En el nostre viatge a les Illes Balears es va produir un moment clau. Un d’aquells moments en què es dóna la revelació d’una veritat que anàvem buscant. El viatge, com a moment de trànsit personal o col·lectiu, té aquestes coses: de cop, quelcom que estava dins, surt a fora activat per un fet concret. En aquest cas les nostres idees sobre la sobirania del poble en la cultura, que feia temps que buscàvem en les nostres filmacions per la Mediterrània, van quedar completament definides gràcies a una inspirada xerrada que vàrem tenir amb Toni Torrens i en Miquel Ametler davant d’una ermita al cim d’es Toro, la muntanya més alta de Menorca de poc més de tres-cents metres d’altitud. En Toni i en Miquel desgranaren un discurs lúcid, gens assajat, fruit d’un pòsit de vivències pròpies que posen sempre al servei d’aquells que se’ls hi apropen.

En Toni Torrens és un farmacèutic mallorquí nascut a Sa Pobla el 1937, i malgrat que no és músic i «no sap ni bufar ses xeremies», és el responsable de molts actes que han permès reactivar l’escena de la cultura popular mallorquina a Sa Pobla, Palma i Barcelona. En Toni és un de tants activistes que treballen des de l’anonimat, ja que com diu ell: «es millor dinamitzador cultural és aquell que la gent no sap qui és». Des de fa anys lluita aferrissadament per a la recuperació de les tradicions de Mallorca. Ha estat el responsable de les trobades de xeremiers que des de 1994 s’organitzen anualment a Sa Pobla, l’impulsor dels Foguerons de Sant Antoni al barri de Gràcia de Barcelona o d’activar entitats com la Fundació ACCA de Búger, Albopàs o la Federació de Dimonis, diables i bèsties de foc de les Balears. A més, en Toni s’ha encarregat d’impulsar intercanvis entre músics mallorquins i sicilians. Per aquesta raó existeix una forta amistat entre ell i l’associació siciliana Musicanostra.

En Toni és un avi petit i entremaliat, graciós i irònic. Sempre té un acudit a la boca, cercant desdramatitzar les converses amb anècdotes que provoquen el riure, que a vegades ratllen allò grotesc però que mai són irrespectuoses. És un total i absolut defensor de la sobirania del poble i renega dels qui usen la cultura com a forma de penjar-se medalles. És també defensor del progressisme polític i social, i amb la seva hiperactivitat cultural, mostra clarament que, per transformar les coses, el moviment s’ha de demostrar caminant. En Toni és un dels líders indiscutibles de la ideologia cultural de Mapasonor, juntament amb el Toni Roig, líder d’Al-Mayurqa, de qui us parlarem més endavant.

Al cim d’es Toro parlem també amb en Miquel Ametler, director del grup de glosadors menorquins Soca de Mots, qui també descobrirem més endavant.

TONI TORRENS: Es meu pare era pagès. Per lo tant jo tenia sa cultura pagesa i tota sa meva vinculació amb sa cultura popular ve de quan jo de petit anava a treballar a n’es camp. Sa Pobla és un poble molt minifundista, ses finques d’una hectària eren considerades bones. Per tant tota sa gent feia feina as costat de s’altra. Era una agricultura de regadiu i sempre, sempre, sa gent cantava quan sa feia feina. No he aclarit si era per distreure’s o si era per no pensar en ses coses que es feien. Com que ets terreny era tant petit, sa gent de sa finca d’es costat ho sentia i es comunicava un amb s’altre. Jo vaig aprendre que hi havia una cultura popular d’aquesta manera.

A s’escola no me varen ensenyar res mai. Vaig tenir sa sort de tenir un mestre que em va dir que hi havia una cosa que se deia una «rondalla», ses rondaies que diem naltros. I quan vaig fer sa primera comunió, aquest mestre me va regalar un llibre de rondaies d’en Alcover Moll. I jo vaig veure que estaven escrites en una llengo que no era la que m’estaven ensenyant cada dia a s’escola. Era lo que jo sentia parlar a ca meva i a sa gent que m’enrevoltava. Però a l’escola no vaig sebre res més que això. En canvi si que me vaig aprendre de memòria «los 36 puntos fundamentales del movimiento». Te puc assegurar que ma sabia de memòria tots trenta-sis!

MIQUEL AMETLER: Jo en sabia menos! Jo no vaig tenir aquesta pugna que va tenir ell, que els va haver d’aprendre tant si va voler com no. Jo vaig tenir més llibertat en açò. Però sa llibertat aquesta, també es va convertir en una obligació. Jo vaig tenir aquesta llibertat, però als 17 anys estava fermat a una columna i amb una tira de pell me ventaven. Així mateix. Jo ja lluitava. No tant sols perquè fos d’esquerres, sinó perquè ja estava pregonant coses que a jo me semblava que sa gent ignorava, i perquè sa gent no fos tant ignorant jo maldava a «exposar-lis en net» tot allò que porien aprendre. A partir d’aquí, jo no tenia aquesta obligació d’haver d’aprendre tantes coses, com van obligar a en Toni a aprendre-les. Jo vaig tenir una miqueta més de llibertat. Ell desgraciadament va haver d’aprendre totes aquestes coses.

TONI TORRENS: S’intenció era llevar totes ses arrels que poguessin tenir naltros. Quan vaig anar a sa universitat, vaig començar a aprendre un poc d’història des Països Catalans, ja que hi havia gent més motivada i t’explicaven. Després vaig estar tres mesos a València en un curset i també vaig veure cançons en valencià i m’entenia perfectament sense haver estudiat mai cap de ses seves llengos. Va ser quan vaig veure que tots formàvem part d’una mateixa cultura lingüística, una cosa que mos havien amagat i mos havien prohibit que l’aprenguéssim. Si veien que tu volies aprendre qualque cosa, te fitxaven.

A l’any 69-70, vaig anar a viure a es port d’Alcúdia per motius laborals. Allà hi havia un «Circulo Alcudiense» i vaig ser ets secretari. I en l’any 75, quan se va morir en Franco i mos creiem que hi havia un moment de més llibertat, vàrem començar amb els partits polítics.

Vaig organitzar tot un cicle de conferències i vaig invitar a es Partit Comunista, es Partit Socialista, partits que me pareixia que eren un poc nacionalistes… senzillament a fer unes conferències de presentació. I això me va costar que un vespre es capità de sa guàrdia civil me va manar a un descampat d’es port d’Alcúdia amb es brigada d’es poble, que me coneixia perquè sa dona era sa farmacèutica d’es port d’Alcúdia, i me varen estar fins a les 6 des matí. No me varen pegar perquè passaven pena ja que sabien que jo era conegut. Però m’estaven passant es puny per davant de sa cara diguent a vore perquè jo estava fent tot aquell cicle de conferències. Ja que a Mallorca as temps de sa guerra va predominar sa part nacional, crec que ho deguérem passar pitjor aquí perquè aquella gent no perdonava res.

MIQUEL AMETLER: A jo em va passar el contrari del que ha dit en Toni (jo no vaig porer anar a s’institut a estudiar), que va tenir facilitat per porer rallar amb aquell, amb s’altre, i amb aquesta gent que el podia guiar per un lloc o s’altre. En Toni va ser un privilegiat as costat meu. Aquest privilegi que té ara sa joventut que pot estudiar i de petit pot anar a s’institut, si vol pot fer carrera, tot això són privilegiats.
I jo, per què me vaig tirar dins aquest món? Mon pare me deia: «Mira, saps a on has començat: as món de sa glosa. Però lo que no podràs dir mai és on acabaràs. Tu sempre has de tenir aquesta visió de que aquest camí és llarg, és mal de passar, tindràs moltes alegries i moltes penes [plora d’emoció]. Però això és el que mos dóna força, aquestes ànsies de porer transmetre lo que noltros sentim, jo crec que és açò lo que mos dóna força, de porer lluitar més i més encara de cada dia, quan veus que sa gent pràctica. Falta aquesta empenta que gràcies en aquestes persones, com en Toni, li donen aquesta empenta.

Per jo, un nou glosador és es millor regal que una estàtua que me puguin fer, això sense cap classe de dubte. Ara vaig acabar un curset i vaig tenir sis alumnes, i dels sis no n’ha sortit cap. No vaig quedar satisfet perquè vaig pensar: serà culpa meva que no els he sabut obrir sa porteta de’s cervell perquè poguessin aprendre lo que jo els hi he dit?

TONI TORRENS: Però això Miquel sortirà algun dia. Tu a lo millor no ho veuràs, però un dia sortirà. Perquè això nos ha passat a Sa Pobla en s’Escola de Sa Ximbomba que se va crear per aprendre a tocar sa ximbomba i per aprendre a cantar. Venien molts d’al·lotets petits, i han vingut molts d’anys. I ses nines sobretot, quan arribaven en ets 14 anys, els joves se’n reien «ja ve sa ximbombera» , i ho deixaven. Tenien una edat susceptible, és normal, nos ha passat a tots. Però han passat ets anys i aquelles nines de 14 anys que ara en tenen 22 surten ses primeres quan hi ha una festa. Una cosa curiosa és que, degut a s’època franquista hi va haver gent que va deixar d’aprendre moltes d’aquestes coses. Però aquesta generació va tenir uns fills, i aquests nins són els que ara darrerament els han volgut dur a s’escola per participar a sa festa i tocar sa ximbomba. I els esperaven, i com que esperaven, també se posaven a cantar ells i ha resultat que, així com sa dinàmica normal va de sa filla a n’es nét, aquí ha estat de n’es nét i de rebot a sa filla. S’han posat a cantar sa mare i sa filla.

Per lo tant aquestes coses, encara que un moment pugui parèixer que aquests al·lots no tenen interès o no els ha agradat, més endavant un dia hi haurà una glosada en una plaça o en un carrer i tendran aquella cosa a dins i els a sortirà i ho faran! Sa llavor està posada.

MIQUEL AMETLER: I hem de pensar que sa llavor a vegades està anys i anys i no fermenta, però arriba un moment que si és a sa terra, fermenta.

TONI TORRENS: Sa Natura és molt sàvia i aquestes coses que estan molts d’anys enterrades, en un moment donat surten i llavors hi ha unes condicions atmosfèriques que fan ploure un poc més, surt un rec natural i com que hi ha sa llavor posada… Lo fotut és que no hi hagi llavor, per molta bona sementera que hi hagi no sortirà res.

Sa cultura popular l’entenc com una persona que neix amb un sac penjant a s’esquena i que cada dia hi posa una cosa. Jo fa 71 anys que duc aquest sac penjat a s’esquena i en 48 hores he après moltes de coses. Són coses que he anat assimilant i posant en ets sac. I es dia que jo me n’aniré, ets sac quedarà, s’obrirà sa tela, i de totes ses coses que hauré anat posant al llarg des 71 anys qualquna en quedarà per en terra que qualqú l’arreplegarà. I que en deixen una cada un, t’imagines sa quantitat de coses que porem deixar per sa gent que vendrà?