’avió es va enlairar amb èxit, però l’aterratge va ser accidentat. Quan el pilot va entrar en contacte amb la pista, es va trobar un fotògraf plantat amb la seva càmera al bell mig del camí. Va mirar d’esquivar-lo, però l’avió va capotar, va fer una tombarella, va quedar panxa enlaire i se li va trencar l’hèlix i una de les ales. Mamet en va sortir pràcticament il·lès.

Cap al 1916, es va crear la primera empresa d’aviació, Pujol Comabella i Companyia, que va ser la primera escola de pilots i de mecànics. Un dels alumnes d’aquesta escola va ser Salvador Hedilla.
Finalitzats els estudis, Hedilla va construir un avió, al qual va anomenar Monocoque, i amb el que pretenia respondre al repte del govern balear de completar el primer vol entre Barcelona i Palma. Per afrontar el repte, l’hipòdrom e Can Tunis es quedava petit i es va traslladar a un camp proper anomenat “la volateria” perquè hi volaven molts ocells. Des d’allà, Hedilla va assolir el repte de fer el primer vol entre Barcelona i Palma. En aquell terreny hi va establir la base dels primers vols comercials entre Barcelona i Palma, i aquell primitiu aeroport es va convertir en el què avui és l’aeroport del Prat.