Ajudant Tunísia

El juliol passat vaig anar a Tunísia, un país que cinc mesos abans havia viscut una revolució popular per expulsar el seu dictador. Vaig assistir a unes jornades sobre el paper de la societat civil a les transicions democràtiques (organitzades la fundació Anna Lindh, que treballa pel diàleg entre les cultures de la conca mediterrània). Entre les organitzacions europees hi havia un discurs benintencionat, però amb un transfons d’inconscient arrogància: “ara és, definitivament, el moment en que hem de donar suport a la societat civil tunisiana per fer una correcta transició política.”

Sí, hi havia bona intenció. Però jo em preguntava si no era abans quan calia donar suport, en els 28 anys que va durar la dictadura de Ben Ali (sense comptar que el seu antecessor i pare de la Tunísia moderna, Bourguiba, també és considerat per molta gent com un dictador). Per part dels governs europeus hi havia un mutisme quasi total sobre els nivells de repressió als que arribava aquest règim. Com deia Taoufik Ben Brik, un dels periodistes tunisians perseguits, era “Una dictadura tant dolça!”. A més ajudava a aturar l’emigració il·legal a un bon preu, i era un tap magribí a l’extensió de l’islamisme radical (ja és ben curiós que a Europa hi hagi més preocupació pel terrorisme i la immigració que per la impunitat bancària i per la destrucció sistemàtica de l’estat del benestar!).

Però quan jo parlo d’arrogància no em refereixo al retard de l’ajut. Em refereixo a l’arrogància moral de considerar que es pot ajudar a un país que s’ha alçat tot solet contra el seu tirà fins enderrocar-lo. Ens creiem el colmo de la maduresa democràtica com per ajudar “democràcies i societats civils incipients”? L’anomenada “revolució tunisiana” va ser feta pels tunisians i les tunisianes. Cap suport extern: primer es van aixecar els pobres, ho varen difondre els bloguers, ho vàrem legitimar els advocats i va permetre la seva rapidesa i manca de violència l’exèrcit (negant-se a disparar contra els manifestants). La societat tunisiana va fer una exemplar revolta, se les va apanyar soleta per trencar la por que Ben Alí havia creat.

En un context com l’actual, qui ha de demanar ajut a qui? No som nosaltres qui hem de demanar l’ajut dels tunisians i les tunisianes per aprendre de la seva experiència? En un context al nostre país on acampades populars massives amb manifestacions que arriben a les 250.000 persones per demanar mesures reals de poder a una democràcia desgastada, i per dir a la classe política que “no ens representeu”, la resposta és el mutisme total. O encara pitjor, la repressió, com fóssim masses de delinqüents sense cap mena de criteri… No som més aviat nosaltres qui hem de demanar ajuts als tunisians i a les tunisianes per saber com s’ho han fet?

No. Jo no imaginava ni de lluny que a Tunísia tot un poble es pogués aixecar contra el sàtrapa que el tenia segrestat durant anys. Aixecar-se contra tota l’estructura política i el clientelisme social que tenia muntat . El meu amic Mohsen en comentava que ningú a Tunísia s’ho imaginava, ni tant sols una setmana abans del suïcidi del desesperat Mohamed Bouzazi venedor de fruites a la localitat de Sidi Bouzid, després de rebre bufetades per una funcionària municipal que li demanava diner per poder seguir venent a la seva petita botiga.

– Al final encara li haurem d’agrair a l’anterior dictador, Habib Bourguiba- em dèia en Mohsen- . El seu govern era una fèrria dictadura de partit únic sense llibertats socials. Però les seves polítiques reforçaren una societat civil laica i amb un nivell molt alt d’educació. Ell va crear les condicions per que la gent s’hagi aixecat cívicament, enlloc de deixar-se emportar per altres potencials dictadors.

Al llarg de varis articles i en varis mesos aniré a la meva memòria personal dels 90 i es primers anys del 2.000 sobre com vaig anar descobrint mica a mica aquesta Tunísia ofegada per la dictadura de Ben Ali. Aniré traient capa a capa els mecanismes del poder absolutista fins a descobrir que al final de les capes no existia res. Un absolutisme que s’ha evaporat, perquè sols el formaven capes de pura ambició pel poder…?

This entry was posted in En català, menu, TUNÍSIA, postals des d'un país tranquil and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

By submitting this form, you accept the Mollom privacy policy.