Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va ser, a més d’un gran escriptor, un home profundament barceloní i malgrat pertànyer a una classe social minoritària i privilegiada, més aviat pel pes de la nissaga que per la fortuna, va ser també una persona profundament encuriosida per totes les manifestacions humanes, que va saber retratar la ciutat de dalt a baix en molts textos i, evidentment, en la seva gran novel·la Vida privada.
Tot i que el gran territori sagarrià va ser la Rambla, amb el Teatre Romea, on va assolir els grans èxits teatrals, Sagarra va conèixer molt bé el Paral·lel d’abans de la guerra, ja que el de després no li va interessar tant i, com ell mateix explica, tan sols hi venia de forma esporàdica, a veure alguna representació puntual.
Aquell primer Paral·lel es presenta sovint com un tot però per les percepcions de Sagarra en podem copsar dues etapes, la primera, durant la qual esdevé un conjunt atrotinat d’establiments de tota mena i condició, molt relacionat amb el proper Barri Xino, i una segona, a partir de mitjans dels anys vint i durant la República, més agosarada però també amb més aspiracions artístiques en gèneres com ara la revista.
La primera etapa va comptar amb la ingenuïtat noctàmbula d’un Sagarra molt jove, encara adolescent, amb ganes de gresca i de conèixer aquell món d’escàndol. Un món en el qual, com ell mateix explica, les gorres proletàries els semblaven, als nois com ell, objectes satànics, i la pornografia més grollera els inspirava el respecte que ens inspiren les coses prohibides.
La segona acull un Sagarra més adult, que ja és crític amb la misèria moral d’una part d’aquell indret. El Paral·lel aplega cantants com Raquel Méller, sarsuela, circ de categoria, l’esclat del tango, teatre de tota mena i una efervescència social i política lligada a aquella època de canvis i visceralitats. En els articles que escriu a Mirador i La Publicitat parlarà sovint del Paral·lel, dels seus espectacles, del teatre que s’hi representa, com ara el de Vallmitjana, i també de la primarietat d’un públic que fa cua per veure, per exemple, la crucifixió cruel d’un fakir de l’època. Als indrets prohibits, terreny masculí, ja hi comencen a anar matrimonis benestants, cosa sobre la qual ironitza i fins i tot li desplauen els títol grollers d’alguns vodevils xarons i de poca categoria.
Xerrada a càrrec de Júlia Costa
Organitzador de l’activitat: CERHISEC
Dia 18 de març, 19.30h
