No guardaràs rancúnia. No sóc practicant de cap religió, però si hagués d’escriure una premissa imprescindible, seria aquesta. Gravat en pedra, l’onzè Manament.
Fa pocs dies vaig visitar el niu familiar. Hi vaig poc, allà, i ells tampoc no visiten pas el meu. El nucli on tot s’origina i on tot acaba, la font de protecció i vulnerabilitat, lloc en el qual vaig perdre l’esperança i del qual vaig marxar a la que vaig arribar a la majoria d’edat.
Torno, per retrobar-me amb el mateix aire de supèrbia i sarcasme. Amb una hostilitat disfressada de burla, de broma incòmode. De retrets, de vegades mutus. M’exaspera la seva incapacitat d’autocrítica, la visió de túnel, el mateix disc ratllat. Han passat tres dècades i seguiu igual… però jo no. Jo no segueixo igual. I quan ens acomiadem, tanco la porta, camino cap al cotxe i sento la veu interior:
‘Si us plau, estiguem bé. Em costa molt amb vosaltres, sou aquells dels quals vaig voler allunyar-me i no tornar. Us he culpat en el passat, però ja no ho visc així, i si bé és cert que he après a prendre distància de les relacions que m’esgoten, també he après trobar el terreny comú que ens apropa.
Si us plau, estiguem bé. Que siguem capaços de tornar-nos a veure sense retreure’ns l’última enganxada. Que a la nostra manera i en la nostra distància, continuem sent família. Sense rancúnia.’
Verònica
