BALEARS. Es Cau. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

Pilar Ros ballant a Es Cau
Pilar Ros ballant a Es Cau

El camp va quedant tot sol,
li ha fuit sa pagesia,
no hi ha sa gent que hi havia,
el camp va quedant tot sol.

Et ser pagès era una honra,
I ara és tot al revés,
A n’es poble guanyen més,
tothom vol fer feina a ombra,
I et ser pagès era una honra.

Deixar el camp abandonat,
és una gran locura,
es pagès té sa mesura,
I tot val un disbarat,
Deixar el camp abandonat.

Si el camp abandonam,
la cosa anirà escassa,
perquè es qui estan a sa plaça,
mos acaben d’afeitar,
si el camp abandonam.

Fan sa feina amb alegria,
i sempre acaben de jorn,
ara llauren amb tractor,
no sa banyen sa camisa,
fan sa feina amb alegria.
I es que una fàbrica habita,
entre malestar i pols,
sa danyen es pulmons,
i en açò ningú ho evita,
I es que una fàbrica habita.

Que tothom posi atenció,
en aquesta poesia,
el camp és salut i alegria,
s’indústria és pena i tristor,
que tothom posi atenció.

Pagès no t’has d’estranyar,
que tothom ta faci guerra,
tots van néixer de sa terra,
I a sa terra han de tornar.

I es pagès que se l’estima,
no la vol abandonar,
perquè lo que hem de pensar,
que sense el camp no podem viure.

Escrit pel pare de na Pilar Ros,
glosadora de Soca de Mots

Una cova.

Parets irregulars, toscament arrodonides, ennegrides pel fum. Parets de cova on en altres racons del món s’hi amagarien penitents ermitans, a Es Cau es tanca un món on el sentiment de festivitat més frenètica o la nostàlgia en grup tenen la seva pròpia vida.

Tothom plora en grup, tothom balla unit, tothom riu en comunitat o canta una trista havanera de vés a saber quan, o es converteix en folk la darrera salsa de les grans cadenes de televisió.

A Es Cau d’es Castell, a Menorca, una cova que havia estat la casa d’un pescador, enganxada a Cala Corb, una llengua d’aigua del mar amb petits vaixells i rocosos marismes, la gent es permet la llicència d’esdevenir artista, i de convertir un petit espai tancat en un microcosmos.

Abraçat a la seva guitarra Es Curro, l’avi de més de 80 anys de les grans ulleres i els llavis caiguts, toca des de fa més d’incomptables anys el que li cantin, conegui o no ho conegui. I en Biel, de bohèmia elegància i pedanteria, canta amb una veu greu propera a la lírica tot allò «que le hechen». Es Cau, el lloc on projectar els somnis, «este rincón de Menorca, donde todo es afición, extraños, bohemios, amigos, pueden cantar su canción».

La Pilar, glosadora de Soca de Mots ens ha cantat un poema del seu pare que ens ha entristit i ens ha deixat el cor glaçat. Però en Biel i el seu fill Bruno, acte seguit, s’encarreguen de trencar la melangia amb una moguda cançó cubana que la Pilar balla i tothom acompanya amb palmes.

A Es Cau cantem i ens divertim amb la colla de Soca de Mots de Menorca i amb en Toni Torrens de Mallorca. Ells ens obriran les portes de la cultura popular d’aquestes dues illes. Travessem amb ells les illes Balears des de la classe obrera de la cultura popular. Observant aquelles persones que fa anys que piquen pedra per legitimar la veu i la cultura de les persones, per donar un espai a cadascú que es vulgui expressar cantant, «sonant» instruments, organitzant activitats o de la manera que sigui. Travessem les Balears amb les persones que permeten que al món no hi hagi un sol so dominant, sinó cinquanta milions de sons, tots ells vàlids, amb prou confiança i amb una capacitat de dialogar i barrejar-se amb altres sons del món.

Mallorca i Menorca, dues illes tant properes i dues illes tant llunyanes, que s’estimen o s’ignoren, com en un arxipèlag, on cadascuna d’elles ha creat el seu microcosmos separat. En totes dues trobem, però, persones que militen perquè la veu dominant de la cultura sorgeixi del poble.

This entry was posted in En català, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGES and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

By submitting this form, you accept the Mollom privacy policy.