FRANCESC BOIX, EL MISTERIÓS FOTÒGRAF DE LA GUERRA CIVIL

La recerca ha tingut fruit. Fa uns quants mesos, la Comissió de la Dignitat va presentar un fons fotogràfic de la Guerra Civil que havia comprat per 7.700 euros (amb l’ajuda d’una cinquantena més de particulars) a uns militars francesos. Eren 1.400 negatius de gran valor documental, però de l’autor només se sabia que era un jove soldat republicà.

Hi havia imatges fetes al front d’Aragó i del Segre desades dins una capsa de fusta. I altres instantànies, desades en dues capses metàl·liques, que reflectien la quotidianitat de la Barcelona dels anys trenta. Però enlloc, cap firma. Enlloc, cap pista de l’autor.

En una de les fotografies apareixia un soldat i una noia. La parella, somrient, posava davant el fotògraf.

Potser algú, més de setanta anys després, sabria de primera mà la història d’aquella foto. I amb aquesta esperança, la Comissió de la Dignitat va difondre la imatge a través dels mitjans de comunicació. Diaris, televisions, internet…, la noia i el soldat van sortir pertot arreu, i qui l’havia de veure la va veure: la Montse Pau.

La neboda de la Montse li va trucar i li va dir: “Tieta, els avis surten en una foto d’El Periódico. Ja t’ho explicaré”. I quan, al cap d’uns quants dies, li va portar el diari, la Montse va reconèixer aquella imatge de seguida. En tenia una còpia a casa, i no només això: també hi havia una anotació del seu pare (el soldat de la foto) en què detallava que la imatge s’havia fet el 2 de juny del 1938 a Vilanova de Meià, a la Noguera, i també especificava que darrere la càmera hi havia Francesc Boix, soldat de la 30 divisió de l’exèrcit republicà.

Ventura Pau apareix somrient amb la seva dona, Montserrat Sureda. Aquests són els protagonistes d’una fotografia que ha servit per resoldre el misteri de qui n’era l’autor.

Al valor documental de la col·lecció d’imatges sobre la vida diària al front de l’Ebre vista pels ulls d’un soldat de la columna Macià-Companys, s’hi afegeix ara el valor de saber que aquell soldat fotògraf era Francesc Boix, gràcies al qual es coneixen molts detalls de la vida a les trinxeres durant la guerra civil. L’autor, que va anar al front amb la lleva del biberó, també va tenir un paper en la història com a testimoni de càrrec contra els caps nazis en el judici de Nüremberg.

L’arxiu sobre la Guerra Civil va ser recuperat quan feia setanta anys que un jove Francesc Boix s’havia endut a l’exili aquestes tres capses amb fotografies i negatius de fotos, de les quals es va perdre la pista al camp de refugiats d’Argelers. La Comissió de la Dignitat ha fet un intens treball d’investigació. Durant el procés per digitalitzar i revelar les imatges, en alguna s’hi ha pogut identificar el mateix fotògraf, amb Gregorio López Raimundo, a Barcelona, o com a soldat al front.

Estudis grafològics també n’han confirmat la identitat, i també que algunes de les fotos que es va endur a l’exili eren del seu pare, Bartomeu Boix, l’home que li va inculcar l’interès per la fotografia. Les imatges de Bartomeu Boix eren les de les capses metàl·liques, les de la Barcelona dels anys trenta. ​Ara, un cop acabada la investigació sobre la seva procedència, cediran el fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Francesc Boix tenia 17 anys quan va anar al front i 19 quan va arribar al camp de refugiats d’Argelers. En mans dels nazis, va anar a parar a Mauthausen, on el van fer treballar com a fotògraf i on va conspirar al costat d’Antoni García Alonso per treure negatius fora del camp de concentració amb una idea: donar a conèixer al món el genocidi nazi.

I ho va aconseguir. Les fotografies les va amagar Anne Pointer, una veïna del poble de Mauthausen, i van ser el motiu que Boix fos l’únic espanyol que va testificar al judici de Nüremberg. El seu testimoni de càrrec va ser determinant per identificar alguns dels responsables de l’Holocaust i condemnar els caps nazis que ell havia fotografiat.

Francesc Boix va morir a París quan tenia només 30 anys d’una malaltia renal, probablement agreujada per les condicions al camp de concentració.

Boix està enterrat als afores de París. Del manteniment de la tomba, se n’ha encarregat sempre l’Amical de Mauthausen de França, però la concessió caduca l’any vinent. Ara, amb l’ajuda de la seu a Barcelona de l’entitat, recaptaran diners per comprar la concessió a perpetuïtat, una despesa que l’entitat no pot assumir sola. Esperen la col·laboració d’administracions catalanes, associacions i particulars.