Monthly Archives: abril 2019

El Poble-sec és un barri tradicionalment lluitador, amb un fort lligam amb les reivindicacions obreres i veïnals. El passat dijous, el veí del barri i Doctor en Història Contemporània, Arnau López, va presentar la xerrada “El moviment veïnal al Poble-sec (1962-2011): la construcció d’un barri democràtic” a la Sala Anselm Cartañà de la seu del Districte de Sants-Montjuïc, on va explicar l’evolució del moviment social i com s’ha lligat també al context polític que es vivia tant a la ciutat de Barcelona, com a l’estat espanyol.

D’aquesta manera, López va fer un dibuix de com estava configurat llavors el moviment veïnal i com ha evolucionat al llarg dels anys. Des de la creació de l’Associació de Veïns fins al 2011. Així, l’historiador destacava la importància dels anys 70 amb “la fundació de l’associació de veïns, concretament el 2 de març a la parròquia de Santa Madrona”. A partir d’aquí, i al llarg d’aquesta dècada, es viu “una època d’apogeu del moviment veïnal, sobretot el 1979 amb l’ocupació de l’antiga seu del Movimiento, on s’hi trobava abans la Falange”.

Tot i així, els anys següents van ser “una travessera pel desert”, recordava López. Els anys 80 es van viure les primeres derrotes dels moviments veïnals, quan es volia fer fora l’empresa Fecsa. Tot i així, el veïnat va tornar a créixer quan el 1989 es va “fundar la Coordinadora d’Entitats, per part de diferents persones desencantades i amb ganes de tornar al moviment”.

D’aquesta manera, el Poble-sec també va lluitar els anys 90, concretament durant l’època de transformació de la ciutat per als Jocs Olímpics, per a reclamar més equipaments i espais al barri, així com un millor manteniment per a la muntanya de Montjuïc. Més endavant, ja amb l’entrada del segle XXI i els governs socialistes, el Poble-sec va mostrar el seu malestar respecte el Fòrum de les Cultures del 2003. “Allò va ser un fracàs”, recorda Arnau López. El moviment ha anat creixent i entitats com la Coordinadora s’han consolidat i segueixen sent un referent per les seves reivindicacions i el seu tracte amb el veïnat, buscant la integració i la millor convivència.

Amb el títol “La Vaga de la Canadenca a través de la premsa de l’època”, Josep Guzmán, historiador i membre del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC) va presentar dimarts passat, amb la col·laboració d’en Víctor Pelegrí, una xerrada a la Biblioteca Francesc Boix. La xerrada es va centrar en la cobertura que la premsa de l’època va fer de la vaga. La reivindicació va començar el dia 5 de febrer del 1919, a causa inicialment d’una reducció de salaris que va resultar en l’acomiadament de 8 treballadors, a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro — de la Barcelona Traction Light and Power— que popularment era coneguda com “La Canadenca” perquè l’accionista majoritari era the Canadian Bank of Commerce of Toronto (el Banc Canadenc de Comerç de Toronto). A la vaga s’hi van anar afegint progressivament els del ram del gas i la resta de companyies l’electricitat i la indústria tèxtil.

El govern central va declarar l’estat de guerra i més de 3000 obrers van ser detinguts. Els sindicats van implementar la “censura roja” a Barcelona i no van permetre la publicació de notícies periodístiques contra els vaguistes. Després d’una intensa negociació i un míting a les Arenes (el 19 de març) en el que va participar en Salvador Seguí (líder de CNT conegut com “el noi del sucre”), es va arribar a un acord, amb l’establiment d’una jornada de vuit hores, la readmissió de tots els treballadors, l’alliberament dels empresonats, i l’aixecament de l’estat de guerra, i es va retornar al treball el dia 20.

L’acord no es va complir, ja que 79 dels treballadors seguien empresonats, i el dia 24 es va declarar la vaga general a tot el Principat. L’estat de guerra va ser declarat un cop més fins que el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar i confirmar l’anterior acord. La vaga va tenir conseqüències a tots nivells, ja que hi va haver canvi de governador civil a Barcelona (Carles Emili Montañès, que havia treballat a la Canadenca, va substituir a Carlos González, però va acabar dimitint). Va dimitir el cap de policia Duval, i també contribuir a la caiguda de l’executiu central, encapçalada per Álvaro Figueroa, comte de Romanones. La situació va tornar a la normalitat la primera setmana d’abril i els treballadors van tornar als seus llocs de feina.

Josep Guzmán va parlar de la importància de la vaga de la Canadenca i del seu procés de recerca. “Aquesta vaga va durar 45 dies i jo diria que va ser la primera i molt possiblement l’única vegada que l’obrer ha pogut guanyar al capital. Va durar des del dia 5/6 de febrer fins al 17 de març que arriba el final i el dia 20 de març hi ha una assemblea general a les Arenes que s’aproven els acords. 45 dies en que Barcelona va trasbalsar Barcelona, Catalunya i Espanya, i possiblement quelcom Europa”.

A la xerrada es va resumir el material que s’havia trobat fins ara, i es va explicar els plans per continuar amb la recerca.

Víctor Pelegrí va explicar com el projecte havia canviat la seva perspectiva sobre la vaga. “Em resulta incomprensible imaginar-me un conflicte com aquest a dia d’avui. És a dir, tota la ciutat paralitzada. No sé quanta gent aquí estaria disposada a estar sense aigua, sense llum, sense electricitat, perquè hi ha uns treballadors que estan lluitant, jo crec que és una cosa molt destacable i és la solidaritat de tothom, no només la dels treballadors, sinó també la dels ciutadans i a mi, si més no, m’ha sorprès”.

Aquest diumenge es va posar punt i final a la noranta novena edició de la Volta a Catalunya, amb la seva tradicional última etapa al circuit de Montjuïc. La competició ciclista, amb ja gairebé un segle de història, va impulsar-se des del barri de Sants. Tot i unes primeres edicions organitzades pel Club Deportivo de Barcelona, va ser el 1923 quan va rebre el seu impuls definitiu sota la gestió de la secció ciclista de la Unió Esportiva Sants. Després d’una setmana de competició, amb una etapa inicial a Calella i després de recórrer des de Valls fins a Sant Feliu de Guíxols passant pels Pirineus i la Catalunya Central, la Volta va concloure, com dèiem, amb la seva etapa final a Montjuïc, commemorant els inicis de la cursa a Sants.

Montjuïc va proclamar diumenge Miguel Ángel López vencedor de l’edició d’enguany de la Volta Ciclista a Catalunya. El corredor colombià va segellar la primera posició a la classificació general en un final d’etapa emocionant on el seu compatriota Nairo Quintana i el britànic Adam Yates van intentar esgarrar-li el triomf amb atacs finalment estèrils.

Mentre els ciclistes esperaven pel tradicional control de signatures previ a la sortida, corredors i aficionats convivien en un mateix espai. Al podi de l’Avinguda Rius i Taulet, a la faldilla de la muntanya màgica, López es va vestir amb el mallot blanc-i-verd de líder i va rebre els trofeus, el ram de flors i el reconeixement dels seus compatriotes que viuen amb entusiasme la segona etapa daurada del ciclisme colombià.

Després de concloure l’etapa, Rubén Peris, president i director de La Volta Ciclista a Catalunya, es mostrava molt satisfet amb com havia anat l’edició d’enguany però lamentava “la caiguda que havia deixat fora de combat a Marc Soler, l’únic corredor català participant a la Volta”, i a uns quants corredors més en una de les baixades més perilloses de Montjuïc.

L’etapa va començar a l’Avinguda Maria Cristina amb la sortida neutralitzada dels pilots. Tot seguit, van creuar la Plaça d’Espanya cap als carrers de Creu Coberta i Sants fins a arribar a L’Hospitalet, on es va fer la sortida real. Abans de tornar al districte per afrontar les 8 voltes a Montjuïc, els ciclistes van recórrer més de 80 quilòmetres. Sant Vicenç dels Horts, Cervelló, Gavà o Castelldefels van ser alguns dels municipis que van veure passar els ciclistes en el seu camí cap a Barcelona.

Peris també destacava el suport dels aficionats que “van animar els corredors en les 8 voltes que van donar al circuit de Montjuïc” i evitava donar pistes de les idees que l’organització té en ment de cara a l’edició centenària de la prova, que se celebrarà l’any vinent. Barcelona també va premiar l’italià Davide Formolo, guanyador de l’etapa. Formava part de l’escapada inicial d’onze corredors i malgrat quedar-se sol al capdavant de la cursa a trenta quilòmetres per l’arribada, va desafiar les rampes exigents del circuit de Montjuïc per mantenir l’avantatge respecte als seus perseguidors i creuar la meta en primera posició.