Un matrimoni poble-sequí va decidir ser representant de la Generalitat durant el referèndum de l’1 d’octubre a l’Institut del Teatre del Poble-sec. La veïna ens relata alguns dels moments viscuts abans de la jornada, com el trasllat de les urnes al seu pàrquing o al col·legi electoral. També explica com van fer el recompte de vots al subterrani de l’escola de teatre.
De què et vas ocupar els dies previs?
Vam fer reunions a llocs secrets, on ens feien amagar els mòbils. Ens van explicar les normatives prèvies i com havíem de constituir les taules. També ens van dir que estiguéssim pendents del telèfon perquè ens trucarien. Així ho van fer un divendres abans. Aquell dia vam quedar amb dues persones a casa, també sense mòbils, i ens van donar tota la documentació de les nou meses electorals de l’Institut del Teatre. Aleshores, el matí de dissabte ens van trucar per dir-nos que hi havia hagut un problema amb la nostra mesa i que havíem d’anar a recollir un paquet, aquell paquet eren les urnes. Ells parlaven de “pizzes calentes”.
Quan veus les urnes per primera vegada?
Vam anar a recollir-les a un lloc de Barcelona… De fet, si hagués de tornar-hi, ara no sabria anar-hi. No ens van deixar baixar del cotxe. Tampoc vaig veure les persones que ens van posar les 9 urnes, la documentació, les paperetes i els sobres. Com que no cabien al maleter, van haver de col·locar les urnes al seient del darrere. Vam travessar tota la ciutat amb les 9 urnes a la vista de tothom embolicades amb la bossa d’escombraries. Quan vam arribar a casa, vam decidir deixar les urnes al pàrquing que està a uns metres de l’institut. Durant aquella tarda i nit ens van dir que nosaltres havíem de portar les urnes a l’escola. També ens van dir que estiguéssim al cas perquè hi hauria un gran canvi que era el cens universal. Per tant, tot el que vam preparar aquella tarda abans de l’1 d’octubre no va servir, perquè vam haver de traslladar-ho tot en un lloc on hi haguessin ordinadors i internet.
Vas tenir la sensació que els dies previs no hi havia un pla segur per aconseguir portar les urnes als col·legis electorals?
En absolut. Crec que ho tenien tot pensat, i van confiar amb nosaltres i aquest va ser el gran èxit, suposo. El silenci d’abans per l’execució posterior.
No vas dubtar en acceptar l’encàrrec?
En el moment que ens ho van proposar, vam preguntar-nos que fer, ja que tenim un nen petit. Tot i això, per ell vam decidir-ho fer. El futur del nostre país estava a les nostres mans.
Quin va ser el major encert de tot plegat?
La distribució. Tothom buscava les urnes i estaven al pàrquing del veí o al meu, de fet estaven a casa nostra, on havien d’estar.
Creus que es va fer alguna cosa malament durant aquest procés?
Crec que no va ser fàcil per ningú, i es va fer de la millor manera possible. Ho tornaria a repetir tal qual ho vaig fer.
Els dies previs al referèndum vas dubtar que es pogués votar finalment?
No. Jo sabia que votaríem. La clandestinitat em va donar seguretat.
Com va anar la nit prèvia a l’1 d’octubre?
Nosaltres érem a casa. A la 1 vam anar a dormir i a les 4 de la matinada ens llevàvem. Els nervis no ens van deixar dormir gaire. El nostre pensament era com podíem entrar les urnes sense que ens enganxessin abans. No les podíem entrar per la porta principal perquè estaven els Mossos. Finalment, vam entrar a l’Institut del Teatre al voltant de les quatre, fins que vam rebre la trucada que donava permís per entrar les urnes. Llavors, el meu marit va anar a peu al pàrquing i dos voluntaris i jo vam pujar a la porta principal, on va venir el meu marit amb el cotxe. Les urnes les vam baixar per dintre de l’institut. Van ser 300 metres inacabables, ja que plovia i les urnes pesaven molt.
Quan vas arribar a l’institut a les quatre, la gent es creia que tu fossis representant de l’administració?
No. Ho van saber quan vam haver de constituir les meses i no hi havia ningú per constituir-les. Ens van deixar un megàfon i vam fer nou files inacabables, més de 25 persones a cada fila per constituir les meses com a voluntaris.
On es va votar i com protegíeu l’escola?
Els alumnes de l’Institut del Teatre ja van estar ocupant i protegint l’escola tota la setmana, on van estar dormint i menjant.
Què va ser el més dur de l’1 d’octubre?
Estar dintre, davant dels ordinadors i veure les imatges de les altres escoles, on es van rebre bufetades. Allò ens va fer tenir molta por. A més, teníem molta ràbia. Però vam ser determinants i vam tirar endavant.
Com vau fer el recompte de vots?
A les vuit vam tancar les portes i vam baixar fins als subterranis de l’Institut del Teatre, on es guarden les bambolines, i allà a la penombra vam fer el recompte. Va durar una hora. Després no podíem sortir perquè estaven els Mossos que volien entrar. Vam decidir escapolir-nos per una de les escales i vam entrar una motxilla amb tot el recompte i dades que ens havien demanat a un “repartidor de pizzes”.
Després com vàreu sortir?
Els dos representants, el meu marit i jo, vam sortir amagats i vam anar al pàrquing per agafar el cotxe i fugir corrents de Barcelona, per anar a buscar el nostre fill que el teníem fora.
Què hi hagués 1 d’octubre, al final creus que en certa manera va ser un miracle?
Sí, va ser un miracle de la gent. Ens ho vam proposar i ho vam aconseguir. Crec que el poble, tot el que es proposi ho pot fer, però ha d’haver-hi una organització al darrere. No pot anar cadascú pel seu costat.
