Activitats Curs 2015 – 2016

Petits crims conjugals, d’Éric-Emmanuel Schmitt
Per GAT (Grup Artístic Teatral) de Cerdanyola del Vallès
Diumenge, 3 d’abril de 2016
Sala Xavi Sallent del CPSC de Terrassa

Coneixem realment la persona que dorm cada nit al nostre costat? L’acceptem tal com és? Si de sobte perdés la memòria, intentaríem canviar-la i corregir el que considerem que són els seus defectes? Les relacions són una lluita per intentar canviar la parella? És un bon aliat el pas del temps? Les dificultats i les desavinences debiliten o fan més forta una parella? Aquestes són algunes de les preguntes a què s’enfronta l’obra Petits crims conjugals, del francès Éric-Emmanuel Schmitt, autor també de les conegudes El llibertí  o  El Visitant.

El programa de mà d’aquests “crims conjugals” representats pel GAT (Grup Artístic Teatral) de Cerdanyola, ens ofereix un bon resum de l’argument: Alexandre és víctima d’un misteriós accident. Després de passar 15 dies a l’hospital, torna a casa amb la seva dona, la Carla. Ha perdut completament la memòria. Qui és ell? Qui és la Carla? Com era abans la seva vida de parella? A partir del que ella li explica, Alexandre intenta reconstruir la seva pròpia vida. Però, i si la Carla menteix? Ell és realment tal com ella el descriu?

Obra, doncs, de 2 personatges i sobre les relacions de parella, la que ens representà el grup GAT. Una actuació a “taquilla inversa”, on els diners aconseguits aniran íntegrament a la secció terrassenca de l’ONG ACAU (Associació Coordinadora d’Ajuda Unida), per a projectes a Catalunya i a Burkina Faso (Àfrica).

Tota l’obra passa a la sala d’estar del petit pis del matrimoni. Una sala d’estar que també és el despatx d’Alexandre, que es guanya la vida escrivint novel·la negra. El grup GAT ens traslladà força bé a aquesta sala amb la seva escenografia. L’Alexandre és desordenat, poc decorós i, fins i tot, fetitxista amb alguns objectes, com ara la butaca desgastada on sol meditar. El grup GAT escollí força bé el mobiliari (l’esmentada butaca, prestatgeries plenes de pols i llibres, sofà amortitzat per tant d’ús, amuntegament d’objectes damunt un escriptori feixuc…). La disposició del mobiliari també em sembla encertada: en un costat de l’escenari, el sofà i el moble bar. A l’altre costat l’escriptori, les prestatgeries amb llibres i la butaca. Dos espais diferenciats en una mateixa estança, com per marcar dos móns diferents en la vida d’aquesta parella: el professional (Alexandre és un escriptor d’èxit) i el particular (Alexandre i Carla semblen haver fracassat en el terreny sentimental).

L’únic que potser no m’acabà de convèncer fou l’escala que condueix cap a un altell o pis superior, invisible a l’espectador. L’escala és un element clau de l’obra. Fer-la totalment negra no s’adiu amb la importància que té. Uns colors més vius o fer-la tota ella més cridanera l’hagués fet visible des del primer moment i l’espectador s’hagués preguntat el per què d’aquella rellevància, creant-li un misteri.

Quant a la interpretació, en general fou molt correcta. Els dos actors van representar l’obra amb un bon ritme i una bona dicció i vocalització. Això és clau, al tractar-se d’un text de només dos personatges. Tan en Lluís Tusell (Alexandre) com la Carme Blanes (Carla) construïren personatges creïbles, sòlids i que defensaren en tot moment. En Lluís apostà per fer un home més apagat, reflexiu i fred. La Carme per fer una Carla més enèrgica, sentimental i visceral. Dos personatges, doncs, oposats. Això també és un encert de la direcció, a càrrec de Francesc Vilaró.

Dels dos, la Carme és qui creà el personatge més convincent. A l’apostar per aquesta dona més nerviosa, es notà molt més el seu treball (en la dicció, en la gesticulació, en les reaccions). També és de destacar que va saber fer un gir, un canvi al seu personatge. Passà de la dolçor inicial, quan torna a casa amb el marit i intenta que recobri la memòria, a la duresa i agror quan s’adona que li ha estat prenent el pèl i jugant amb ella. Per millorar encara més el paper, potser caldria seguir treballant els enfrontaments que té amb Alexandre, investigar més en aquest punt. La seva Carla seria més colpidora.

Al personatge de l’Alexandre potser li faltà marcar més aquest canvi, aquest gir que també té. De personatge expectant, al principi, passa més endavant a l’ofensiva. Una mica més de vigor, sobretot en els enfrontaments del final de l’obra, hagués estat fantàstic. Així com també una mica més de murrieria, d’astúcia, de perversitat general en el personatge. Recordem que és un escriptor de novel·les negres i que es pren el seu retorn a casa com una investigació. Però com he dit abans, el seu personatge és convincent i sòlid. Ara només filava prim.

En resum, el grup GAT de Cerdanyola ens oferí una bona versió d’aquest text, gens fàcil perquè demana un esforç gran als dos actors. Una obra que comença lleugera, però acaba esclatant com un volcà. És de felicitar al grup, que és el primer cop que actua a Terrassa, per haver escollit un text contemporani d’un autor reconegut arreu d’Europa, tota una institució al seu país i, en canvi, força desconegut aquí.

Ens han fet saber que fa un any que la van estrenar, tot coincidint amb els 40 anys de la creació del grup, i que l’actuació d’aquest diumenge és la tercera que fan de l’obra. Doncs, per ser el tercer cop, poden estar ben satisfets. Ara val la pena que la continuïn treballant.

Abans de finalitzar la crònica, m’agradaria recordar que ara fa una mica més d’un any, una quarantena de privilegiats, vam poder veure Petits crims conjugals en la seva llengua original, al Bauhouse (el bar de la Casa Baumann), representada per la companyia Théâtre sur Ottomane, de francesos residents a Barcelona. Fou gràcies a l’actiu grup de Meetup “Le français à Terrassa”. Em pregunto si va ser la primera vegada que es podia veure teatre de text en francès a la nostra ciutat.

Repartiment
Carla: Carme Blanes
Alexandre: Lluís Tusell.
Escenografia: GAT;
Traspunt: Carles Bori
Direcció: Francesc Vilaró.
Durada: 1 hora i 25 minuts

Eloi Falguera
Director i autor