Vides podrides de guerra

Estic mirant des del balcó d’una casa d’adob a un barri ubicada a les pendents de les muntanyes que rodegen Kabul. És divendres, dia festiu a l’Afganistan, i una família prepara un pic-nic a la terrassa. Tenen una simpàtica guerra familiar ja que unes noies intenten treure abans que les altres l’arròs, el pa, les verdures. És una terrassa ubicada al buit d’un antic edifici que va ser enderrocat per un míssil fa anys. Va matar el marit i alguns fills.

Al fons els raigs del sol retallen fotogènicament el perfil irregular d’algunes cases. Bombardejades, per vés a saber quin criminal que actualment forma part del govern afganès.

Hi ha nens que juguen a amagar-se, espantant-se i perseguint-se entre la ferralla. Hi ha nens que salten un aleró, altres fan rodar una hèlix rovellada, altres surten d’un forat d’un tanc, possiblement de la dura guerra que els afganesos van mantenir alb els soviètics, o potser després.

Hi ha centenars de nens que fan volar estels, omplint el cel, aviam qui el fa volar més alt i més ràpid, aviam qui el creua amb un altre estel. Sense ni tant sols adonar-se dels avions que creuen en cel volant cap al sud, ves a saber on, potser algun poble del sud, i potser mataran alguna família en una boda “confosos pels trets” de la celebració.

Hi ha llargues fileres de famílies que tornen de la oració de divendres, alguns nens carreguen aigua, algunes dones llenya pel dinar familiar creuant els carrers amb l’asfalt aixecat, o saltant els postes de la corrent arrencats i sense cables, o els fanals tirotejats fa uns anys per deixar la ciutat a les fosques i atacar-la. I cometre les atrocitats més espantoses contra la població civil. Uns criminals que uns “acords de pau” recents avalats per la irresponsabilitat de la política internacional han reubicat al poder. En un exercici de lamentable amnèsia històrica.

Hi ha persones coixes que caminen amb dificultat per les runes de la ciutat en un país on tots els països hem estat una mica responsables d’esmicolar-lo a trossos, convertit en un laboratori d’unes guerres que durant 30 anys han destrossat el país. A fer-lo trossos a base d’injustes “transicions polítiques” (com actualment) on les bèsties més atroces ocupen càrrecs als ministeris o al Congrés. Tots els països hem estat responsables de la ridícula “no intervenció en assumptes polítics interns”.

Les víctimes són tantes i tenen tantes ganes de tenir una vida normal, que semblen no tenir aquestes ferides profundament clavades. Però la seva memòria i les seves ferides no es tanquen, i es podreixen amb les seves pròpies llàgrimes. I els seus botxins es reparteixen el ”botí de pau” i l’ajut internacional.

“Sense memòria no existim, sense responsabilitat potser no mereix la pena existir” diu Saramago. Mentre, però, la opinió internacional està més preocupada en denunciar el desplegament de les tropes que en arrencar la lepra de l’Afganistan que ocupa llocs de poder.

This entry was posted in AFGANISTAN, vides podrides de guerra, En català, General, menu and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

By submitting this form, you accept the Mollom privacy policy.