El fotògraf de Mauthausen
Les fotografies de Francesc Boix van ser clau als judicis de Nuremberg i Dachau
Francesc Boix va passar a la història com el fotògraf de Mauthausen, i va ser una peça clau per condemnar alguns dels jerarques nazis del Tercer Reich.
Al número 17 del carrer de Margarit, al Poble sec, una placa recorda que l’agost de 1920 va néixer en aquest edifici Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen. Animat pel seu pare, un sastre aficionat a la fotografia, Boix va començar a fer d’ajudant de fotògraf amb només 14 anys. Amb 16 anys, ja treballava de fotògraf per les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Boix era comunista i amb 17 anys es va allistar com a soldat i va fer de fotògraf a la 30ª Divisió de l’exèrcit republicà. Va passar uns dies al front d’Aragó i, a partir de l’any 1938, va estar al front del Segre. L’any 1939 es va exiliar a França i va passar per dos camps de concentració, un d’ells, el d’Argelers. L’any 40, juntament amb altres companys comunistes, es va allistar a la legió estrangera de l’exèrcit francès. L’any 41 va ser capturat pels nazis i va ser reclòs a Mauthausen. Va ser de les primeres persones a ingressar-hi.
A Mauthausen, els nazis van posar Boix a treballar al laboratori fotogràfic. Hi havia força feina perquè els nazis documentaven tot allò que feien, convençuts que guanyarien la guerra. Els presoners, doncs, no feien fotografies, només les revelaven i feien còpies. A partir del 43, quan els nazis van començar a perdre la guerra al front de Rússia, van ordenar cremar tots els documents, com ara les fotografies. Boix es va posar en contacte amb els caps del partit comunista dins de Mauthausen per salvar els negatius treure’ls del camp. Se’n van encarregar els nois joves del camp que sortien a diari a treballar fora. Els van treure a poc a poc i els van entregar a una dona austríaca anomenada Anna Pointer, que els va guardar fins que Boix va sortir del camp i els va recuperar. Juntament amb el fotògraf tortosí Antoni García Alonso, van treure del camp unes 20.000 fotografies i negatius. L’únic moment en què Boix va fer de reporter gràfic, va ser a partir de l’alliberament del camp per part dels americans, el 5 de maig del 45. Va estar uns quants dies fent fotografies amb una càmera Leica.
Quan Boix va recuperar els negatius, va intentar difondre’ls, però al principi ningú li va fer gaire cas. Finalment, el diari francès L’Humanité, de tendència comunista, va publicar les fotografies. Quan el món sencer les va veure, se’n va valorar la seva importància i es va demanar a Boix testificar als judicis de Nuremberg i Dachau.
Al principi dels judicis, els nazis van dir que les fotografies eren falses, però Boix va demostrar-ne la seva autenticitat gràcies als negatius. Després, les fotografies rescatades van ser clau per condemnar alguns dels jerarques nazis. Tots els acusats al·legaven obeir ordres i no tenir cap responsabilitat directa en els fets. Fins i tot, negaven conèixer allò que passava als camps. Però les fotografies van demostrar el contrari.
Boix no va poder tornar a Espanya i es va quedar treballant durant cinc anys a França per L’Humanité i Regardé. En aquella època va fer amistat amb Joaquín López Raimundo, germà de Gregorio, el dirigent comunista. Quan Boix va morir, l’any 1951, de tuberculosi, li va entregar els negatius a Joaquín perquè els guardés.
Recentment, s’han pogut recuperar les fotografies que Boix va fer entre el 36 i el 38. Eren en mans d’un col·leccionista de Perpinyà. Amb la recuperació dels negatius de la Guerra Civil, es tanca el cercle de l’obra de Boix, que va començar amb 16 any i, a cavall de les dues guerres, va acabar quan en tenia 30.
Des del 2017, les restes de Boix descansen al cementiri parisi de Père-Lachaise.
