Ester, em sento totalment identificada amb el que manifestes. De fet, aquesta història ha fet néixer en mi un sentiment de ràbia que m’ha agafat per sorpresa (esperava, més aviat, tristesa o llàstima).
M’explico: el fet de mirar els vídeos de l’Eugenia i de veure-la comportar-se d’una manera tant irresponsable no només amb si mateixa (la que més) sinó amb tota la comunitat que la segueix per Internet (i, coneixent a la joventut d’avui –de la qual formo part- segur que per molts és un exemple de no sé què)… em sembla estar orgullosa, res avergonyida, i efectivament és així. Tot i que m’agrada constatar que jo no em sentiria pas orgullosa de què se’m veiés així en cap cas (HE TRET COSES BONES DE TOT AQUEST PROCÉS!), em confon i em fa mal que ella ho defensi no només en la intimitat de la seva casa o cercle sinó en la vasta immensitat d’Internet.
Perillós, em posa la pell de gallina, no l’anorèxia en si mateixa (que també, per què aquesta noia n’és la màxima expressió), el fet de que com diu l’Ester crec que hem passat el límit i estem en el punt de “tot s’hi val”, té justificació, un sentit i, fins i tot, pot ser motiu d’admiració. Estic d’acord que hi han coses que NO, i he tingut molts cops aquesta sensació. En definitiva, que s’ha de ser inflexible a vegades, i tu, Ester, m’ho has transmès en les teves línies.
Clara
