Salta al contingut


“Home, tots n’estem de cansats!”

Llegeixo a la revista JANO (febrer del 2009) “La fibromialgia tiene un origen orgánico, no psicosomático. Los afectados presentan bajas concentraciones de TNF-alfa, molécula inflamatoria encargada de reparar la estructura muscular” i em poso contenta, molt contenta. Tenint en compte que sóc “usuària” habitual (procuraré evitar al màxim el terme malaltia, tinc comprovat que provoca rebuig) de síndrome de fatiga crònica i fibromiàlgia podria semblar que: 1) no estic bé del terrat (cosa de la qual molta gent n’està convençuda); 2) sóc una inconscient; 3) sóc hipocondríaca; 4) tinc una necessitat imperiosa de cridar l’atenció o 5) el meu patiment comença a agafar forma i finalment d’una manera molt tímida es manifesta amb paràmetres objectius que corroboren el que jo sé, però ja no explico per allò de conservar l’autoestima i no exposar-me al copet a l’esquena i al “t’has d’esforçar que el coco juga males passades i si et deixes anar…” Sàvies paraules aquestes! Dites amb tota la bona voluntat però desafortunades.

Quan una ha de fer el llit “a terminis” perquè es dóna el cas que aquesta activitat meravellosament realitzadora a l’ensems que excitant cansa… Quan una no pot llegir el diari (ep! que no un tractat de Chomsky) després del migdia perquè no entén el que hi posa i depèn de la bona voluntat i la paciència de la persona que té al costat perquè li tradueixi allò que està escrit en la llengua materna d’una … Quan a una li passen coses com aquestes, entre moltes d’altres que fa mandra enumerar per no cansar aquells que em llegiu i no cansar-me a mi mateixa, l’actitud més sana és posar-hi sentit de l’humor i riure-se’n.

Partint d’aquesta premissa, els usuaris de les esmentades afeccions tenim un cabàs de motius per riure tot el dia com a bojos i això, francament, també cansa una mica. És per això que reivindico el meu dret al mal humor de tant en tant, així com el meu dret a queixar-me una miqueta si convé sense córrer el risc de ser tractada de pusil·lànime i de mirar només el meu melic, entre altres coses, perquè mirar-se el melic propi, a banda de no ser bo per les cervicals (a no ser que es faci amb un mirall) no proporciona cap mena de benestar i ja no diguem de plaer. I reivindico també el meu dret a ser tractada no com a persona afectada d’un trastorn psicosomàtic, sinó a ser tractada com a persona afectada de trastorn orgànic. Reivindicar això últim fins ara ha estat poc més que missió impossible.

M’agradaria pensar que informacions com la que us ofereixo al principi (i d’aquí ve la meva alegria) poden posar les coses al lloc que els pertoca.

Que només alguns metges de bona voluntat i el col·lectiu d’afectats siguem conscients que tant la fibromiàlgia com la síndrome de fatiga crònica existeixen, em sembla francament greu, i perdoneu si m’atreveixo a dir que una falta de respecte gran d’uns i altres.

Demostrar que ens falten o ens sobren molècules, que les tenim del dret o del revés, que no s’entenen entre elles, que no estan al cas del que els toca fer o que s’han declarat en vaga és molt i molt important per ajudar a entendre el que passa i poder dissenyar estratègies a curt o a llarg termini per a pal·liar els efectes que comporta el desajustament del nostre organisme i millorar la nostra qualitat de vida, però en cap cas hauria de ser la via per “convertir” els incrèduls que encara avui en dia ens envien al psiquiatre perquè no s’han pres la molèstia de pensar que és difícil que tantes persones estiguin sonades, inclosos els seus col·legues de professió.

Potser ara ens toca canviar d’estratègia per no ser titllats de victimistes i comediants. Jo faré el següent experiment: a partir d’ara quan algú em pregunti “què et passa exactament?”, jo li respondré, com sempre, alguna cosa semblant a: “Em sento permanentment posseïda per una grip molt antipàtica i estic mortalment cansada” (i per no semblar una fleuma i no avorrir en excés el meu interlocutor ni a mi mateixa, no hi afegiré res més). Quan aquesta persona em respongui: “home, tots n’estem de cansats!…” jo provaré de dir: “Ah sí?” Vaja, em sap greu però t’has fet mirar els nivells de TN-α als músculs? Podries tenir una cosa greu!” És possible que aleshores en comptes de mirar-me amb cara de “ves aquesta, queixar-se perquè està cansada, on s’és vist!” em miri amb uns altres ulls i potser sóc perversa de pensar que no serà precisament perquè es preocupi per mi, si no més aviat perquè li entri un cert pànic i vegi perillar, ni que sigui per uns moments, la seva meravellosa salut. I és que això de dir que et falta una cosa amb un nom poc intel·ligible i a més acompanyat d’una lletra grega vesteix molt més que dir que tens fatiga. Per cert, convindreu amb mi que qui va batejar el nostre trastorn amb un nom tan vulgar i tant d’estar per casa com el de fatiga crònica, no va estar del tot afortunat.

Nota: aquest escrit ha esta fet per fascicles a primera hora del matí per evitar l’amotinament de les meves neurones

Montse Iglesisas Duran, Doctora en Biologia, exprofessora de Biologia Cel·lular de la facultat de Medicina de Lleida

Article publicat a la revista BIORRITMES núm 31

Posted in Actualitat, Articles d'opinió.

Tagged with , , , , .


0 comentaris

Mantingues contacte amb la discussió, segueix el RSS RSS dels comentaris de la entrada.



Una mica d'HTML...

o, contesta a aquesta entrada via trackback.



Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor