Oda a la bellesa

Des del meu balcó, he contemplat el tsunami emportant-se vides, abraçades i moments compartits. Des de la meva finestra, t’he recordat en la distància, juntes, entrellaçades, cara a cara.

Pensava en la ironia dels meus 45 anys emmirallats en els teus 33, amb la teva pell ferma i la teva innocència. I jo, sorpresa, descobrint el gaudi de la meva maduresa, acceptant el repte de la inevitable comparació que faria entre nosaltres.
I recordava, tu prohibint que cobrís els meus pits amb el braç, tu admirant el meu melic, la meva panxa, vestigis de maternitat. Resseguies les meves línies d’expressió amb la mirada, abraçaves les senyals del pas del temps mentre em deixava portar per la teva devoció.

I així, caminant amb tu, vaig descobrir que el meu cos es font d’amor i de plaer, de salut i de saviesa i només jo podria ser la jutgessa més exigent. Però trio estimar-lo, per haver resistit les temptatives de destrucció, perquè ha desafiat l’impensable, capaç de regalar- me 3 fills.

El meu cos ha defensat el seu orgull davant els teus intimidants 30 i pocs anys… i avui, més que mai, celebro que la bellesa és l’efecte del pas del temps en les coses (A. Neuman).

Verònica

Post navigation

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor