materials dels ponents

LES FAMÍLIES I ELS RISCOS DELS ADOLESCENTS EN EL MÓN ACTUAL

Sr. Josep Toro Trallero: Metge psiquiatra. Psicòleg. Professor emèrit de la Universitat de Barcelona. Ex consultor Sènior i cap del Servei de Psiquiatria Infantil i juvenil del Hospital Clínic Universitari de Barcelona.

Al llarg de la historia els anys que ara diem d’adolescència sempre han estat conflictius. La tempesta adolescent no és, doncs, un problema exclusiu de la nostra època, però tot fa pensar que en la nostra època s’ha agreujat.

Hi ha raons fisiològiques, especialment neuropsicològiques, que justifiquen que sigui durant l’adolescència quan es manifestin més conductes de risc: consum de substàncies psicoactives (alcohol, tabac i drogues), pràctiques sexuals imprudents, restriccions alimentaries injustificades, conductes violentes, conducció temerària, temptatives de suïcidi, etc. Succeeix que el desenvolupament del funcionalisme cerebral durant l’adolescència implica una activitat insuficient de les àrees encarregades del control de emocions i impulsos, junt a una activitat exacerbada de les àrees responsables de les emocions i els impulsos. Això fa que l’esser humà (el seu cervell) des de la pubertat  fins arribar al voltant dels 20 anys, no assoleixi el grau de maduració suficient per tenir un bon autocontrol emocional/conductual.

Però l’adolescència ha anat iniciant-se cada cop més precoçment al llarg dels últims cent anys. La menarquia ha passat de produir-se al voltant dels 16 anys a fer-ho al voltant dels 12. Això ha fet que l’adolescència actual comenci (pubertat) molt abans que en temps anteriors. En conseqüència els nostres nois i noies la inicien amb menys experiència acumulada i probablement amb menys desenvolupament cognitiu que en èpoques precedents. Per tant, havent aprés menys raons per l’autocontrol.

Simultàniament s’han produït importantíssims canvis socioculturals. L’estructura i funcionament de les famílies s’han modificat dramàticament. El control i supervisió familiar dels adolescents ha estat sensiblement reduïts. Els horaris de convivència son cada vegada més curts. L’autonomia emocional i conductual dels adolescents respecte de ses famílies és cada vegada més important.

Complementàriament, mai com en els nostres temps els grups coetànis han influït tant en els adolescents. S’integren en ells molt abans. Moltes de les seves actituds i conductes i gran part dels seus valors son els propis del grup en que s’integren o de la “classe” adolescent en general. El grup coetàni ha substituït en gran part la família. La major part de  les conductes de risc es generen i practiquen al si dels grups adolescents.

Els mitjans de comunicació constitueixen el rerefons de tots aquest canvis. No és possible l’anàlisi de les causes de les conductes de risc a l’adolescència sense trobar-se amb una significativa part d’influència dels esmentats mitjans.

Tampoc podem negligir un altre fet de rellevant repercussió: els nostres adolescents solen disposar de notable poder econòmic. Els diners abundants i fàcils fan més còmode i probable el contacte material amb moltes de les situacions i productes implicats en les conductes de risc.

És lògic, doncs, que els nostres adolescents tendeixen a manifestar conductes arriscades amb més freqüència i virulència que en èpoques passades. Què s’ha de fer per evitar-lo?

 

Com afecta el trastorn DEL COMPORTAMENT ALIMENTARI a la família? Com respon la família davant la malaltia?

Sr. Eduard Estatuet i Oliveras. Voluntari de l’ACAB. Familiar d’una noia amb un trastorn de la conducta alimentària.

Me llamo Eduard Estatuet, y tengo una hija con un Trastorno de la Conducta Alimentaria, en primer lugar quiero dar las gracias a al’ACAB, por la oportunidad que me brinda hoy aquí, para explicar condensando en el tiempo de  que dispongo, las vivencias  personales que han supuesto para mi familia la convivencia con la enfermedad. Muy especialmente quiero también dar las gracias a las voluntarias del’ACAB, la Leonor y a la Teresa Raventós, dinamizadoras en aquella época del GAM de familias, (Grupos de Ayuda Mutua)  por el soporte y la empatía que me demostraron, la asistencia al grupo nos permitió expresar libremente toda la angustia, todas las emociones y también la casuística concreta  y las pautas para mejorar y entender la situación, que en el inicio del trastorno  es prácticamente incomprensible.

Etapas de la enfermedad:

Primeros síntomas del trastorno

—     Restricción de alimentos y cantidades

—     Actividades purgativas (Vómitos, laxantes, quema grasas, etc)

—     Aumento de la actividad física

—     Cambios de estado de animo

—     Disminución de las relaciones sociales

—     Alteraciones d el rendimiento escolar

¿Donde se incide para afrontar un problema inicialmente desconocido?

—     Se intenta razonar y se piden explicaciones del que esta pasando.

—     No se hallan respuestas demasiado claras

—     Se intenta normalizar la alimentación con razonamientos que el afectado no entiende

—     Se realizan analíticas

—     Consultas a psicólogos, dietistas, endocrinos, nutricionistas etc.

Los análisis normalmente salen correctos, y la visita a psicólogos (muchas veces no debidamente especializados) no aclaran ni establecen un diagnóstico definitivo que permita a la familia afrontar el problema. Por todas estas razones, la angustia y el desconcierto de la familia  no deja de crecer.

Las personas afectadas se sienten acosadas y el problema no se soluciona, cada vez la tensión dentro de la familia es mayor, se generan conflictos en general relacionados con la alimentación sin descartar  enfrentamientos de distinto índole. Las relaciones en la familia se deterioran  paralelamente a la afectación física y psicológica de la persona que sufre el trastorno, la angustia colectiva cada vez es mayor y la desesperación familiar va en aumento.

—     Conflictos relacionados con la alimentación

—     Se deterioran las relaciones familiares

—     La angustia  colectiva se incrementa.

En el supuesto que la afectada sea menor de edad, la familia busca ayuda terapéutica,  en centros públicos o privados, para que realicen un diagnóstico y un posterior tratamiento para solucionar el problema, la responsabilidad en estos casos recae sobre la misma, por esta razón el tener conciencia de la enfermedad por parte de la afectada  es en cierto modo relativo.

La falta de recursos en los centros  (sobre todo en los centros públicos) y la dilatación en el tiempo,  de una primera visita diagnóstica,  que normalmente no facilita la  información suficiente y muchas veces difícil de comprender , sobre el  TCA, y las pautas de conducta necesarias para colaborar inicialmente, desde el entorno familiar en  el tratamiento. La consecuencia de esta situación influye negativamente en el proceso, sigue la angustia que se agudiza por la imposibilidad de establecer, a  diferencia de otras enfermedades no mentales, la evolución y el tiempo de curación. Las consecuencias de esta situación las resumimos de esta forma:

—     Dilatación de 1ª visita diagnóstica

—     Información insuficiente sobre pautas de conducta

—     Dificultad de la familia para aplicarlas correctamente debido a la implicación emocional de la misma (Sentimiento de culpabilidad, sobreprotección, abandonamiento etc.)

—     Incertidumbre en la evolución y el tiempo de curación.

En el caso de las personas mayores de edad, el problema y la  incidencia de la familia es distinta para que se inicie un tratamiento, si no hay conciencia del problema por parte de los/las afectadas, la impotencia   conlleva una angustia colectiva permanente, afectando  de la misma forma las relaciones en el seno de la misma..

En ambos casos y después de peregrinar por distintos recursos médicos y cuando el diagnóstico se presume correcto, es habitual que la familia se sienta en parte o muy responsable del problema,  por distintas razones el sentimiento de culpabilidad se acentúa y hasta que no se toma conciencia, es difícil de superar de  forma positiva este tipo de emociones, la situación no sirve de ninguna ayuda en el  “día a día,  puesto que desde la culpabilidad es muy difícil apoyar y colaborar en el tratamiento.

—     Mayores de edad (Impotencia para potenciar el tratamiento, distanciamiento etc.)

—     Menores de edad (Desgaste continuado por la presión que correcta o incorrectamente se ejerce sobre el/la afectada)

—     Tensiones diarias en aumento.

—     Sentimiento de culpabilidad común en ambas situaciones.

El inicio de cualquier tratamiento, supone en principio un alivio en el entorno para la familia, pero poco se tarda en comprender que esto no ha hecho más que empezar, que el camino será largo y que no hay atajo posible, sin pronóstico en el tiempo ni la seguridad de curación total.

El grado de angustia familiar, está muy unido a las diferentes situaciones y estados clínicos del TCA y también de si hay otras patologías asociadas, las cuales complican aún más la situación y el tratamiento, también influye el nivel de conciencia de los/las afectadas y de la voluntad de implicarse en su propia curación.

Fase inicial del tratamiento en el caso más grave que implique hospitalización:

—     Dolor por la separación  

—     Sentimiento de culpa     

—     Frustración por la lentitud y la dificultad de la mejoría

—     Dudas en relación a  las terapias y el tratamiento más adecuado, y a la decisión tomada para el ingreso.

—     Tendencia a criticar al equipo médico.

Estas sensaciones en la mayoría de los casos son mutuas.

En la hospitalización, la relación con el familiar afectado o bien en régimen de visitas o telefónicamente,  no ayuda demasiado a mejorar los aspectos mencionados anteriormente,  la manipulación que ejercen los/las enfermas es considerable, el rechazo a las normas y pautas del centro les impiden y les obligan a posponer el inicio de los cambios psicológicos indispensables necesarios poniendo en cuestión la mayoría de las terapias que se aplican en los mismos. Todas estas sensaciones se traspasan a los familiares, que condicionados a la vez por las propias emociones y por las informaciones, casi siempre parciales y sesgadas, recibidas por los pacientes, hacen aumentar la angustia que genera toda la situación.

Fase intermedia:

—     Se empieza a tener más confianza en el equipo terapéutico

—     Se apoya más el tratamiento

—     Se relativiza el peso

—     Se da más valor al problema psicológico

—     Los conflictos familiares se afrontan con una dinámica más positiva

Se vislumbran pequeños avances en los/las afectadas y en la necesidad de mejorar el trastorno, se mejora puntualmente la comunicación dentro de la familia, aunque siguen los intentos de manipulación y la relación con la alimentación sigue en fase negativa, sin embargo temas  “tabú” en fases iniciales se abordan con más normalidad . Se va cambiando el “no por el si” .

Fase final (hospitalización) NO implica generalmente curación.

—     Exceso de optimismo respecto a la curación.

—     Miedo a la responsabilidad de ambas partes a una recaída.

—     Búsqueda  de centros y ayudas psicológicas para seguir la evolución del TCA.

En principio, después de el alta, los afectados son reticentes a la necesidad de “cambiar” a parte de mantener un peso más normalizado, el miedo al reingreso es un elemento a veces mucho más potente, que el  temor latente a ganar peso, la preocupación más importante es la recuperación de la autonomía y la posibilidad de recuperarla por sus propios medios. El miedo a la recaída también forma parte de sus preocupaciones más inmediatas. Todas estas sensaciones se manifiestan en el entorno familiar e influyen en el mismo.

El papel diferenciador de los padres en relación con la enferma

La madre:

La experiencia nos hace diferenciar, que en la mayoría de los casos, la madre soporta en un tanto por ciento muy alto, el peso y la relación con el/la enferma y la enfermedad, que a nivel  emocional es muy elevado; la dependencia de el/la afectada es muy intensa y todo ello unido al control que se ejerce a nivel alimentario y la responsabilidad que ello supone, provoca en la madre un desgaste tanto a nivel físico como psíquico, que muchas veces supone la necesidad de tratamiento psicológico para la misma. A la vez esta situación puede llegar a distorsionar y  aumentar, elevando el sentimiento de culpa por la razón que sea (sobreprotección, exigencia, abandonamiento etc.).

Las personas afectadas, manipulan consciente o inconscientemente estas emociones, condicionando normas y pautas que se intentan mantener en el  “día a día”, las indecisiones que surjan en las familias, son aprovechadas para influir en “propio beneficio”, utilizan cualquier desavenencia o distinto criterio, provocan situaciones, que les den coartadas para  “saltarse” cualquier comida, desayuno o cena. El desgaste ante la reiteración de los conflictos y de las situaciones que de ellos se derivan y  en concreto las relaciones de pareja, se ven  muy afectadas por la situación. La atención máxima a la persona afectada,  a la vez altera si hay hermanos en la familia, el cuidado y la atención necesaria que se debe prestar a los mismos.

El padre:

Es obvio que si la madre soporta básicamente toda la situación, el papel del padre es en cierto modo secundario, se produce  muchas veces un distanciamiento con la persona afectada, pues si para la madre es muy difícil entender lo que está pasando a nivel emocional, la situación adquiere un grado de dificultad máxima para el padre, pues sin querer hacer juicios de valor, la gestión de las emociones es mucho más complicada para él. Esta dificultad conlleva a la vez a utilizar métodos en algunos casos de tinte autoritario, que para este trastorno, está demostrado que no sirven absolutamente para nada.

El papel de la pareja en este contexto y en el proceso de curación es fundamental, el diálogo favorece la posibilidad de consenso en los momentos difíciles, posibilitando  acometer con calma y sosiego las distintas situaciones conflictivas que se manifestarán a lo largo de la enfermedad. Si el padre es capaz de sostener en los momentos más duros y complicados a su pareja, la relación en el entorno familiar mejorará y a al vez las tensiones se relajarán de forma ostensible.

Parar terminar constatamos, que si bien el tratamiento del trastorno para el enfermo, se está realizando en los distintos centros existentes, no se está  potenciando suficientemente la  información y la formación a través de la sanidad pública o privada, de los cuidadores que en la mayoría de los casos, corresponde a las familias y que debido en parte a estas carencias imposibilitan y en muchos casos son desgraciadamente mantenedores de la enfermedad.

Por otra parte y buscando  algún aspecto positivo del problema, afirmamos también que la enfermedad, nos obliga a bucear y a gestionar las propias emociones e incide si tenemos voluntad para ello en cambios, que pueden ayudar al propio crecimiento personal.

La curación es posible.

 

Com afecta el trastorn DEL COMPORTAMENT ALIMENTARI a la família? Com respon la família davant la malaltia?

M.V. Mare d’una noia adolescent amb un trastorn de la conducta alimentària.

La meva participació a la taula és per explicar com afecta a la família el fet de tenir un malalt de TCA a casa. Bé doncs, amb aquest objectiu els explicaré primer una mica quina és la  nostra situació familiar i després com la vivim o intentem portar aquesta problemàtica a casa nostra.

El Xavier i jo som tots dos matemàtics i francament no havíem tingut ningú a prop amb una problemàtica d’aquest tipus. Per tant, com podeu suposar,  érem molt ignorants en tots aquests temes.  Tenim quatre fills: el gran, un noi de  18 anys que aquest any ha  anat a  estudiar a la universitat, després una nena de 16, una altre nena de 9, i un petit de 5 anys.  Per tant dos nens i dues nenes.

Des de fa uns  gairebé tres anys la  Maria, la segona, que llavors tenia 13 anys  té una anorèxia nerviosa restrictiva i està en tractament a l’Hospital Clínic on va  fer un  primer  ingrés  d’urgències i després ha fet una temporada d’hospital de dia i un altre ingrés a  sala. Actualment està en tractament ambulatori un cop per setmana.

Com afecta això a la família? D’entrada diria que afecta i molt! Són  molts fronts alhora, lluitar amb ella i intentar que això no arrastri a la resta de la família i especialment als germans, és molt molt complicat.

Al llarg d’aquests  anys  m’he adonat que tenia moltes idees preconcebudes  totalment equivocades,  entre d’altres em semblava que aquestes malalties normalment es trobaven en famílies desestructurades,  però ara el que veig és que una malaltia d’aquest tipus pot molt fàcilment desestructurar una família.  Nosaltres hem tingut un gran suport per part dels avis , germans i molt bons amics que ens han ajudat sempre. Ells, especialment els avis, també pateixen aquesta angoixa en primera persona.

Al principi anàvem molt perduts, però un cop la  nostra filla va  iniciar el tractament al Clínic això ens va ajudar moltíssim, val a dir que son uns excel·lents professionals i ens van donar seguretat, i la varem veure encaminada cap a un procés llarg, llarguíssim però amb un final. Jo sempre crec que la meva filla està molt malalta però que es curarà i això és el que necessito pensar en tot moment. Caldran molts anys i molta paciència però això arribarà.  Penso que hi ha dos tipus de problemes, amb solució i sense solució i per sort a nosaltres  ens n’ha tocat un  AMB SOLUCIÓ. A partir d’aquí  hem intentat dedicar-nos molt a la resta dels fills per tal que l’impacte fos el mínim possible, tot i això he de dir que, malgrat tots els esforços,  l’impacte és molt fort i  els equilibris són molt complicats, sobretot pels germans petits.

Com ho hem fet: ( jo, la parella, els germans, família i amics)

 -Personalment, m’he intentat formar tot el que he pogut, jo com us deia abans era una total ignorant i  sentia la necessitat d’aprendre per poder entendre i ajudar a la meva filla.  He llegit molt,  tot el que he trobat sobre aquest tema, entre d’altres  molts o potser tots els llibres del Dr Toro, aprofito per donar-li les gràcies ja que m’han servit molt.  És una malaltia molt complicada,  difícil d’entendre. Hem intentat anar a   conferències,  grups de pares al Clínic, a l’ACAB, tot el que ens han ofert  i sempre que hem pogut.  Aprendre a ser calmada i pacient, cal molta paciència.  Treballar també em va molt bé, encara que vaig molt cansada, m’agrada la meva feina i  m’obliga a pensar en altres coses.

– Com a parella, hem intentat buscar moments per nosaltres, val a dir que això ja ho fèiem  abans,  sempre hem pensat que per ajudar els nostres fills, encara que no estiguin malalts hem d’estar bé nosaltres.   Hem intentat buscar temps  per compartir amb amics i per les nostres aficions.

 Deixar-nos ajudar!!! No dir que no a res ni a ningú, sé que si fos a l’inrevés nosaltres també ho faríem, per tant cal saber acceptar l’ajuda que t’ofereixen els professionals, amics i la família i en això  som molt afortunats.

 – Pel que fa als germans:  Aquesta és la part més complicada, intentem sobretot  FER UNA VIDA NORMAL, no és gens fàcil però el fet de tenir més fills ens ha  ajudat a fer-ho pensant en els altres. Fer moltes activitats com si ella no restés malalta, és bo per ella i per tots. El germà gran, ha ajudat moltíssim,  sempre ha estat molt conscient i comprensiu amb la seva germana i ha ajudat i ajuda molt.  Els germans petits són l’alegria de la casa però  pateixen molt, la troben a faltar quan està ingressada, són molts  viatges a Barcelona, ploren quan la senten plorar i pateixen el seu mal caràcter quan ella ho passa malament. És difícil establir pautes que de vegades han de ser diferents entre els germans.  Per exemple:

 “ per que jo m’he de menjar el peix que no m’agrada si la Maria l’ha deixat tot i no li dius res?”

“ I per que no la obligues a ella a menjar i a mi si?”

 “ Quan jo era com ella no podia sortir de nit” ( quan el que vols es que ella surti i es relacioni i  es distregui)

Per acabar,  intentar no culpabilitzar-nos, no serveix de res i segur que no ens ho mereixem. Tots cometem errors, però tinc claríssim que ens hem dedicat molt als nostres fills i que això és una malaltia  com qualsevol altre, que  tots hi estem exposats i que quan es posa en marxa és molt difícil o potser fins i tot impossible de parar.  La prova d’això és que tot i l’experiència que això ens ha donat ara hem iniciat també tractament amb la nostra tercera filla, la nena que va darrera de 9 anys  per que comença  a copiar les conductes de la seva germana.

 És molt complicat, llarg i esgotador, però jo estic segura que estem en bones mans i entre tots  ens en sortirem i ens en sortirem tots reforçats.

La promoció de la salut i els hàbits saludables com a factors de protecció.

Programa “Dóna la Talla”

 ACAB – Fundació IMA.

Sra. Rocío Rosés, psicòloga.

La prevalença dels TCA (Trastorns del Comportament Alimentari), que afecta majoritàriament a noies, està estimada al voltant del 6%. És una malaltia que actualment afecta a 30.000 adolescents en tot Catalunya.

L’alt nombre de persones afectades, el risc de cronificació, la gravetat i el impacte que ocasionen fan que la seva prevenció es converteixi en una prioritat de primer ordre des de l’àmbit sanitari.

Els antecedents d’aquestes malalties són: una dieta restrictiva (sense control mèdic), una alta insatisfacció corporal i una baixa autoestima.

Un factor que protegeix de la malaltia és la capacitat de ser crítics davant dels missatges que arriben dels Mitjans de Comunicació (MMCC) respecte la idea d’aconseguir un cos perfecte.

Des del programa Dóna la Talla d’ACAB – Fundació IMA, es treballa: fomentar una bona autoestima i una correcta imatge corporal, així com despertar el sentiment crític davant els missatges constants de la publicitat respecte l’aspecte físic.

 Aquest programa arriba a infants i adolescents (al 2011 va arribar a un total de 25.350), a pares i mares, a educadors, a agents de salut i a professionals de l’àmbit sanitari i de l’àmbit de l’esport. Els fruits d’aquestes intervencions preventives en l’any escolar 2011-12 van ser 279 deteccions precoces. El fet de detectar la malaltia de manera incipient és un indicador de bon pronòstic per la seva cura.

Programa “Salut i Escola”

Subdirecció General de Promoció de la Salut de la Generalitat de Catalunya.

Sra. Carmen Cabezas, subdirectora

Salut i escola és un programa interdepartamental promogut pels departaments de Salut i d’Ensenyament  per tal de potenciar  les actuacions de promoció i prevenció entre els estudiants de segon  cicle d’ESO. És el primer programa a l’Estat espanyol que articula sistemàticament la col·laboració entre el mon educatiu i el sistema sanitari.

Les activitats del programa es desenvolupen a traves de l’equip d’atenció  primària de salut en la seva vessant de salut comunitària. El programa iniciat el curs 2004-05 s’ha ampliat progressivament i de manera descentralitzada. 

La finalitat del programa ha estat millorar la salut dels i de les adolescents mitjançant accions de promoció de la salut, prevenció de conductes de risc, i actuació precoç i coordinada davant de situacions de risc. Els àmbits d’actuació preferents són la salut mental, la salut afectiva i sexual, l’ús de substancies addictives  entre les quals es troben el tabac i l’ alcohol,  i la salut alimentària.

Aquesta experiència d’acció comunitària es concreta en apropar els serveis de salut als adolescents, amb un espai de consulta oberta en els centres d’educació secundària; combina el tracte sanitari individualitzat i confidencial amb dinàmiques d’educació per a la salut sent el professorat el primer referent de les intervencions preventives a l’aula.

El programa implica també els serveis de salut comunitària i altres  recursos  presents en el territori (els centres de salut mental infantil i juvenil, els professionals de les unitats salut sexual i reproductiva, els equips d’assessorament psicopedagògic i els equips de salut pública municipal) amb la finalitat de donar resposta als problemes relacionat amb la salut dels adolescents.

Un eix fonamental és la formació dels professionals implicats. S’han format com a referents dels centres d’ESO 850 infermeres en la formació inicial, d’elles 586 actuen com a referents a  l’actualitat als centres de secundària  i 150 professionals entre llevadors/res, tècnics de salut municipal, professors/es de secundària i psicopedagogs/gues. S’han realitzat  més de  22 cursos de formació presencial i 10 en línia. La formació conjunta de referents de salut i d’educació ha estat molt bé valorada. S’han realitzat 2 jornades, la segona d’elles amb més de 800 participants.

 Hi ha un registre específic al portal d’aplicacions del Departament de Salut  amb  informació de les consultes i de les activitats educació per a la salut realitzades i/o identificades que permet l’avaluació de l’activitat del programa.

Al 90% dels centres d’ESO de Catalunya s’ha implantat en algún moment el programa Salut i Escola que porta 7 cursos escolars  en funcionament.

El Programa des del seu inici ha registrat més de 150.000 consultes, al voltant de 25.000 anuals.  A més s’han identificat al voltant de 9000 activitats anuals d ‘educació per a la salut a l’escola.

En un 80% de les visites els professionals d’infermeria  resolen la consulta sense necessitat de derivació. La gran majoria de les derivacions son al  propi centre de salut, només en un 3,6% als ASSIR, en un  3,2% es deriva al Centre de Salut Mental infanto-juvenil (CSMIJ)  i un 0,6% als Centre d’Atenció i Seguiment de drogodependències. 

El programa Salut i Escola ha servit per detectar precoçment problemes de salut, entre ells per exemple els problemes de salut mental, entre els que destaquen els possibles trastorns de comportament alimentari, els quadres d’ansietat o símptomes depressius, i els maltractaments o quadres de violència a diferents entorns: 

L’evolució de l’atenció a la consulta oberta de problemes de salut mental i violència en els darrers tres cursos ha estat  la següent:

En relació a la situació econòmica, l’any 2011 es van consensuar i difondre uns criteris de reajustament del Programa Salut i Escola en el sentit d’ajustar la presència de les infermeres als centres d’ensenyament en relació a la demanda detectada, potenciar l’ús de les tecnologies de la informació i comunicació, potenciar el treball en xarxa amb els recursos comunitaris.

Desprès de 7 cursos escolars  d’experiència del programa, en la majoria de les ocasions l’ infermera està bé  integrada a  l’entorn de l’escola, col·laborant satisfactòriament amb el Claustre, i responent a una demanda llargament expressada per una part important tant del col·lectiu escolar com de les famílies. Aconseguir aquesta integració ha costat temps i esforços de tots/totes les participants; en aquest moments és quan s’està veient els resultats d’aquests esforços.

Els reptes principals son potenciar l’educació per a la Salut  durant tota l’etapa infantil i juvenil, i treballar en tot el marc comunitari i no només a l’escola.

Per fer-ho, els  departaments de Salut i d’ Ensenyament en base a l’ experiència acumulada al llarg dels anys i dels resultats obtinguts amb el Programa Salut i Escola, han elaborat les línies estratègiques del Pla Transversal Salut, Escola i Comunitat que inclou la infància i la joventut i implica tres àmbits: educatiu,  sanitari i comunitari.

Aquest Pla proposa els objectius de:

  • Millorar la salut d’infants i joves mitjançant la realització d’ accions que afavoreixin l’ adopció de conductes positives vers la salut individual i col·lectiva i la generalització d‟hàbits saludables.
  • Proposar un marc comú de referència per a la coordinació de les accions d’ educació i promoció de la salut, als diferents àmbits implicats en el territori.
  • Implicar entitats i institucions en projectes  d’educació i promoció de la salut.
  • Arribar al conjunt de la població infantil i juvenil, a partir de la millora del treball en xarxa entre els serveis i recursos de cada territori 

 

“Programa Si! en educació infantil” 

Fundació She

Sra.Ramona Martínez, Coordiandora General

La Fundació SHE (Science, Health and Education) neix de la iniciativa del Dr Valentí Fuster i Carulla per promoure la salut entre la població i mitigar les malalties cardiovasculars. Els principals factors de risc de la malaltia cardiovascular (obesitat, hipertensió, colesterol,diabetis, tabaquisme i drogues i absència d’activitat física) son conseqüència, en nombroses ocasions, de conductes inadequades  del individu.  Si eduquem als nens en el convenciment de que la salut es una prioritat afavorirem una conducta positiva envers la mateixa en l’edat adulta.

Sota aquest convenciment neix el Programa SI! (Salut Integral): un programa educatiu que acompanya els nens i nenes des de els 3 anys fins als 15. El programa incideix en 4 components: adquisició d’hàbits d’alimentació saludables, desenvolupament de l’activitat física, coneixement del funcionament del cos i del cor, i gestió emocional i responsabilitat social com a factors de protecció davant les addiccions. Intervé en 4 àmbits fonamentals: ambient escolar, mestres, alumnes i famílies.

Educació amb ciència

El Programa SI! és un ampli estudi científic que contempla, d’una banda, l’anàlisi del canvi de coneixements, actituds i hàbits respecte a un estil de vida saludable dels més petits, nens de 3 a 7 anys, i de l’altra, el seguiment a llarg termini de la millora dels indicadors de salut cardiovascular dels nens que segueixen el Programa SI! fins als 15.

En aquest moments s’està avaluant l’impacte del Programa SI! respecte al canvi en coneixements, actituds i hàbits respecte a un estil de vida saludables dels nens de 3 a 5 anys, els seus mestres i familiars amb un grup de 24 escoles a Madrid, 12 control i 12 intervenció.

Tot i què estem en procés d’anàlisis i aprofundiment de la interpretació dels resultats, les primeres dades obtingudes de les enquestes d’avaluació, desprès de 6 mesos d’intervenció, indiquen variacions positives significatives entre els nens i nenes que formen el grup control i intervenció.

 

Programa “Tallers Alícia”

Fundació Alícia

Dra. Elena Roura, , responsable del Departament de Salut i Hàbits Alimentaris  

La fundació Alícia és un centre de recerca en cuina que compta amb un equip multidisciplinar d’experts en la gestió quotidiana de l’alimentació. Amb rigor científic, expertesa culinària i adequació nutricional –i de la ma d’hospitals, centres d’investigació, empreses i institucions, Alícia desenvolupa projectes perquè la gent mengi millor en les diferents circumstàncies i etapes de la seva vida. Dins de les seves línies de treball, la promoció d’hàbits saludables hi juga un paper fonamental.  Alícia utilitza la cuina (entesa des d’una perspectiva integral com l’estratègia alimentaria humana, que ha de ser sana –suficient, segura i equilibrada- i sostenible –econòmicament i ecològicament) com a eina per ensenyar a menjar millor. Una eina molt pràctica i fàcil d’entendre per tothom. Alícia ho fa a través de tallers a la seva seu a Món Sant Benet per a escolars de  3 a 18 anys i públic general de trotes les edats i a través del BUS Alícia, un equipament mòbil que combina una museïtzació educativa amb una aula itinerant dels bons hàbits alimentaris. També a partir de projectes de recerca i intervenció com el programa TAS dirigit a fomentar l’alimentació saludable i la pràctica d’activitat física en adolescents o la participació en programes con el Som el que mengem de la Fundació Futbol Club Barcelona o el programa SI de la Fundació She, entre d’altres.

 

Programa “Som el que Mengem”

Fundació FCBarcelona

Sr. Antonio Tombas, patró Fundació FCBarcelona

Campanya de sensibilització de la Fundació Futbol Club Barcelona busca promoure els hàbits de vida saludable, la pràctica d’esport i l’alimentació sana entre els nens i els joves de Catalunya utilitzant com a referents els jugadors del FCB i de la Masia.      

Objectiu: Sensibilitzar al públic en general de la importància dels hàbits de vida saludables.                                 

Dues vies per aconseguir els objectius:

  • Activitats presencials – Tallers per nens
  • Activitats on-line i de comunicació – Web, youtube, facebook, diari ARA, díptic informatiu, etc.           

Principal soci de coneixement – Fundació Alícia.

Més info: http://fundacio.fcbarcelona.cat/

La prevenció de l’anorèxia i la bulímia des de la publicitat , els mitjans de comunicació, i Internet

Dr. David Sánchez Carracedo, Director del “Grup de Recerca en Problemes Relacionats amb l’Alimentació i el Pes” de la Universitat Autònoma de Barcelona

En l’actualitat, els mitjans de comunicació s’han convertit en un dels principals agents de socialització. A través dels mitjans de comunicació es transmeten idees, valors, normes, actituds i comportaments que socialitzen i contribueixen a construir la realitat social d’aquells que els fan servir. Aquest procés és particularment important en els nens i els adolescents, on els mitjans s’han convertit en rivals indiscutibles de la família i l’escola. La investigació ha mostrat que l’exposició constant a missatges i imatges relacionades amb l’ideal de bellesa, el control del pes i la figura corporal transmesos pels mitjans de comunicació, és un factor de risc ben establert per al desenvolupament d’insatisfacció corporal, les preocupacions pel pes, l’inici de conductes no saludables de control del pes i els trastorns de la conducta alimentària, a més de contribuir de forma important a l’estigmatització de l’obesitat. Aquesta influència no és directa, sinó que depèn de diferents variables entre les quals destaca la interiorització d’aquest ideal de bellesa que duen a terme alguns individus. La reducció dels nivells d’interiorització d’aquest ideal s’ha convertit en un dels principals objectius en el camp de la prevenció de les alteracions alimentàries. Només amb la implicació de tota la societat, incloent l’alfabetització en mitjans de comunicació (media literacy) entre els nostres joves, però també amb la implicació de la gestió política, els mitjans de comunicació, la publicitat i la indústria, podrem fer front a aquests problemes i contribuir a una societat més saludable.

“Motius per donar la Talla”

Marga Serra, Dra. en Ciències de la Salut i promotora de la Campanya

 

Motius per donar la talla va néixer l’any passat arran de l’expulsió de la passarel·la de Milà a la dissenyadora de “talles grans” Elena Miro i per les diferents investigacions fetes per les impulsores de la plataforma.

Motius per donar la talla té com objectius:

1. Fer accions reivindicatives i oferir un espai per que les persones puguin expressar-se

2. Vetllar per les lleis que regulen el món de les talles.

3. Investigar sobre els factors socials que poden estar relacionats amb la aparició dels trastorns del comportament alimentari.

Motius per donar la talla, també vol reflexionar sobre relació existent entre els estereotips físics extremadament prims utilitzats al món de la moda i els Trastorns del Comportament Alimentari, especialment entre infants i adolescents.

La primera acció de Motius per donar la talla va ser la creació de la pàgina de Facebook http://www.facebook.com/motiusperdonarlatalla  per conscienciar el món de la moda i, en general, la societat, de l’abisme existent entre les talles utilitzades a les passarel·les i les de la majoria de la població.

Va començar amb el recull de “motius” de 50 personatges famosos per acabar amb la tirania del culte al cos. En poques setmanes el grup va arribar als gairebé 3000 seguidors d’arreu del món.

El juliol d’aquest any es va fer una festa: Vesteix-te d’autoestima a la Sala Luz de Gas, per presentar la plataforma i a la societat i reivindicar els objectius establerts. Per anunciar la festa es va crear un vídeo viral on diferents personatges maniàtics ens van convidar a vestir-nos de autoestima: http://www.youtube.com/watch?v=fxuSdZeWmTw-

D’altra banda, durant l’any 2011, la plataforma Motius per donar la talla, va està present al Congrés del Diputats.

Actualment se està creant l’Observatori SEDA (Stop Eatings Disorders Actions) per poder canalitzar diferents accions i estudis relacionats amb la prevenció dels trastorns del comportament alimentari.

És una plataforma actualment coordinada per la Dra. Marga Serra, professora de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

“1 espejo 1.000 ventanas”

Fundació ABB

Sra. Raquel Linares, presidenta Fundació ABB

1espejo1000ventanas.com és una plataforma de testimonis de superació que va néixer al 2008 per convertir-se en un referent de lluita contra els Trastorns de la Conducta Alimentària a Internet i per sensibilitzar a la població sobre el greu problema que aquestes malalties suposen per a la salut.

Per a la Fundació ABB és un orgull poder formar part d’una iniciativa com a 1espejo1000ventanas, un projecte que ha unit a pacients que es troben en procés de tractament, a familiars, a persones que ja han rebut l’alta i a professionals. Aquesta plataforma és un espai de trobada en el qual s’expressen a nivell personal testimonis de lluita diària i vivències, amb el desig que puguin servir d’exemple perquè altres persones que pateixen la mateixa malaltia trobin a la Xarxa una mica d’ajuda, perquè prenguin consciència i comprenguin una mica més a fons què suposa realment patir un trastorn alimentari.

Des de la Fundació ABB portem més de 10 anys treballant com a entitat especialitzada en la prevenció dels Trastorns de Conducta Alimentària, els anomenats TCA. Amb el suport a 1espejo1000ventanas volem continuar lluitant pels nostres objectius, especialment sensibilitzant a la població i als grups en risc de patir aquest tipus de malalties i donant suport als malalts de TCA i a les seves famílies.
S’ha relacionat molt Internet amb els trastorns alimentaris i mai de forma positiva. Es parla de la Xarxa com un factor de risc més, com un lloc on l’anonimat i la permissivitat han propiciat la creació de milers de pàgines pro-ana o pro-mia (a favor de l’anorèxia i la bulímia), on les noies poden trobar trucs per amagar els símptomes de la malaltia o per aconseguir aprimar el màxim en el mínim temps possible. Aquest va ser el detonant que va animar a les primeres bloggers de 1espejo1000ventanas a crear la plataforma, a la qual després s’han anat unint més persones, tant relacionades amb la Fundació ABB com a externes, sempre amb la supervisió dels mateixos per part de professionals i després de mantenir una entrevista amb l’equip que està tractant a la persona.

Per a nosaltres, el més important d’aquest projecte és el valor de les veus que aquí s’uneixen per explicar les seves vivències, les seves pors i, sobretot, la força que van tenint per lluitar.

 
“Tú eres más que una imagen”

Alicia García de Pablo. Directora del Departamento de Psicología de Protégeles.

Protégeles es un Asociación sin ánimo de lucro que nace como organización de protección de la infancia en el 2002. En la actualidad es la entidad responsable del CENTRO DE SEGURIDAD EN INTERNET para los menores en España, integrado en el Safer Internet Programme dependiente de la COMISIÓN EUROPEA.

Una de los ámbitos de actuación de PROTÉGELES es el desarrollo de Líneas de Ayuda profesionalizadas, entre las que está la Línea de Ayuda para Trastornos de la Conducta Alimentaria. Desde el lanzamiento de la Primera Campaña contra la Apología de la Anorexia y la Bulimia en Internet, en junio de 2005, PROTÉGELES ha logrado el cierre de más de 500 páginas y comunidades pro-anorexia y pro-bulimia. Además ha creado páginas de información alternativas para contrarrestar los mensajes de las llamadas páginas proana y promia (www.anaymia.com) y ha desarrollado una Línea de Ayuda: www.masqueunaimagen.com, englobada en la campaña TU ERES MÁS QUE UNA IMAGEN. A  través de la Línea de Ayuda se atiende a los menores y familiares afectados por un TCA y se realizan acciones de sensibilización en los centros escolares frente a este tipo de problemas, para que los menores desarrollen de un espíritu crítico frente al modelo estético actual.

 

                                              Jornades 20 anys ACAB, 23 de novembre de 2012