Daily Archives: 28 de març de 2020

El fotògraf de Mauthausen

Les fotografies de Francesc Boix van ser clau als judicis de Nuremberg i Dachau

Francesc Boix va passar a la història com el fotògraf de Mauthausen, i va ser una peça clau per condemnar alguns dels jerarques nazis del Tercer Reich.

Al número 17 del carrer de Margarit, al Poble sec, una placa recorda que l’agost de 1920 va néixer en aquest edifici Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen. Animat pel seu pare, un sastre aficionat a la fotografia, Boix va començar a fer d’ajudant de fotògraf amb només 14 anys. Amb 16 anys, ja treballava de fotògraf per les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Boix era comunista i amb 17 anys es va allistar com a soldat i va fer de fotògraf a la 30ª Divisió de l’exèrcit republicà. Va passar uns dies al front d’Aragó i, a partir de l’any 1938, va estar al front del Segre. L’any 1939 es va exiliar a França i va passar per dos camps de concentració, un d’ells, el d’Argelers. L’any 40, juntament amb altres companys comunistes, es va allistar a la legió estrangera de l’exèrcit francès. L’any 41 va ser capturat pels nazis i va ser reclòs a Mauthausen. Va ser de les primeres persones a ingressar-hi.

A Mauthausen, els nazis van posar Boix a treballar al laboratori fotogràfic. Hi havia força feina perquè els nazis documentaven tot allò que feien, convençuts que guanyarien la guerra. Els presoners, doncs, no feien fotografies, només les revelaven i feien còpies. A partir del 43, quan els nazis van començar a perdre la guerra al front de Rússia, van ordenar cremar tots els documents, com ara les fotografies. Boix es va posar en contacte amb els caps del partit comunista dins de Mauthausen per salvar els negatius treure’ls del camp. Se’n van encarregar els nois joves del camp que sortien a diari a treballar fora. Els van treure a poc a poc i els van entregar a una dona austríaca anomenada Anna Pointer, que els va guardar fins que Boix va sortir del camp i els va recuperar. Juntament amb el fotògraf tortosí Antoni García Alonso, van treure del camp unes 20.000 fotografies i negatius. L’únic moment en què Boix va fer de reporter gràfic, va ser a partir de l’alliberament del camp per part dels americans, el 5 de maig del 45. Va estar uns quants dies fent fotografies amb una càmera Leica.

Quan Boix va recuperar els negatius, va intentar difondre’ls, però al principi ningú li va fer gaire cas. Finalment, el diari francès L’Humanité, de tendència comunista, va publicar les fotografies. Quan el món sencer les va veure, se’n va valorar la seva importància i es va demanar a Boix testificar als judicis de Nuremberg i Dachau.

Al principi dels judicis, els nazis van dir que les fotografies eren falses, però Boix va demostrar-ne la seva autenticitat gràcies als negatius. Després, les fotografies rescatades van ser clau per condemnar alguns dels jerarques nazis. Tots els acusats al·legaven obeir ordres i no tenir cap responsabilitat directa en els fets. Fins i tot, negaven conèixer allò que passava als camps. Però les fotografies van demostrar el contrari.

Boix no va poder tornar a Espanya i es va quedar treballant durant cinc anys a França per L’Humanité i Regardé. En aquella època va fer amistat amb Joaquín López Raimundo, germà de Gregorio, el dirigent comunista. Quan Boix va morir, l’any 1951, de tuberculosi, li va entregar els negatius a Joaquín perquè els guardés.

Recentment, s’han pogut recuperar les fotografies que Boix va fer entre el 36 i el 38. Eren en mans d’un col·leccionista de Perpinyà. Amb la recuperació dels negatius de la Guerra Civil, es tanca el cercle de l’obra de Boix, que va començar amb 16 any i, a cavall de les dues guerres, va acabar quan en tenia 30.

Des del 2017, les restes de Boix descansen al cementiri parisi de Père-Lachaise.

Els primers contenidors del port

Barcelona, pionera a la Mediterrània

Els primers contenidors de càrrega van arribar a Barcelona provinents dels Estats Units. Van canviar la fesomia del port i van revolucionar el transport de mercaderies a tot el món.

El 1968 va arribar al moll d’Espanya, on avui hi ha L’Aquàrium i el Maremagnum, el primer contenidor del Mediterrani. Fins a aquell moment, tot es pujava als vaixells a l’engròs, amb grues i passarel·les.
La idea de transportar les mercaderies en contenidors va sorgir d’un camioner de Carolina del Nord anomenat Malcolm McLean. McLean va observar que perdia massa temps quan s’esperava per descarregar les seves mercaderies als vaixells i va buscar una solució per traspassar-les d’una sola vegada. Aleshores, va desenvolupar el sistema dels contenidors a partir d’una idea d’uns antics vaixells de la Segona Guerra Mundial.

L’any 1956 es va fer el primer servei de transport marítim de contenidors, amb unes 50 caixes entre Nova York i Houston. El 1966, els contenidors van creuar l’Atlàntic per primer cop. I dos anys més tard, el 1968, van arribar a la Mediterrània, concretament a Barcelona.

El sistema de contenidors ha fet molt més senzill el transport de mercaderies, perquè es carrega un únic cop i pot passar per camions, vaixells o trens. N’hi ha de dues mides: de 20 peus i de 40 peus. Són capses totalment aïllades i poden portar qualsevol mena de producte, des de cotxes a aliments. Actualment, fins i tot n’hi ha de refrigerats.

Els estibadors han passat de carregar i descarregar els vaixells amb la seva pròpia força, a ser els controladors de la càrrega i descàrrega dels contenidors. En aquest procés han desaparegut molts llocs de treball de mà d’obra. Ara gairebé tot està mecanitzat i al moll només hi ha les persones que operen les grues. La coordinació de les operacions es fa des d’un altre emplaçament.

Avui en dia, més del 80 % del comerç mundial es fa per via marítima, i d’aquest, la immensa majoria es fa amb contenidors.

El Poble Espanyol durant la Guerra Civil

Va ser un camp de concentració per on hi van passar entre 7.000 i 8.000 presoners

El Poble Espanyol es va convertir durant la Guerra Civil en el camp de treball més gran de tota Catalunya, per on van passar milers de presos que no cabien a la Model.

El Poble espanyol es va construir amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 per recrear la tradició arquitectònica dels pobles d’Espanya. Aquest recinte es va construir per ser enderrocat en finalitzar l’exposició, però això no va passar. Possiblement hi tingui molt a veure com es va fer i l’equip de persones que el van dissenyar.

L’encàrrec de la construcció del Poble Espanyol va recaure sobre un grup de persones entre les que hi havia Miquel Utrillo, a qui se’n considera el pare. També hi havia Xavier Nogués, un pintor de l’època, i dos arquitectes, Ramon Raventós i Francesc Folguera. Entre aquestes quatre persones hi va haver una sintonia molt gran i una voluntat compartida de fer una feina que no fos efímera. D’aquesta manera, allò que havia de ser una construcció gairebé escenogràfica, va esdevenir un projecte arquitectònic.

L’equip d’Utrillo va fer un pla urbanístic seriós i va triar amb molta cura els models de construcció que s’hi havien de fer. Tant és així, que van modificar el projecte original i els anys 27 i 28 van viatjar diverses vegades per Espanya per documentar-se. Els primers viatges eren per comprovar la veracitat d’allò que havien triat, però de seguida van veure que ho havien de canviar pràcticament tot. I així ho van fer.

Un dels canvis importants va ser la introducció del barri andalús, que no existia a l’avantprojecte original. El motiu és que aquell mateix any, el 29, s’havia de celebrar la Cimera Ibero-Americana a Sevilla i es volien evitar rivalitats amb Andalusia. Però el rei Alfons XIII, en una visita a les obres del Poble Espanyol, va insinuar que trobava a faltar Andalusia. I tothom va entendre que hi havia de ser.

Durant la Guerra Civil, el Poble Espanyol va perdre la seva vessant lúdica i es va transformar en un camp de treball, el més important dels sis que hi havia a Catalunya. De fet, va ser la seu de la resta dels camps. En aquest centre s’agrupaven i es tornaven a distribuir presoners que venien de diferents llocs. Es va omplir de quintacolumnistes, feixistes, acusats de donar suport al cop d’estat, pròfugs de l’exèrcit republicà, anarquistes i delinqüents comuns. Va rebre entre 7.000 i 8.000 presos. Els presoners fixes del Poble Espanyol sortien cada dia a treballar a les obres de la ciutat, principalment construccions militars.

Després de la guerra, el Poble Espanyol va ser la seu del Museu d’Indústries i Arts Populars, i tenia una secció etnogràfica. La intenció era donar-li un ús important perquè no fos enderrocat.

L’ús que se li va donar els anys 50 és el què perdura encara avui, un recinte de la recreació de l’artesania de diferents llocs d’Espanya.