El bloc de prevenció

de la Fundació Oncolliga Girona

És sa riure mentre es dina?

Viatjant per la península Ibèrica vaig viure una anècdota entranyable, i que té a veure amb un dinar aragonès, típic no crec que ho fos. La seqüència dels fets foren així: Era el final del migdia, aparcàvem a Daroca, un poble amb un restaurant obert. Demanarem taula en el “meson”, però el menjador era ple de gom a gom, havíem d’esperar una estona a la típica sala de recepció: el bar, un espai reduït, fosc, d’ambient tèrbol (ple fum de tabac acumulat durant tot el matí), amb un terra orfe d’escombra (una catifa d’engrunes, de burilles, papers, sobres de sucres… quedava sota els nostres peus) i un lavabo brut a causa de la sequera de la cisterna. Què es podia esperar del menjador i de la cuina? El cambrer en una de les seves aparicions ens anuncià al col·lectiu de famèlics conformistes “He amenazado a algunos clientes en desnudarme si no acaban, y han decidido darse prisa. En 5 minutos dispondré de una mesa libre.” Després de sentir això em vaig sentir atrapada en un parany, era tard per buscar en un altre poble, teníem gana i estàvem cansats de voltar. Ens resignarem a esperar el nostre torn amb l’objectiu de menjar un plat i pagar. En 10 minuts creuàvem la porta que ens duia a l’interior del minúscul menjador, fosc, tanmateix net, vaig agrair el respecte que els clients tenien al cartell que deia que la sala era lliure de fum. Malgrat tot el cambrer patinà, què hi hauria a terra?, el cambrer no es tallà ni un pèl a l’expressar el seu ensurt , “¡Uy!, de poco me ha ido…, que me veía con una voz aguda y llamándome Luisa…” Aquell era un negoci familiar, i estàvem davant de l’amo, sens dubte, i l’únic cambrer, perquè no cabia cap més, a la cuina tenia a la dona i alguna cosina o germana, l’avi passejava amunt i avall, era casa seva.

El cambrer ens recità de memòria els plats del menú i de fora menú, i esperà servicial la nostra ràpida elecció. En el menjador destacava un aire tranquil i distès, estrany perquè el brogit habitual de les preses, de les converses que s’atropellen d’una taula a l’altre era absent. Aviat descobrirem el motiu, no es tractava de la intimitat que pogués inspirar les cinc taules del menjador, si no perquè havíem entrat a casa d’en Lluís, érem en mig d’un escenari d’un humorista espontani o no, molt casolà com la seva cuina de gust de poble. El cambrer gaudia d’allò més servint plats i acudits a dojo. Els 17 comensals no es perdien cap paraula. El televisor, arraconat i apagat, era un testimoni mut de les sortides del seu amo (el que no volia participar a cap programa d’humor de tele5 perquè allà hi ha dones maques que el perdrien). No menjarem un plat, ens cruspirem tot un menú (de 10 euros), rient a gust. Tot sol, aquell homenot de poble, desvelant amb gràcia i humor les fantasioses vivències de tota la seva família (germans, 48 cosins, cunyats…), ens feia veure la vida amb una ironia que provocava rialles contagioses, tot i que algunes s’inhibien perquè no era lloc ni moment. Es posà els clients a la butxaca, i tots érem amics. Quin plaer compartir rialles i dinar àpats amb gust a poble entre mig de nous amics. Una experiència recomanable. Però, és sana?

Eulàlia Romera

Compartir i gaudir:
  • Print
  • email
Be Sociable, Share!

Comments are closed.

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor