Lo más sencillo del mundo

HERMANA CARMEL, MONJA CARMELITA DESCALZA, BELENISTA

Tengo la sensación de viajar mucho, sin apenas moverme.

Hace unos años fui el monasterio de las Carmelitas Descalzas de Mataró para visitar a la hermana Carmel Montcerdà Bas, una monja que modela figuras de belén de barro. Inicié con ella una larga amistad personal, y descubrí su gran apertura mental que apostaba por el diálogo entre religiones, y su sedienta curiosidad por el conocimiento de las culturas, muy alejada de la percepción popular que visibiliza las monjas de clausura como inaccesibles. Su misticismo la aproximaba a las emotivas poesías de San Juan de la Cruz o de Santa Teresa de Jesús, místicos que orientan la vida de las Carmelitas. Y descubrí como su creación artesana de figuras de belén (que había aprendido del religioso mallorquín Antoni Fontanet) puede estar en conexión con esta cosmovisión y es vivido por ella como una actividad espiritual. La misma actitud que tiene con su otra expresión artística, la de tocar la cítara.

 

¿Qué practico cada día? Lo más sencillo del mundo. Cocinar, adornar el altar y la iglesia, tocar la cítara, trabajar el barro, cantar la liturgia, convivir con las hermanas. Como diría Santa Teresa todo esto va iluminando las estancias interiores, y se trata de ir abriendo puertas, porque los límites se los pone uno mismo

 La hermana Carmel hace figuras de barro, una a una, sin pintar, directamente salidas de la tierra. Inventa nuevas figuras, ya que la suya es una creación libre, según lo que siente interiormente mientras modela escuchando música: José y María pueden estar abrazado, los reyes pueden ser reinas, los pastores pueden rezar agachados como lo hacen los musulmanes (mientras modela escucha música sufí) o incorpora nuevas figures en el mundo de los belenes como las prostitutas.

“El belén es la expresión de mi espiritualidad. Yo soy un trozo de barro en las manos de Dios. En el arte de modelar quisiera dejar hacer más a Dios, no ser yo la protagonista. Cuando estoy trabajando con el barro paso muchas horas en silencio. No es un silencio vacío. Es oración, forma parte del silencio que en vuelta la Palabra en la Liturgia, laudes, vísperas, las completas…

El barro es muy frágil y cuando he terminado una figura enseguida se puede romper, debe cocerse inmediatamente a 1.000 grados. Cocer el barro es como vivir en comunidad, un proceso lento de buena relación entre nosotros y de equilibrio diario: a 700 grados la figura ya empieza a cocerse por dentro, y hay un momento en que la figura y la llama son uno… Después se necesitan 8 horas más para enfriarla. Es un proceso lento. También nuestro canto, y la oración, se nutren de la Palabra de Dios que lo tienes que retener y te llena, debes meditar y asimilar, no tiene consistencia rezar mecánicamente. Estamos en la esfera de la belleza, que no tiene un por qué material.

Actualmente las figuras me salen medio sentadas y serenas. El camino interior es esto: cuando uno es joven, hace y hace sin parar, pero hacia los 50 años, todo camina hacia una actividad más serena. También me gusta la gente sencilla, campesina, que he visto en Mallorca donde he nacido y me pasé 20 años haciendo excursiones. Gente de la tierra con sabiduría, con un saber esperar, y callar… Trabajar el barro es tocar la tierra, la realidad, embarrarse.

He incorporado nuevas figuras en el belén. Por ejemplo, una prostituta, que es una figura evangélica cercana a Jesús. Cuando vas por la carretera y las ves no te dejan indiferente, a nadie dejan indiferentes las prostitutas. Me dan mucho respeto, son personas con sentimientos muy fuertes. Nos fijamos en el exterior de las personas, pero si traspasas la apariencia externa, todos somos muy similares, podemos encontrarnos unidos en unos mismos valores humanos, cada uno quiere su vida, y ama su cultura, su religiosidad… Dejemos que cada uno lo viva a su manera.”

 

Me gusta pensar en mí Mallorca, en las cuevas de Artà. Millones de años, gota a gota de forma continuada, se acaban formando columnas inmensas, impresionantes de estalactitas y estalagmitas.

El Carmelo nació en el siglo XII en las montañas palestinas del Karmel vinculado a los movimientos eremíticos que habían surgido en Oriente Próximo. Pero en el siglo XVI en Ávila, Santa Teresa de Jesús y San Juan de la Cruz le dieron una nueva dimensión: la renuncia no es física, sino que se centra en la contemplación de Dios, viviendo la experiencia de Dios en la tierra, en la fraternidad y en la pobreza como expresión de la renuncia. En el siglo XX, sin embargo, el Carmel pedía una renovación y con el Concilio Vaticano II (1962-1965), y entró en un nuevo camino consagrando la vida a la reflexión y al estudio, a la formación permanente, a las reuniones comunitarias compartiendo una manera de abrir horizontes. Un cambio que no todos los Caramelos asumieron, pero el de Mataró sí.

“Me fui del monasterio mallorquín de Binissalem, donde había entrado en 1974, porque allí no lo vivía de esta manera. Debe existir coherencia entre lo que lees y lo que vives … Al venir aquí, vi que existía una libertad de pensar, un comportamiento sociable normal. Yo quiero un Carmelo de puertas abiertas. Estar atenta en el ahora y en el hoy, no ser arrastrada por costumbres o por el “siempre se ha hecho así”.

 

Me gusta la repetición, ya que es una forma de llamar a la puerta de la sabiduría y esperar el momento que se te abra.

  “Yo creo figuras mientras escucho música, que me abre canales interiores para modelar. Me gusta la música sufí tocada con flauta turca: un tubo hueco que según como dejes pasar el aire suena de una manera u otra. Para mí es un vacío que hace una resonancia interna con la que me encuentro muy identificada. Así es la oración: vaciarse, hacer silencio prestando atención en el interior. Y esperar.

Necesitamos escuchar otras culturas, mezclarnos: las religiones nos pueden separar, pero la experiencia religiosa puede unirnos. Me siento cerca a la experiencia espiritual de la chica india que canta música sufí del artículo que escribiste para el Dialogal, Ragini Rainu. Los músicos indios tienen un maestro en su vida, entran en su casa y están con el él toda la vida. Yo también tengo por maestro Jesús, ha entregado su vida por mí, para que yo me pueda acercar. Me dice: “Yo soy el Camino, la Verdad y la Vida.”

Todo lo que vemos es la primera capa. Pero la persona es la misma en todo el mundo. No podemos mirar el color, la cultura, las costumbres. El cambio vendrá para ir profundizando en la conciencia de saber quiénes somos. Todo es una continuidad, un ciclo, una circunferencia donde el principio y el final se encuentran en el mismo punto.”

Publicado en catalán  en Dialogal, 2011

Posted in En castellano, General, MÚSICA I CULTURES, VIATGE INTERIOR | Leave a comment

El més senzill del món

GERMANA CARMEL, MONJA CARMELITA DESCALÇA, PESSEBRISTA

 

Tinc la sensació de viatjar molt, sense moure’m gaire.

Fa uns anys vaig anar el monestir de les Carmelites Descalces  de Mataró per visitar la Carme Montcerdà Bas, una monja que fa figures del pessebre de fang.  Vaig iniciar amb  la germana Carmel una llarga amistat personal, i vaig descobrir en ella una obertura mental que apostava pel diàleg entre religions i una assedegada curiositat pel coneixement de les cultures, molt allunyada de la percepció popular que imagina les monges de clausura inaccessibles. El seu misticisme l’aproximava a les emotives poesies de San Juan de la Cruz o Santa Teresa de Jesús, origen de les Carmelites. I vaig descobrir com la seva creació artesana de figures del pessebre (que havia après del religiós mallorquí Antoni Fontanet) pot estar en connexió amb aquesta cosmovisió i una activitat espiritual. La mateixa actitud que té amb la seva altra expressió artística, la de tocar la cítara.

 

Què practico cada dia? El més senzill del món. Cuinar, guarnir l’altar i l’església, tocar la cítara, fer fang, cantar la litúrgia, conviure amb unes germanes. Com diria Santa Teresa tot això  va  il·luminant  les estances interiors, i es tracta d’anar obrint portes perquè els límits se’ls posa un mateix

La germana Carmel fa figures de fang una a una, sense pintar, directament sortides de la terra. Inventa noves figures, ja que la seva és  una creació lliure, segons el que sent interiorment mentre modela escoltant música: Josep i Maria poden estar acaronant-se, els reis poden ser reines, els pastors poden resar ajupits com ho fan els musulmans (mentre escolta música sufí) i incorpora noves figures com les prostitutes.

El pessebre és una expressió de la meva espiritualitat. Jo sóc un tros de fang en les mans de Déu. En l’art de modelar voldria deixar fer més a Déu, no ser jo la protagonista. Quan estic treballant amb el fang passo moltes hores en silenci. No és un silenci buit. És pregària, forma part del silenci que en volta la Paraula en la Litúrgia, les laudes, les vespres, les completes… 

El fang és molt fràgil i quan he acabat una figura de seguida es pot trencar, s’ha de coure immediatament a 1.000 graus. Coure el fang és com viure en comunitat, un procés lent de bona relació entre nosaltres i d’equilibri diari: a 700 graus la figura ja comença a coure’s per dintre i hi ha un moment en què la figura i la flama són un… Després calen 8 hores més per refredar-la.  És un procés lent. També el nostre cant, i la pregària, es nodreixen de la Paraula de Déu que l’has de retenir i t’omple, has de meditar i assimilar, no té consistència resar mecànicament. Estem a l’esfera de la bellesa, que no té un per què material.

Actualment les figures em surten mig assegudes i serenes. El camí interior és això: quan un és jove fa i fa sense parar, però cap als 50 anys, tot camina cap a una  activitat més serena.  També m’agrada la gent senzilla, pagesa, que he vist a Mallorca on he nascut i em vaig passar 20 anys fent excursions. Gent de la terra amb saviesa, amb un  saber esperar, i callar…  Treballar el fang és tocar la terra, la realitat, enfangar-se.

He incorporat noves figures al pessebre com per exemple, una prostituta, són figures evangèliques properes a Jesús. Quan vas per la carretera i les veus no et deixen indiferent, a ningú deixen indiferents les prostitutes. Em fan molt respecte, són persones amb sentiments molt forts. Ens fixem en l’exterior de les persones però si traspasses l’aparença externa, tots som molt iguals, podem trobar-nos units en uns mateixos valors humans, cadascú vol la seva vida, i estima la seva cultura, la seva religiositat… deixem que ho puguin viure.

 

M’agrada pensar en la meva Mallorca, les coves d’Artà. Milions d’anys i anys rebent una gota d’aigua continuada formen columnes immenses, impressionants d’estalactites i estalagmites.

El Carmel  va néixer al segle XII a les muntanyes palestines del Karmel  vinculat als moviments eremítics que havien sorgit a l’Orient Pròxim. Però al segle XVI a Àvila Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu li donaren una nova dimensió: la renúncia no és física si no es centra en la contemplació de Déu, vivint l’experiència de Déu a la terra, en la fraternitat i en la pobresa com a expressió de la renúncia.  Al segle XX, però, el Carmel demanava una renovació i amb el Concili Vaticà II (1962-1965), entra en un nou camí de la vida consagrada a la reflexió i a l’estudi, a la formació permanent, a les reunions comunitàries  compartint com a manera d’obrir horitzons. Un canvi que no els diversos Carmels varen assumir, però el de Mataró sí.

Vaig marxar del monestir mallorquí de Binissalem, on havia entrat el 1974, perquè allí no ho vivia així. Ha d’existir coherència entre el que llegeixes i el que vius… En venir aquí, vaig veure que existia una llibertat de pensar, un comportament sociable normal. Jo vull un Carmel de portes obertes. Estar atent en l’ara i avui, no ser arrossegada per costums o pel “sempre s’ha fet així”.

 

M’agrada la repetició, ja que és una forma de trucar a la porta de la saviesa i esperar el moment que se t’obri.

 Jo creo figures escoltant música que m’obre canals interiors per modelar. M’agrada la música sufí tocada amb flauta turca: un tub buit  que segons com deixis passar l’aire sona d’una manera o una altre. Per mi és un buit que fa una ressonància interna amb la qual em trobo identificada. Així la  pregària: buidar-se, fer silenci i atenció a l’interior. I esperar.

Necessitem escoltar altres cultures, barrejar-nos: les religions ens poden separar però l’experiència religiosa ens pot unir. Em sento a prop de l’experiència espiritual de la noia índia que canta música sufí de l’article que vas escriure al Dialogal, la Ragini Rainu. Els músics indis tenen un mestre de per vida, entren a casa seva i hi són tota la vida. Jo també tinc per mestre Jesús, ha entregat la seva vida per mi, perquè jo m’hi pugui acostar. Em diu: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida.”

Tot el que veiem és la  primera capa. Però la persona és la mateixa a tot el  món. No podem mirar el color, la cultura, els costums. El canvi vindrà per anar aprofundint en la consciència de saber qui som. Tot és una continuïtat, un cicle, una circumferència on el principi i el final es troben en el mateix punt.

Publicat a Dialogal el 2011

Posted in En català, General, MÚSICA I CULTURES, VIATGE INTERIOR | Leave a comment

COMUNIDAD ARMENIA EN JERUSALÉN, VÍCTIMAS POR DOBLE PARTIDA

COMUNIDAD ARMENIA EN JERUSALÉN

Si miramos el plano de la ciudad vieja de Jerusalén, vemos que se divide en 4 barrios: el musulmán, el cristiano, el armenio y el judío. Sorprende ver que el armenio se define por su origen, y no por la religión de su comunidad como los otros tres barrios, ya que de hecho los armenios son cristianos ortodoxos (y algunos católicos). Los tres primeros barrios son porosos, y cristianos y musulmanes viven bastante mezclados. La zona armenia también, pero predominantemente está poblada por la comunidad armenia, que no es árabe, pero sí que es históricamente palestina.

Somos armenios nativos aquí en Jerusalén. Provenimos de los que hace cientos de años vinieron como peregrinos, y que el patriarca armenio los alentó a que se quedaran para cuidar los lugares sagrados… ¡que en Jerusalén hay muchos!  –nos dice Anshelous Zakarian, una anciana de 80 años ingeniosa e irónica -. Así fue como se estableció una comunidad muy numerosa, que había llegado a tener unas 20.000 personas. ”

Sus calles se caracterizan la apariencia amurallada, escondiendo casas con floridos jardines interiores que acogen vecindarios con varios hogares. Los nombres de las casas están escritos con el alfabeto propio de la lengua armenia, y el de algunas de sus calles principales mencionan sus referentes históricos como Ararat, una montaña que es un referente nacional para esta comunidad. Su presencia religiosa queda manifiesta en ricas catedrales como St. James, o en una destacada presencia en el Santo Sepulcro. Hay restaurantes de cocina armenia, museos o tiendas de alfarería policromada y de fotografía con reproducciones de la Jerusalén centenaria, cuando los fotógrafos armenios fueron más activos.

Hay un detalle que llama la atención: los carteles en las paredes con textos, mapas y fotos recuerdan el genocidio la comunidad armenia en manos de los jóvenes turcos en 1915. Carteles que a menudo están arrancados, como si alguien no quisiera que los vieran los numerosos turistas que pasan por sus calles. Muchas personas de la comunidad aseguran que lo hacen los israelíes (que desde la creación del estado de Israel ha presionado tanto la comunidad armenia como la árabe) con la voluntad de no hacer evidente su genocidio. Sea verdad o sea un mito, lo que si es cierto es que el barrio armenio recibe el acoso por la parte israelí de Jerusalén para apropiarse de sus propiedades pellizco a pellizco, ya que además está pegado al barrio judío el que se hay adentra.

Y es que, si algo encontramos en la comunidad armenia en Palestina, son numerosos ejemplos de dobles víctimas: víctimas de un genocidio en 1915 en Turquía y posteriormente víctimas de la expulsión en la limpieza étnica en Palestina en 1948 por parte de las tropas sionistas (sobre todo los que vivían en el lado oeste).

Llibre Towards Golgota sobre la comunitat armènia a Jerusalem

GENOCIDIO

El libro “Towards Golgota” Arda Arsenian es un conmovedor testimonio que recoge y revisa las memorias del largo viaje a Jerusalén su abuelo Hagop Arsenian huyendo del genocidio. “Después de catorce meses de mortal y tortuoso exilio, llegar a Jerusalén y situarse como familia en uno de los barrios del convento armenio fue una de las alegrías mayores que he sentido. Lejos quedaban los miedos a las espadas y las escopetas de los gendarmes, lejos quedaban los golpes que nos llenaban de terror a lo largo de todo el camino, lejos quedaba la espada de Damocles que pendía sobre nosotros semana a semana.”

Anshelous, como armenia palestina, recuerda lo que le contaban sus padres sobre la llegada de la segunda generación de armenios, los del siglo XX, que escapaban del genocidio. Fueron acogidos con los brazos abiertos e integrados. Pero siempre han sido diferenciados, incluso se les distingue por tener un habla rota del árabe. “Llegaron cientos de huérfanos a Palestina en tren. Los fueron colocando en los conventos, les dieron ropas, ya que muchos ni llevaban, y les dieron una escuela… Algunas familias abandonaban sus hijos en el tren para ver donde los llevaba al azar, ya que, si se quedaban, habrían muerto.

Las naciones árabes aceptaron la comunidad armenia y la cuidaron. Además, casi todas las familias armenias nativas de Palestina acogieron un huérfano por familia. La mía, por ejemplo, adoptó uno y le trató igual que un hijo. Y se produjeron bodas entre ellos. Algunos terminaron encontrando familiares suyos. El que adoptó mi familia, por ejemplo ¡encontró su madre en Irak algunos años después!

¡Nosotros, no paramos de hablar sobre el genocidio! Muchos armenios han sufrido mucho y nadie ha querido reconocer su dolor. Nadie nos apoya. Y nos conformaríamos que Turquía nos dijera, “Sí, pasó”. Pero hasta ahora no lo han hecho. Por eso estamos enfadados, después de todo lo que ha pasado.

48 y 67

Anshelous fue, también, víctima de los conflictos con Israel del 48 y del 67. “Antes del 48, y durante el Mandato Británico, hasta cierto punto nos trataron bien y nos dotaron de educación. ¡Tuvimos mejor vida que con el Imperio Otomano, que éramos pobres! Los británicos nos llevaron a una vida mejor. Es cuando se crearon, por ejemplo, buenos fotógrafos armenio. Éramos muy felices y no había ninguna diferencia ni con los árabes, ni con los judíos. Los judíos de aquella época eran palestinos como nosotros, hablaban árabe y no hebreo. Fue la llegada de los sionistas que lo cambió todo. Algunos de ellos, después del 48, nos visitaron y se sorprendieron de que mi familia, que tenía una propiedad muy bonita, ahora viviera en una casa en el sótano con una sola ventana. Mi padre murió pobremente, sin dinero… ¡con la casa que tenía!

La vida del Anshelous y la de cualquier persona armenia en Jerusalén cambia de nuevo cuando en 1948 la ciudad se divide en dos, y después en 1967 la parte israelí ocupa la parte palestina que estaba ocupada por Jordania. “Cuando me casé al poco tiempo mi marido fue asesinado. Fue en el 48. Cuando comenzaron las expulsiones de las tropas sionistas a la población palestina, un comandante del ejército Transjordano nos ofreció ir con él a Jordania para estar seguros. Fuimos, pero en un momento en que hubo una tregua él volvió. Cuando cruzó la calle fronteriza entre Jerusalén Este y Oeste una bala que venía del edificio de Nôtre Dame lo mató atravesándole la cabeza de atrás al frente. Me llevaron de Jordania a Palestina diciendo que mi padre estaba enfermo, pero encontré mi marido muriéndose en el Hospital.

Después, en la guerra del 67 recuerdo que disparaban alrededor de nuestra casa sin parar, las 24 horas al día. Murieron varias personas de mi familia. Después de seis días metidos en los refugios, salimos. Un militar israelí que nos habló francés nos preguntó si teníamos miedo, y que nos aconsejó que dejáramos el país, y que la carretera a Amman estaba abierta. Ya estábamos preparando las maletas cuando un vecino nos dijo que no lo dejáramos, que perderíamos las casas. Finalmente, no salimos, pero muchos perdieron las casas.

Actualmente creo que quedamos unos 2.000 ¡y habíamos sido unos 20.000! Somos una minoría aquí, no tenemos buenas posiciones y muchos han emigrado. ¡Los que viven en Cisjordania no sé cómo viven! Al menos los de Jerusalén tenemos ciertas ventajas, pero en Cisjordania no hay ni trabajo ni nada. ¡Ahora no sabemos ni dónde estamos! No somos israelíes, ya que nuestro documento sólo nos reconoce como residentes de Jerusalén. Somos ciudadanos de segunda clase y eso no nos pasaba antes del 48.”

Versión en catalán publicada en el Dialogal, septiembre 2013

SÀGAR MALÉ VERDAGUER

Posted in En castellano, General, PALESTINA, per raons de seguretat, VIATGE EXTERIOR, VIATGES | Leave a comment

COMUNITAT ARMÈNIA DE JERUSALEM, VÍCTIMES PER DOBLE PARTIDA

COMUNITAT ARMÈNIA A JERUSALEM

Si mirem el plànol de la ciutat vella de Jerusalem, veiem que es divideix en 4 barris: el musulmà, el cristià, l’armeni i el jueu. Sorprèn veure que l’armeni es defineixi pel seu origen i no per la religió de la seva comunitat com les altres tres, ja que de fet els armenis són cristians ortodoxes (i alguns catòlics). Els tres primers barris són porosos, i cristians i musulmans viuen bastant barrejats. La zona armènia també, però és predominantment poblada per la comunitat armènia, que no és àrab, però si que és històricament palestina.

“Som armenis nadius aquí a Jerusalem, que  provenim dels que fa centenars d’anys van venir com a peregrins i que el patriarca armeni els va encoratjar a quedar-s’hi per cuidar els llocs sagrats armenis, que a Jerusalem n’hi ha molts! -ens diu Anshelous Zakarian, una àvia de 80 anys enginyosa i irònica –. Per això s’hi va establir una comunitat molt nombrosa que havia estat d’uns 20.000.”

Els seus carrers es caracteritzen per cases amb aparença emmurallada, amagant florits jardins interiors que acullen veïnats de diverses llars. Els noms de les cases estan escrits amb l’alfabet propi de l’armeni, i el d’alguns dels seus carrers principals esmenten els seus referents històrics com Ararat, una muntanya que és un referent nacional per aquesta  comunitat. La seva presència religiosa queda ben palesa en riques catedrals com St. James, o en una destacada presència al Sant Sepulcre. Hi ha restaurants de cuina armènia, museus o botigues de terrissa policromada i de fotografia amb reproduccions de la Jerusalem centenària, quan els fotògrafs armenis van ser més actius.

Hi ha un detall que crida l’atenció, i són els cartells a les parets amb textos, mapes i fotos recorden el genocidi d’armenis i armènies en mans dels joves turcs el 1915. Cartells que sovint estan arrencats, com si algú no volgués que els veiessin els nombrosos turistes que passen pels seus carrers.  Moltes persones de la comunitat asseguren que ho fan els israelians (que des de la creació de l’estat d’Israel ha pressionat la comunitat armènia tant com l’àrab) amb la voluntat de no fer evident el seu genocidi. Sigui veritat o mite, el que si que és cert és que el barri armeni rep l’assetjament immobiliari per la part israeliana de Jerusalem per anar-se’l apropiant a pessics, ja que a més està enganxat al barri jueu el qual s’hi endinsa.

I és que, si una cosa trobem a la comunitat armènia a Palestina, són nombrosos exemples de dobles víctimes: víctimes d’un genocidi el 1915 a Turquia i posteriorment víctimes de l’expulsió en la neteja ètnica a Palestina el 1948 per part de les tropes sionistes (sobretot els que vivien al costat oest).

Llibre Towards Golgota sobre la comunitat armènia a Jerusalem

GENOCIDI

El llibre “Towards Golgota” Arda Arsenian és un commovedor testimoni que recull i revisa les memòries del llarg viatge a Jerusalem seu avi Hagop Arsenian fugint del genocidi. “Després de catorze mesos de mortal i tortuós exili, arribar a Jerusalem i situar-se com a família en un dels barris del convent armeni va ser una de les alegries majors que he sentit. Lluny quedaven les pors a les espases i les escopetes dels gendarmes, lluny quedaven els cops que ens omplien de terror al llarg de tot el camí, lluny quedava l’espasa de Dàmocles que penjava damunt nostre setmana a setmana.”

Anshelous, com a  armènia palestina, recorda el que li explicaven els seus pares sobre l’arribada de la segona generació d’armenis, els del segle XX, que escapaven del genocidi. Foren acollits a braços oberts i integrats, però sempre han estat diferenciats, fins i tot amb una característica parla trencada de l’àrab.  “Van arribar centenars d’orfes a Palestina en tren. Els van anar col·locant als convents, els van donar robes, ja que molts ni en portaven, i els van donar una escola…  Algunes famílies  els abandonaven al tren per veure on els portava l’atzar, ja que si es quedaven, s’haurien mort.

Les nacions àrabs van acceptar la comunitat armènia i la van cuidar. A més gairebé totes les famílies armènies nadiues de Palestina van acollir un orfe per família. La meva per exemple, en va adoptar un que el va tractar igual que un fill. I es van produir casaments entre ells.  Alguns van acabar trobant familiars seus. El que va adoptar la meva família, per exemple, va trobar la seva mare a l’Irak alguns anys després!

Nosaltres no parem de parlar sobre el genocidi!  Molts armenis han sofert molt i ningú no ha volgut reconèixer el seu dolor. Ningú no ens dóna suport. I ens conformaríem que Turquia ens digués, “Sí, va passar”. Però fins ara no ho han fet. Per això estem empipats, després de tot el que ha passat.”

48 i 67

Anshelous va ser, també, víctima dels conflictes amb Israel del 48 i del 67.  “Abans del 48, i durant el Mandat Britànic, fins a cert punt ens van tractar bé i ens van dotar d’educació. Vam tenir millor vida que amb l’Imperi Otomà, que érem pobres! Els britànics ens van portar a una vida més bona. És quan es van crear, per exemple, bons fotògrafs. Érem molt feliços i no hi havia cap diferència ni amb els àrabs, ni amb els jueus. Els jueus d’aquella època eren palestins com nosaltres, parlaven àrab i no hebreu. Va ser l’arribada dels sionistes que ho va canviar tot. Alguns d’ells, després del 48,  ens van visitar i es van sorprendre que la meva família, que tenia una propietat molt bonica, ara visqués en una casa al soterrani amb una sola finestra. El meu pare va morir pobrament, amb la casa que tenia, sense diners!”

La vida de l’Anshelous i la de qualsevol persona armènia a Jerusalem canvia de nou quan el 1948 la ciutat es divideix en dues, i després el 1967 la part israeliana ocupa la part palestina que estava ocupada per Jordània. “Quan em vaig casar al cap de poc temps el meu marit va ser assassinat. Va ser el 48. Quan van començar les expulsions de les tropes sionistes a la població palestina, un comandant de l’exèrcit Transjordà ens va oferir anar amb ell a Jordània per estar segurs. Hi vam anar,  però en un moment que hi va haver una treva ell va tornar. Quan va travessar el carrer fronterer entre Jerusalem Est i Oest una bala que venia de l’edifici de Nôtre Dame el va matar travessant-li el cap de darrere al front. Em van portar de Jordània a Palestina dient que el meu pare estava malalt però vaig trobar el meu marit morint-se a l’Hospital.

Després, a la guerra del 67 recordo que disparaven al voltant de casa nostra sense parar, les 24 hores al dia. Van morir diverses persones de la meva família. Després de sis dies ficats als refugis, vam sortir. Un militar israelià que ens va parlar francès ens va preguntar si teníem por, i que ens va aconsellar que deixéssim el país, i que la carretera a Amman estava oberta. Ja estàvem preparant les maletes quan un veí ens va dir que no ho deixéssim que perdríem les cases. Finalment no vam sortir però molts van perdre les cases.

Actualment crec que en quedem uns 2.000… i n’havíem estat uns 20.000!.  Som una minoria aquí, no tenim bones posicions i molts han emigrat. Els que viuen a Cisjordània no sé pas com viuen! Almenys els de Jerusalem tenim certs avantatges, però a Cisjordània no hi ha ni feina ni res! Ara no sabem ni on som! No som israelians, ja que el nostre document sols ens reconeix com a residents de Jerusalem. Som ciutadans de segona classe i això no ens passava abans del 48.”

Sàgar Malé Verdaguer

Publicat al Dialogal, Setembre 2013

Posted in En català, General, PALESTINA, per raons de seguretat, VIATGE EXTERIOR, VIATGES | Leave a comment

LOS CRÍMENES CONTRA EL PUEBLO HAZARA: LOS MUSULMANES CHIITAS EL CORAZÓN AFGANISTÁN

La etnomusicóloga británica Veronica Doubleday escribió “Tres mujeres de Herat”, uno de los legados más completos y literariamente ricos que tenemos sobre la música y la vida cotidiana de las mujeres en Afganistán, donde vivió en los años 70, antes de su devastación a causa de más de treinta años de guerras intestinas y parasitarias. Cuando describe al músico Latif Khan, el padre de una de las protagonistas, comenta: “en el pasado hubo desarmonías sectarias en la ciudad de Herat, muchos suníes aún mantenían prejuicios sobre los chiitas, y los rechazaban abiertamente. Como músico y como chiita, la posición de Latif Khan en la comunidad era doblemente vulnerable. Los prejuicios contra la música persistían: algunos mulás decían que la música era el trabajo del demonio y que distraía a la gente de rezar y de vivir correctamente.”

Afganistán limita al oeste con una zona predominantemente chiita de cultura persa: el actual Irán. Pero a la vez es un país multicultural donde viven pueblos suníes como el pastún (también presente en la actual Pakistán) y otros como los uzbekos, los tayikos, los turkmenos, o los aimaqs. Los hazara, ubicados en el corazón de Afganistán, en la zona de Hazarajat, son fácilmente reconocibles por su fisonomía mongoloide ya que, a pesar de su naturaleza mixta como otros pueblos afganos, tienen vinculación con los pueblos de Mongolia. Los estudios genéticos incluso confirman un mito, y es que podrían provenir de las tropas de Genghis Khan; de hecho, los nombres de algunas de sus tribus vienen de nombres de sus militares.

Los hazara son los chiitas de Afganistán, una de las ramas del Islam surgida de los musulmanes que creían que sólo Ali Ibn Abi Talib (primo del profeta Mahoma y casado con su hija Fátima) y sus descendientes podían ser dirigentes de la comunidad de fieles. La rivalidad entre chiitas y sunitas ha sido una constante en los conflictos de naturaleza religiosa en Oriente Próximo. Esta tensa relación también ha existido en Afganistán, fomentada muy especialmente por los talibanes a finales de los años 90, pastunes radicalmente defensores de la naturaleza suní del Islam que consideran el chiismo como una traición. Como ejemplo de la importancia de esta rivalidad, recientemente ha crecido entre las prácticas de los hazaras una celebración religiosa chií que hasta el momento tenía poco peso entre ellos, la del martirio del imán Hussain (una celebración que en otros países es muy importante) que se le da una significación politizada recordando las masacres que los talibanes cometieron contra ellos.

De hecho, los abusos y las masacres de los talibanes contra los hazaras están documentados por la ONG Human Rights Watch, en especial en un informe del 2001 que documenta el caso de Yakaolang y en Robatak, en la zona central de Hazarajat. HRW menciona: “Las minorías étnicas y religiosas y los hazaras en particular, han sido especialmente vulnerables en zonas de conflicto, y las fuerzas talibanes han cometido abusos a gran escala contra civiles hazara con impunidad.

En el año 2002, justo después de la caída de los talibanes, visité el país de la mano de una mujer hazara que después se convirtió en una figura política relevante, Habiba Sarabi (después gobernadora de la provincia de Bamyan). Conocedora de algunos de los capítulos más aterradores de la historia reciente del país visitamos un campo de desplazados internos hazaras en Kabul que provenían de una región cercana, el Valle de Shomali. La escena era dantesca, de escombros sobre los escombros. La gente habitaba edificios destruidos que habían sido atacados en la devastadora guerra entre facciones de señores de la guerra antes del dominio de los talibanes, y que había sido una antigua colonia de rusos en el periodo de dominación soviética. La sensación aniquiladora de los escombros era el escenario de la devastación de personas humanas viviendo de los restos de basura en una ciudad destruida como Kabul y sin recursos para alimentar a sus parias.

Las mujeres de la comunidad, rodeadas del humo de un horno improvisado de pan, el único alimento que hacía semanas que se llevaban en el vientre, me explicaban: “En estos edificios destruidos vivían las familias rusas antes de que los muyahidines (los señores de la guerra), los expulsaran en atacar Kabul. Nosotros somos desplazados de la región de Shomali. Llegamos aquí cuando los talibanes ocuparon nuestra región, deportaron toda la gente y nos llevaron directamente a estos edificios destrozados. Ya hace tres años que estamos aquí, ya han caído los talibanes, pero nadie aún se ha hecho cargo de nosotros. Hay algunas organizaciones internacionales que han venido aquí para distribuir formularios de ayuda humanitaria, pero nosotros los extraviamos, y nuestros nombres quedaron sin ser apuntados en sus listas. Nos hemos quedado sin racionamiento y ahora nos han abandonado, no nos hacen ningún caso, estamos aquí sin ningún tipo de atención. Muchas somos viudas que vivimos con nuestros nietos mientras las hijas mendigan por las calles.

Otras familias fueron a otras zonas, como el barrio de Khai Khona: “Cuando los talibanes tomaron nuestro pueblo en el Valle de Shomali nos forzaron a salir. Nos llevaron con un camión hasta Jalalabad, y de allí nos querían llevar a los edificios bombardeados de la antigua embajada rusa. Pero nos escapamos, y de Jalalabad vinimos aquí a Khai Khona, en Kabul. Cuando los talibanes aparecieron en nuestro pueblo nos cerramos en nuestras casas gritando: ¡no queremos dejar nuestras casas! Ellos nos dijeron que sólo las dejaríamos por tres días, y que después nos dejarían volver. Ahora ya llevamos tres años, y estamos aquí en Kabul sin casa y sin pueblo.

Aún más duros son los testigos de los ataques cometidos en 1998 en la zona de Mazar-e-Sharif donde se cuentan unos 8.000 civiles asesinados. Los ataques contra los hazaras eran un objetivo declarado por los talibanes. Un grupo de mujeres víctimas del pueblo de Qezl Abad me contaba su experiencia personal de la masacre: “A muchos hombres los llevaron a la plaza donde los mataron, mientras que a otros los mataban cuando los encontraban por la calle. Recuerdo a uno que lo mataron por la calle cuando iba con su hijo: estaba de pie y le golpearon fuertemente la cabeza hasta decapitarlo. Incluso un niño pequeño les preguntó por su hermano y por sus padres, y le dijeron que estaban allí tirados por el suelo. Los habían matado a todos. Después, se llevaban todos los muertos, los cuerpos, y los enterraban todos juntos en una fosa común. Los arrancaron la piel, los desfiguraron, pero los reconocimos por la ropa, por su altura… una madre siempre sabe reconocer el cuerpo de su hijo.”

Finalmente cabe mencionar los abusos contra los hazaras cometidos durante el destructivo asedio en Kabul entre abril de 1992 y marzo de 1993, antes de los talibanes. Si bien ninguna facción ni grupo étnico se libra de la responsabilidad de las atrocidades cometidas durante este período (por ejemplo, el partido chiita Harakat-e Islami también es responsable de numerosos crímenes), los testigos de los barrios de hazaras son especialmente impresionantes. Y el problema actualmente, y que afecta a la totalidad de víctimas afganas sin distinción de religión ni grupo étnico, es que los criminales forman parte de las estructuras del poder en el país con absoluta impunidad con un descuido total de transición en términos de justicia.

A nosotros nos atacaron los pastunes… Yo lo he visto con mis propios ojos, que si una mujer llevaba un anillo le cortaban los dedos para robárselo. También los cortaban los pechos y las mutilaban. Y las violaban. Degollaron un bebé de seis meses y lo colgaron en la entrada del pueblo. A mí me mataron todos mis hijos pequeños. ¿Qué más nos podían hacer? Han hecho un daño irreparable pero ahora nadie escucha nuestro dolor.

Nosotros siempre nos preguntaremos: ¿por qué todo esto? Mis tres hijos asesinados: ¿qué crimen han cometido mis hijos? Ni siquiera han llegado a ser adultos, sólo eran niños… ¡ni los niños se libraban! ¿Dónde están nuestros líderes para hablar de justicia? Es nuestro enemigo el que se ha beneficiado de la justicia: ¿por qué les perdonan nuestra sangre derramada?

Publicado en Dialogal, 2013.

Posted in AFGANISTAN, vides podrides de guerra, En castellano, General, VIATGES | Leave a comment

ELS CRIMS CONTRA EL POBLE HAZARA: ELS MUSULMANS SHIITES AL COR L’AFGANISTAN

L’etnomusicòloga britànica Veronica Doubleday va escriure Tres dones de Herat, un dels llegats més complets i literàriament rics que tenim sobre la música i la vida quotidiana de les dones a l’Afganistan. Hi va viure als anys 70, abans de la seva devastació a causa de més de trenta anys de guerres intestines i parasitàries. Quan descriu al músic Latif Khan, el pare d’una de les protagonistes, comenta: “al passat hi va haver disharmonies sectàries a la ciutat de Herat, molts sunnites encara mantenien prejudicis sobre els xiïtes, i els rebutjaven obertament. Com a músic i com a xiïta, la posició de Latif Khan a la comunitat era doblement sensible. Els prejudicis contra la música persistien: alguns mullahs deien que la música era el treball del dimoni i que distreia a la gent de pregar i de viure correctament.”

L’Afganistan limita a l’oest amb una zona predominantment xiïta de cultura persa: l’actual Iran. Però a la vegada és un país multicultural on viuen pobles sunnites com el paixtu (el qual està també assentat a l’actual Pakistan) i d’altres com els uzbeks, els tadjiks, els turkmens o els aimaqs. Els hazara, ubicats al cor de l’Afganistan, al Hazarajat, són fàcilment reconeixibles per la seva fisonomia mongoloide, ja que, malgrat la seva natura mixta com altres pobles afganesos, tenen vinculació amb els pobles de Mongòlia. Els estudis genètics fins i tot confirmen un mite, i és que podrien provenir de les tropes de Genghis Khan; de fet els noms d’algunes de les seves tribus vénen de noms dels seus militars.

Els hazara són els xiïtes de l’Afganistan, una de les branques de l’Islam sorgida dels musulmans que creien que només Alí ibn Abi-Tàlib (cosí del profeta Muhàmmad i casat amb la seva filla Fàtima) i els seus descendents podien ser dirigents de la comunitat de fidels. La rivalitat entre xiïtes i sunnites ha estat una constant als conflictes de naturalesa religiosa a l’Orient Pròxim. Aquesta tensa relació també ha existit a l’Afganistan, fomentada molt especialment pels talibans a finals dels anys 90, paixtus radicalment defensors de la natura sunnita de l’Islam que consideren el xiisme com una traïció. Com a exemple de la importància d’aquesta rivalitat, recentment ha crescut entre les pràctiques dels hazares una celebració religiosa xiïta que fins al moment tenia poc pes entre ells, la del martiri de l’imam Hussain (una celebració que a altres països és molt important) que se li dóna una significació polititzada recordant les massacres que els talibans van cometre contra ells.

De fet els abusos i les massacres dels talibans contra els hazares estan documentats per l’ONG Human Rights Watch, en especial en un informe del 2.001 que documenta el cas de Yakaolang i a Robatak, a la zona central d’Hazarajat. HRW esmenta: “Les minories ètniques i religioses i els hazares en particular, han estat especialment vulnerables en zones de conflicte, i les forces talibans han comès abusos a gran escala contra civils hazara amb impunitat.”
L’any 2002, just després de la caiguda dels talibans, vaig visitar el país de la mà d’una dona hazara que després ha esdevingut una figura política rellevant, Habiba Sarabi (deprés governadora de la província de Bamyan). Coneixedora d’alguns dels capítols més esfereïdors de la història recent del país vàrem visitar un camp de desplaçats interns hazares a Kabul que provenien d’una regió propera, la Vall de Shomali. L’escena era dantesca, de runa damunt la runa. La gent habitava edificis destruïts que havien estat atacats en la devastadora guerra entre faccions de senyors de la guerra abans del domini dels talibans, i que havia estat una antiga colònia de russos en el període de dominació soviètica. La sensació aniquiladora de les runes era l’escenari de la devastació de persones humanes vivint de les restes d’escombreries en una ciutat destruïda com Kabul i sense recursos per alimentar els seus pàries.

Les dones de la comunitat, envoltades del fum d’un forn improvisat de pa, l’únic aliment que feia setmanes que es portaven al ventre, m’explicaven: “A aquests edificis destruïts hi vivien les famílies russes abans que els mujaidins (els senyors de la guerra), els expulsessin en atacar Kabul. Nosaltres som desplaçats de la regió de Shomoli. Vam arribar aquí quan els talibans van ocupar la nostra regió, van deportar tota la gent i ens van portar directament a aquests edificis destrossats. Ja fa tres anys que som aquí, ja han caigut els talibans, però ningú encara s’ha fet càrrec de nosaltres. Hi ha algunes organitzacions internacionals que han vingut aquí per distribuir formularis d’ajut humanitari, però nosaltres els vam extraviar, i els nostres noms van quedar sense ser apuntats a les seves llistes. Ens hem quedat sense racionament i ara ens han abandonat, no ens fan gens de cas, estem aquí sense cap mena d’atenció. Moltes som vídues que vivim amb els nostres néts mentre les filles pidolen pels carrers.

Altres famílies van anar a altres zones, com el barri de Khar Khona: “Quan els talibans van prendre el nostre poble a la Vall de Shomali ens van forçar a sortir. Ens van portar amb un camió fins a Jalalabad, i d’allà ens volien portar als edificis bombardejats de l’antiga ambaixada russa. Però ens vam escapar, i de Jalalabad vam venir aquí a Khar Khona, a Kabul. Quan els talibans van aparèixer al nostre poble ens vam tancar a les nostres cases cridant, no volem deixar les nostres cases! Ells ens van dir que sols les deixaríem per tres dies, i que després ens deixarien tornar. Ara ja portem tres anys, i estem aquí a Kabul sense casa i sense poble.

Encara més durs són els testimonis dels atacs comesos el 1998 a la zona de Mazar-e-Sharif on es compten uns 8.000 civils assassinats. Els atacs contra els hazares eren un objectiu declarat pels talibans. Un grup de dones víctimes del poble de Qezl Abad m’explicava la seva experiència personal de la massacre: “A molts homes els van portar a la plaça on els van matar, mentre que a d’altres els mataven quan els trobaven pel carrer. Recordo a un que el van matar pel carrer quan anava amb el seu fill: estava dempeus i li van colpejar fortament el cap fins a decapitar-lo. Fins i tot un nen petit els va preguntar pel seu germà i pels seus pares, i li van dir que estaven allà tirats per terra. Els havien matat a tots. II després s’emportaven tots els morts, els cossos, i els enterraven tots junts en una fossa comuna. Els arrancaren la pell, els desfiguraren, però els vam reconèixer per la roba, la seva alçada… una mare sempre sap reconèixer el cos del seu fill.

Finalment cal esmentar els abusos contra els hazares comesos durant el destructiu setge a Kabul entre l’abril del 1992 i el març del 1993, abans dels talibans. Malgrat que cap facció ni grup ètnic es deslliura de la responsabilitat de les atrocitats comeses durant aquest període (per exemple el partit shiita Harakat-e Islami també és responsable de nombrosos crims), els testimonis dels barris d’hazares són especialment colpidors. I el problema actualment, i que afecta la totalitat de víctimes afganeses sense distinció de religió ni grup ètnic, és que els criminals formen part de les estructures del poder al país amb absoluta impunitat amb un descuit total de transició en termes de justícia.

A nosaltres ens van atacar els paixtuns. Jo ho he vist amb els meus propis ulls, que si una dona portava un anell, li tallaven els dits per robar-li. També els tallaven els pits i les mutilaven. I les violaven. Van degollar un bebè de sis mesos i el van penjar a l’entrada del poble. A mi em van matar tots els meus fills petits. Què més ens podien fer? Han fet un mal irreparable però ara ningú no escolta el nostre dolor.

Nosaltres sempre ens preguntarem: per què tot això? Els meus tres fills assassinats: han fet cap mal els meus fills? Ni tan sols han arribat a ser adults per haver fet mal, sols eren nens… ni els nens es lliuraven! On estan els nostres líders per parlar de justícia? És el nostre enemic el qui s’ha beneficiat de la justícia: per què els hi perdonen la nostra sang vessada?

Posted in AFGANISTAN, vides podrides de guerra, En català, General, VIATGES | Leave a comment

“MENTRE ESTIGUIS VIU, BRILLA”:

Mentre estiguis viu, brilla (avi palestí d'un camp de refugiats de Betlem)

Mentre estiguis viu, brilla” és una proposta escènica coordinada pel músic valencià Efrén López i l’associació mataronina Mapasonor, que es presentarà a Can Gassol -Centre de Creació d’Arts Escèniques de Mataró (Barcelona)- entre el 23 i el 24 de novembre de 2013.

Des de les 12 del migdia del dissabte 23 i fins l’endemà a la mateixa hora, els autors proposen 24 hores ininterrompudes de música i audiovisual “per somoure la nostra consciència i interpel·lar-nos amb l’exemple del seu compromís i el seu esforç individual”, segons paraules de l’activista cultural valencià Josep Vicent Frechina. En les circumstàncies actuals de crisi econòmica i de valors, tendim a quedar estancats en el plany. Aquesta proposta reivindica l’art i l’esforç com a actitud davant la pura negativitat: “cal brillar, mentre estiguem vius”.

El músic valencià Efrén López tocarà amb Hristos Barbas (nei, piano, veu), Robert Cases (tiorba), Pau Marcos (viola de gamba), Ciro Montanari (tabla), Vasilis Sarikis (percussió) i els multi instrumentistes Dilyana Dimitrova, Míriam Encinas i Xavi Lozano.

Aquesta formació interpretarà durant 24 hores, diverses variacions improvisades sobre la melodia complerta més antiga documentada al món. La composició, que data del segle II abans de Crist, rep el nom d’“Epitafi de Seikilós” ja que la manà esculpir un senyor que s’anomenava Seikilós a la làpida funerària de la seva esposa Euterpe. Aquesta, fou enterrada en un cementiri proper a l’actual ciutat turca d’Aidin, a prop de l’antiga ciutat d’Efes. El text que acompanya la melodia, defineix perfectament l’objectiu de acte:

Mentre estigues viu, brilla
que res t’afligesca excessivament
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions

Mapasonor s’encarregarà dels aspectes extra musicals, coordinant la posada en escena de la proposta, especialment l’audiovisual. Durant les 24 hores, es projectaran a l’espai paisatges documentals d’Afganistan, Palestina o Tunísia amb continguts fortament vinculats als drets humans. L’espai escènic estarà dissenyat per l’artista mataroní Domènec. També es realitzarà un continuum de textos que donaran un sentit literari a l’espectacle i que seran presents a les xarxes socials en un streaming realitzat gràcies a M1TV.

TEXT DE JOSEP VICENT FRECHINA

Mentre estigues viu, brilla
Vinti-i-quatre hores ininterrompudes de música per a somoure la consciència

És l’art necessari? Necessari en el seu sentit estricte? La pregunta, que recorre la història de les civilitzacions, es planteja molt sovint amb intencions espúries i inclou ja, en la seua mateixa formulació maliciosa, una resposta tancada.

…Certament, l’art convertit en un objecte de consum, en valor mercantil, en placebo esteticista, en element decoratiu, en símbol d’estatus social o cultural, en actiu per incentivar el turisme… és del tot prescindible.

Però l’art no és només això. Fet i fet: no ho és de cap de les maneres. Tot això són funcions que algunes societats li endossen a la producció artística però que no poden en cap cas definir-la.

L’art és una forma d’expressió individual i col·lectiva que constitueix una de les vies més poderoses i democràtiques d’accés al coneixement i una de les materialitzacions més sublims i definitòries de la condició humana.

Ara, quan l’economia mundial trontolla i encomana a tots els engranatges socials els seus desequilibris i neguits, quan els mercats borsaris imposen les seues escales de taxació en tots els àmbits de la vida quotidiana, quan interioritzem els discursos hegemònics que ho converteixen tot en valor monetari, l’art es veu una vegada més contra les cordes de la seua intencionadament devaluada funcionalitat. Ara, justament, quan davant d’aquesta conjuntura desencoratjadora i paralitzant, l’art hauria de ser més necessari que mai.

Arribats a aquest punt, creiem que cal una crida d’atenció: una invitació a repensar el paper central que hauria de tindre l’art en general, i la música en particular, en la nostra escala de valors i en les nostres vides, més enllà de les circumstàncies polítiques i les desoladores vicissituds econòmiques que hem hagut de patir.

Efrén López, músic de llarga trajectòria —fundador de L’Ham de Foc, Evo o el trio López/Petrakis/Chemirani, entre d’altres— i reconegut prestigi internacional, ens proposa acompanyar-lo en una acció musical que es desenvoluparà a Can Gassol, el Centre de Creació d’Arts Escèniques de Mataró des de les 12 del migdia del 23 de novembre fins a les 12 del migdia del dia següent: vint-i-quatre hores ininterrompudes de música per somoure la nostra consciència i interpel·lar-nos amb l’exemple del seu compromís i el seu esforç individual.

Efrén i els seus companys —el grecs Vasilis Sarikis (percussions) i Hristos Barbas (ney, veu, piano), el tablista italià Ciro Montanari, l’intèrpret de tiorba Robert Cases, el violagambista Pau Marcos i els multi instrumentistes Míriam Encinas, Xavi Lozano i Dilyana Dimitrova— interpretaran durant tot aquest temps variacions improvisades sobre la melodia més antiga de la qual es conserva una notació xifrada: l’“Epitafi de Seikilós”, inscripció epigramàtica descoberta a la columna d’una tomba prop de Trales —l’actual Aydın— en la península anatòlica i datada del segle II a.C. A més comptaran amb les projeccions audiovisuals confegides per l’associació Mapasonor.

La melodia s’acompanya d’un text que sembla escrit expressament per a l’ocasió:

“Mentre estigues viu, brilla
que res t’afligesca excessivament
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions”

Efrén ens proposa així l’art, la música, com a manifestació enlluernadora de la vida. I potser aquesta és la més punyent de les seues interpel·lacions: demanar-nos que ens preguntem si, després de tot, encara estem vius.

Josep Vicent Frechina

FITXA TÈCNICA

Mentre estiguis viu, brilla” és una proposta escènica coordinada per Efrén López i per l’associació Mapasonor.

www.efrenlopez.net
www.mapasonor.com

▪Espai:
Can Gassol. Centre de Creació d’Arts Escèniques
Plaça de la Pepa Maca, 15
08304 Mataró (Barcelona)

▪Data:
Del 23 de novembre del 2013 a les 12:00h fins el 24 de novembre a les 12:00h
Entrada lliure.

▪Músics:

Efrén López: ud, rabab, guitarres sense trasts clàssica i elèctrica, viola de roda, guiterna
Vasilis Sarikis: bateria, bendir, riq, davul
Robert Cases: tiorba, guitarra barroca
Míriam Encinas: flautes de bec, dilruba, percussions
Pau Marcos: viola da gamba
Ciro Montanari: tabla
Hristos Barbas: nei, veu, piano
Dilyana Dimitrova: gongs, shruti peti
Xavi Lozano: flautes, efectes

▪Audiovisual: Associació de Creació Documental Mapasonor

▪ Espai escènic: Domènec

▪Col·laboren:
Ajuntament de Mataró, Mapasonor, Revista Caramella, Cambra Records, Los sonidos del Planeta Azul (UPV Ràdio), Centre Octubre de Cultura Contemporània.

Posted in En català, MÚSICA I CULTURES, VIATGES | Leave a comment

BALEARS. Les tonades de feina. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

Mussola, Biel i Antoni cantant amb alumnes de s’Escola Festa de sa Ximbomba
Mussola, Biel i Antoni cantant amb alumnes de s’Escola Festa de sa Ximbomba

MUSSOLA: Enguany a s’Escola Festa de sa Ximbomba tenim 28 alumnes petits entre 3 i 7 anys i des grans una quarantena.

ANTONI: No vos poreu imaginar lo que disfruten els al·lots. Quan sa cançó els agrada, disfruten molt més que tots naltros!

MUSSOLA: S’escola ja té 13 anys. N’Antoni i jo venim d’una escola que va estar 5 anys però que en vàrem fugir. Abans no hi havia ni televisió, ni ràdio, ni casset, ni res per ensenyar, i els fills havien d’aprendre des pares. Les tonades de treball se feien durant un mes com a molt, que és el mes que se fa sa feina, per exemple plantar arròs o sembrar mongetes… i no es repetien fins l’any següent. Cada tonada tenia sa temporada, quan s’acabava es batre, ja no es cantaven més les cançons de batre fins l’any següent. Quan els al·lots aprenien aquestes tonades ja eren grans, eren fadrins. Dintre de Sa Pobla hi havia la norma que no se pot aprendre ses tonades fins que no són grans, i només de pares a fills.

Però avui és una altra manera de ser. Tu dones un casset d’en David Bisbal per exemple a un nin i aprèn sa cançó. I jo em dic: si nosaltres aprenem aquesta cançó, es nins també les poren aprendre! Però es mestre que teníem a s’altra escola no ho volia. I que no, i que no, i que no, i que no… Fins que nos vàrem empipar n’Antoni i jo i vàrem fugir. Vàrem estar un any o dos sense escola i allavonses vàrem buscar en Biel que ell ja venia des grup de sa Madó Buades i li vam dir: «hem de formar una escola i hem d’ensenyar aquestes cançons…». Hi va haver molta gent de Sa Pobla que me va dir si me n’anava d’es cap… «Que ensenyes ses tonades? i as nins petits? Estàs loca, això no ho poren aprendre, això ho han d’aprendre quan facin ses feines i quan siguin grans… han de ser fadrins per aprendren-ne». Era un canvi que no ho coneixia es poble, no li entrava a es cap que amb un casset o perquè nosaltres ho cantaven a davant es nins, ho aprenguessin.

ANTONI: Aquells que deien que es nins no serien capaços d’aprendre si no era fent feina, quan senten cantar es al·lots han d’entendre que lo que deien fa anys no és verdad… Anaven equivocats… Es 13 anys que té s’escola ha demostrat a aquests senyors tot lo contrari. I es qui no ho vol entendre és perquè no viu en aquest món.

BIEL: Lo de sa ximbomba en aquell temps, es dia més fort era per Sant Antoni. Però en moltes vegades quan uns amics anaven a cases d’amigues a passar sa vetlada a esflorar espigues de maiz, quan havien acabat sa vetlada feien una sonada. En es camp cada feina que fem tenia una tonada que a altres pobles no tenen. A Sa Pobla tenim 3 o 4 tonades que a altres pobles no tenen. Per exemple plantar arròs o sembrar mongetes. Ha anat passant es temps i gent major mos deixava i de jove en pujava molt poca. I d’aquí n’Antònia, n’Antoni i jo vàrem pensar de muntar una escola perquè aquest cant tradicional de Sa Pobla, a Mallorca no se perdés.

La idea de l’Escola Festa Sa Ximbomba és ben clara, de la mateixa manera que hem observat altres experiències en el nostre viatge per les illes mediterrànies (com l’associació Soca de Mots): cal donar el relleu al poble de la cultura, des de les característiques del context actual, i les tradicions s’estenen com una capa d’oli i deixen de ser una peça estàtica de museu. En molts casos aquestes iniciatives han estat endegades pels propis portaveus de tradició quasi extingides. És el cas de l’Antònia Serra Mussola, una dona extrovertida, oberta, xerrameca, amb una expressivitat espontània però a la vegada amb grans dots teatrals. O de l’Antoni Crespí Ballador, també dotat de forma natural per la comunicació. O el Biel Collut, un pagès directament tret de la terra, amb un dialecte mallorquí tancat i a vegades comprensible pel context, molt cerimoniós i teatral, com si expliqués constantment un conte. En Biel s’explica gesticulant: es pot passar diversos minuts imitant la seva feina al camp perquè s’entengui bé la seva relació amb els cants de batre.

BIEL: Jo vos puc dir que siguent ben petit, tenguent set o vuit anys en aquell temps, es dissabtes i diumenges que hi havia feina en es camp i per desgràcia mon pare no estava bé de salut, em deia: «Biel afaga s’arada i facis dret o facis tort ves a llaurar». No teníem força per pegar amb una eina a sa terra i quan trèiem patates, lo que fèiem era aplegar ses rames de sa patatera i posar-les en un munt. Això ho fom es majors que teníem força per pegar amb una eina treien ses patates, i nosaltres, els nins, anàvem recollint sa rama i la posàvem a sa vorera perquè sa rama no estorbava.

Vaig fer sa primera comunió en els set anys quan ja llaurava en es camp. Tenguent tretze anys hi havia fam. Anàvem a sa plaça i mos agafaven a plegar patates a darrera s’arada. I després quan era un xiquet més gran, ja anava a fer feines dures com era segar o es batre.

ANTONI: Us puc dir que els primers diners que vaig guanyar fent feina era espolsant patateres, tot lo dia, eh? perquè els al·lots no podíem collir-ne. Cantàvem per passar-s’ho bé, perquè sa feina era mala de fer… Ara ja ho és i llavores encara ho era més! No hi havia temps de tenir estrés llavors, quedava a sa terra!

MUSSOLA: Era per passar es dia més alegre, més aviat perquè no hi havia ni ràdio, ni televisor ni res… per alleugerar el cansament. Es cantava mentre es treballava. Les feines són molt diferentes entre elles perquè cada tonada se fa mediant sa feina que se fa. Sa tonada va en funció des moviment de sa feina. Per exemple hi ha dues classes de segar amb faus i amb fusella. Sa de segar amb fusella té més moviment.

TONI TORRENS: En Biel va venir una vegada a gravar sa tonada de sa fusella i en Toni li va posar dos micros, però com que no sabia cantar si no segava, ell anava segant i anava passant d’un micro a s’altre amb gran desesperació des que gravava!

Posted in En català, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGES | Tagged , | Leave a comment

BALEARS. Soca de mots. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

Soca de Mots
Soca de Mots

MIQUEL AMETLER: Ses paraules que ma vàreu dir els de Mapasonor abans de venir a gravar es documental varen ser: volem una cosa improvisada, completament improvisada… res preparat. I es glosat és improvisat, no el porem preparar. Jo vaig estar content de lo que me vàreu demanar i vaig acceptar perquè venia de ses nostres idees. En es glosat no hi ha res preparat, i som noltros que hem d’anar damunt de sa improvisació. Aquest món de s’improvisació gràcies a Déu és molt gran, tan immens que no arribarem mai a sa fi. Sabem es principi quin és, però es final no.

En Miquel Ametler ha anat forjant amb paciència i pas a pas una nova generació de glosadors, i actualment la glosa ja és un fet distintiu i viu a Menorca. Aquesta enfornada és sobretot activa a través de l’associació Soca de Mots creada al 2001, present al Facebook i que va renovant els seus membres i fent actuacions. A Mapasonor no ens interessen només les veus dels mestres sinó de la gent de tota mena que treballa per construir la cultura popular. Per això proposem a l’Ametler viatjar amb diverses persones de Soca de Mots tot un cap de setmana. Ells ens porten per diversos indrets de Menorca on ens glosen i parlen obertament sobre les seves idees sobre la glosa i la cultura.

Una de les veus amb la qual més gaudim és la de na Pilar Pons, una balladora que va haver de deixar la dansa i, quan va començar a provar la glosa s’hi va enganxar totalment. Ara és una de les més destacades glosadores del grup. La Pilar és simpàtica i pícara, quan improvisa gloses sempre té un doble sentit amb una petita part de perversitat, una petita part d’elegància i una gran part d’intel·ligència. Sap com posar vermella a la persona que té al davant. El primer dia que la vam escoltar al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona va dedicar unes quantes gloses d’alt voltatge eròtic a una noia que estava a primera fila. Quan ens va glosar a Mapasonor, juntament amb en Miquel Ametler, també va fer treure els colors a en Kilian Estrada que l’estava filmant.

MIQUEL AMETLER:
[…] i aquest ara t’ha filmat,
i ha vingut amb un conjunt,
i si va així i està armat,
prest t’asseuràs tu damunt!

PILAR PONS:
Ja fa estona que estic pensant,
I damunt ell jo m’asseuria!
I no sé lo que trobaria,
això ho ham d’anar practicant!
sa foto aniràs esguerrant,
perquè ell ara ja està pensant
i a veure jo que li faria…

MIQUEL AMETLER:
I no em vulguis fer sa punyeta,
i escolta lo que et diré,
i no em vulguis fer sa traveta
que si caic m’aixicaré,
Veure la cosa tant neta
i a tu no t’enganyaré,
fot’l-hi mà, a sa bragueta,
i així sabràs lo que té!

Amb Soca de Mots ens hem assegut en un racó de la fortalesa de Sa Mola i mantenim una llarga conversa sobre els límits de la glosa dins la cultura popular de Menorca, de les Balears i dels Països Catalans. Queda clar que la diversitat de punts de vista forma part indestriable de la riquesa de treballar la cultura popular des de les persones.

MIQUEL AMETLER: Una glosa ha de tenir un mínim de dos glosadors perquè tengui sentit. Si faig una glosa tot sol, la puc fer de qualsevol manera perquè no me contestarà ningú… Sóc jo qui em tenc que contestar lo que he dit? O tenc que donar fe de lo que he dit o me tinc que contradir de lo que he dit…? Una de dues, o em tenc que posar a favor de lo que he dit, o em tenc que posar em contra de jo mateix quan l’he feta. Sa finalitat de sa glosa és mantenir una conversa amb una altra persona, la necessites.

Si s’està tot sol, s’ha de fer un esforç d’un 100%. Ara mateix si jo me posés a glosar i no hi hagués ningú, necessitaria un 100% d’esforç per fer sa glosa. En canvi, si estic aquí i vos veig a voltros, aquesta companyia que fa sa gent que escolta fa un 25%, i només he de fer un esforç d’un 75%. Si en Tolo (guitarrista) sonàs, faria un 25% més ell, i seria un esforç d’un 50%, però si tens es companys que tens al costat i te responen glosant, només has de posar un 25%.

TONI: És que sa naturalesa de sa glosa ha canviat molt. Antigament era es medi de comunicació ja que es glosadors anaven de poble en poble i donaven ses notícies de cada poble glosant. Avui en dia açò ho porem provar però no donarà resultat. Sa gent actualment t’ho diu: «venim a passar una estona de riure». Tu no pots fer un glosat d’una hora xerrant de sa cultura, i de sa política i de coses més fines. Si no hi ha sa picardia de fotre’s amb la gent i dir-l’hi lo que sigui… açò no resulta. Jo estic convençut que d’aquí a 50 anys sa glosa no serà sa mateixa que tenim ara. I fa 50 anys sa gent no pensava que es farien ses gloses que fem ara.

JOAN: Tindrà sentit en ses circumstàncies d’es moment i una glosa de fa 50 anys s’entenia com funcionava sa societat en aquell moment i tenia sentit per aquell marc que hi havia. Ses coses no són estàtiques i tot evoluciona.

VICENS: A qualsevol cultura hi ha influències i innovacions. Es problema és quan una innovació és massa repentina com per considerar que esteim transgredint sa cultura. Una influència suau s’assimila i sa cultura continua. Això és es procés normal de qualsevol cultura, crec jo. Ara bé, es problema és quan un canvi és massa repentí. Ara, si llevéssim sa guitarra d’es glosat menorquí no seria una influència assimilable en tant poc espai de temps. Qui sap si d’aquí 160 anys no sonaran guitarres, sonaran amb altres instruments.

NANIS: Jo lo que no estic d’acord és que ses innovacions s’hagin de fer a trotxe i motxe. I això s’ha fet, no amb sa glosa però si amb una part de sa cultura que a jo m’ofèn i me fa un poc de rebuig. Per exemple cantar un fandango amb un ritme de rock. I s’ha fet a trotxe i motxe perquè s’ha fet amb un objectiu comercial, perquè avui se ven es rock. Però introduir un ritme de rock o un ritme de jazz en un bolero menorquí, jo les veig tristíssimes aquestes innovacions.

VICENS: Això és el que jo deia: quin és el límit entre una influència assimilable i una influència no assimilable. Per tu no ho és, per una altra persona ho serà. Una altra persona considerarà que mentre s’aguanti un poc s’estructura mètrica i es vocabulari de ses cançons, (s’influència) és totalment assimilable. Tu en canvi, consideres que és una catàstrofe.

NANIS: Sí. A passos tant agegantats sí…

VICENS: Jo no defenc ni una cosa ni s’altra, però crec que lo important és saber quan esteim transgredint i quan no en s’innovació.

MIQUEL AMETLER: De tota manera jo ja fa 60 anys que sent ses gloses que sentia llavonses. No ses gloses… s’entonació, sa manera, es ritme. Potser dins de 50 anys es desfarà, però retenim aquests 50 anys que ja els hem guanyats.

VICENS: També tenim en compte que lo que ha innovat sa societat es darrers 50 anys si ho compares amb es darrers 15, s’ha innovat molt més es darrers 15 anys que es 50 anteriors.

JOAN: Sa temàtica, es ritme, sa mètrica pot ser que s’hagi mantingut 50 anys. Però tal vegada fa 50 anys es 90% d’es jovent coneixia què eren unes porquejades i avui dia no. Tal vegada ses porquejades, ses matances, generaven moltíssima picardia i moltíssim d’acudits i es jovent d’es poble ho entenia com a tal. A dia d’avui te plantes as jovent i un alt percentatge no sabrà una picaresca d’unes porquejades.

MAPASONOR: Però una glosa, que és cant improvisat, es pot gravar?

VICENS: No hi ha cap mal en que una glosa estigui gravada. Si és per donar a conèixer sa cultura no crec que hi hagi cap mal en tenir-la documentada. Una altra cosa és que sa persona que ho escolti, si vol saber com és de ver sa glosa, no li tocarà un altre remei que anar a un glosat. Ses gloses gravades a aquesta persona no li serviran per res. Una altra cosa és un CD. Això no. És diferent un CD que penjar una cançó a internet.

NANIS: Jo de CD no en vull sebre res. Un CD no ajuda a conèixer sa glosa ni a descobrir que veritablement noltros improvisam. Si moltes vegades ens diuen: voltros això ho havíeu preparat! Amb un CD no dónes a conèixer una improvisació. Gravar una glosa i penjar-la a internet per dir, «això existeix», això sí que me sembla bé. Per què, què volem? Que no se perdi, i sa manera que no se perdi és donar-ho a conèixer. Ara, gravar un CD? Això no té sentit…

JOAN: Tal vegada algú escoltarà un CD de glosat i no l’entendrà, perquè lo que provoca es glosat és es moment, es context, i són ses circumstàncies ja que és algo viu, no és algo estàtic. Tu pots dir: com és que diu això ara? I és perquè està passant un home que ha tropissat, i tu li fas sa glosa. Però tu en aquell CD no el veuràs aquest home!.

MAPASONOR: I podríeu glosar amb improvisadors d’altres tradicions, albaes, corrandes…?

NANIS: Jo record que l’any passat vam fer una trobada on va venir un grup que cantava albaes de València. Es vespre, entre noltros, Mallorca, València i Itàlia vàrem quedar a un reservat de s’hotel per fer bulla entre noltros: entre es glosadors, es versadors valencians i es improvisadors italians. Jo allà vaig tenir s’atreviment de cantar, que no s’assemblava de res, però al manco de poder agafar sa tonada valenciana, ses albaes. Però és una cosa que en públic no faria mai, perquè consider que estic fent mal a una cultura que no és sa meva. Ara bé, a nivell particular, en un vespre de bulla i de convivència jo crec que no hi ha problema en que un provi, tant una albae com sa tonada menorquina, eivissenca o sa que sigui. Ara bé posar-me davant d’un públic i cantar una tonada valenciana, per molt bé que ho sapigués fer, que no és es cas, us assegur que no ho faria.

MIQUEL AMETLER: Mesclar tonada mallorquina i glosat menorquí és mesclar ous amb cargols. Són dos productes que no van… Per fer arròs no podem posar fideus. Es dia que fem fideus farem una fideuada. Jo tenc aquesta idea i la tenc que transmetre as alumnes que tinc.

MAPASONOR: I si us en anéssiu a viure a València?

NANIS: Si anés a viure a València cantaria albaes perquè allà se canten ses albaes i en aquell moment me voldria integrar dins sa cultura d’allà i una de ses coses podria ser cantar una tonada valenciana. Però així de cop i volta perquè tu has vingut i m’has donat a conèixer una tonada valenciana i jo te l’agaf i davant d’un públic… no ho veig correcte. Quan cantes una glosa representes molta cosa: una parla, i una identitat d’un puesto. Jo no puc exterioritzar sa identitat valenciana en públic perquè no sóc valencià. No puc saber aquesta sabiduria que duim dins nostro i no la puc exterioritzar.

JOAN: Ses coses no són blanques o negres, o teves o meves i sa glosa és més que una melodia i unes lletres sinó que és una expressió de sentiment i l’hem d’entendre des sentiment d’aquí. Però perquè hi hagi aquest sentiment Menorca no ha estat una illa aïllada sinó que ha estat una illa de pas on han passat àrabs, inglesos… i algunes influències hi deuen haver quedat.

El món de la glosa i la seva història és apassionant. Ens ho detalla l’interessant article de l’etnomusicòleg menorquí Robert Alzina i Riutort que trobareu a l’annex d’aquest llibre. L’autor ens ofereix un anàlisi del passat i del present de la glosa, tot analitzant, en cada cas, els entrellats que lliguen aquesta expressió amb els canvis que la societat menorquina ha anat experimentant en els darrers segles

Posted in General, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGE INTERIOR | Leave a comment

BALEARS. Miquel Ametler. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

Miquel Ametler
Miquel Ametler

A l’illa de Menorca cal destacar la tasca de Miquel Ametler i el seu grup Soca de Mots en la recuperació del cant improvisat, la glosa, que estava a punt de desaparèixer. L’Ametler és un activista com en Toni Torrens, pacientment tossut. L’Ametler es fixa una idea al cap, es crea un esquema mental dels objectius que es proposa, posa la banya i tira endavant passi el que passi fins que ho aconsegueix. Ell potser no té la ductilitat d’en Torrens, però la fermesa de les seves conviccions coincideix en què és el poble qui ha de tenir la veu de la cultura, i que cal donar al poble els instruments perquè pugui tenir aquesta sobirania. L’Ametler és gros, imponent, barbut, de mirada severa i parlar tranquil, estricte i sumament pedagògic i té el posat i els gestos d’un gran mestre, una presència que s’imposa al seu entorn. No li importa repetir tres o quatre vegades una mateixa idea perquè quedi clara, i no fa divagacions ni anècdotes innecessàries. En Miquel va al gra defensant sigui com sigui les idees que s’ha fixat.

MIQUEL AMETLER: Degut a que es meu pare era glosador, algo ha influït en que jo ho sigui. Jo era un enimorat de sa glosa, no només de la que feia mon pare, sinó de tota sa glosa que feien ets altres. Un per un, es glosadors varen anar moriguent. Al final en quedaren dos: un volia una manera i s’altre volia s’altra manera. Jo me’n vaig donar compte que sa glosa s’anava moriguent, anava acabant, era s’exterminació i ma vaig posar a fer feina. Vaig pensar de fer aquests cursets i donar a conèixer sa glosa més a fondo.

El 93-94 me van convidar a una trobada internacional que hi va haver a Sant Sebastià on es cant improvisat està molt viu. Allà em van dir, «Ametler, allà com ho teniu això…?» i vaig dir, «malament». «Idò nosaltres tenim 11 escoles muntades de bertzolaris, i un pressupost de 53 milions». 53 milions no els veiem en tota Menorca en coses més necessàries! Me va donar uns folletos que eren lo que ells empraven per fer ses escoles i me va dir: «agafa d’aquí lo que vulguis i lo que no ho tires». Jo vaig emprar tot lo que vaig porer i quan vaig acabar, vaig anar as arxius i a preguntar a gent que en sabia molt més que jo de sa glosa. Historiadors, professors de llengua… no per telèfon sinó ara a cara.

A partir d’aquí vaig començar a fer es cursets. Es primer curset va ser un fracàs. Es segon no va ser tant fracàs ja que es va fer una propaganda prou bona i… van venir dues persones! «Bono, dos que han vingut!». Llavonses en vaig fer un tercer, estem parlant del 95-96, i ja en van venir vuit…

Llavonses vaig anar as Consell i els hi vaig explicar es meus pensaments i ses meves idees. I van respondre molt bé, no tant sols amb apoio econòmic sinó amb apoio moral que per jo a vegades val més que s’econòmic. Es municipi es va comprometre de posar un local i pagar es gastos de llum i tots es gastos que pogués tenir durant tres mesos, i a més cada ajuntament aportava 12.000 pessetes, per pagar benzines i desgast de cotxo. Tal vegada me’n quedaven 9.000 o 8.000 pessetes, però jo ho feia encantadíssim. Ja tenia es recolzament per part de ses institucions de que això s’havia de fer. I a partir d’aquí me va venir un contracte des Govern Balear i des Consell, que anàs as col·legis a primària, secundària i lo que vingués. I a partir d’aquí he anat as instituts, a ses universitats i allà on m’han dit. Això ha anat més enfora i no tant sols es al·lots as instituts, sinó es professors volen per ells que jo els hi fagi una xerrada per ells poguer ensenyar-ho directament en contacte directe amb es alumnes.

Posted in En català, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGE INTERIOR | Tagged , | Leave a comment