“Sóc molt més que un cos”

El 8 de maig la societat s’alça. Dones i homes, nens i nenes, àvies i avis, exigeixen el que una part imprescindible de la nostra societat necessita. Dones altes i baixes, grasses i primes, amb cabell llarg i curt, dones que no es depilen i dones que sí que ho fan, caminen en la mateixa direcció, demanen visibilitzar una realitat que encara és coixa. Exigim ser escoltades i volem continuar avançant. Requerim persistir en la demanda. Necessitem alliberar-nos de fons. Respectem i estimem la dona que som, també volem que ho faci la resta de la comunitat.

Quan vaig decidir no estar mai més sotmesa al trastorn alimentari, vaig prendre consciència que em devia aquest dret però que també li devia a les altres dones. Si en un futur tenia una filla, no volia que es trobés arrossegada pel que a mi em va fer mal. Que cap dona es donés tan poc valor ni suportes aquell sofriment. Vaig adonar-me que havia de fer el meu granet de sorra, no deixar-me dominar per la societat d’un cos prim i dèbil, era també la meva responsabilitat. Vaig concloure no invertir mai més els meus diners en productes light ni d’aprimament. Vaig deixar de veure la televisió on el model femení, era tan allunyat del que per a mi tenia sentit.

Vaig abandonar l’interès per entrar en talles ridícules. Vaig renunciar a la noia que els mitjans de comunicació i la societat m’imposava ser i vaig començar a confiar en la meva pròpia naturalesa. Vaig mirar amb ulls dolços i compassius la meva feminitat, vaig abraçar el meu cos com si ho fessin els meus pares. Vaig decidir no perdre ni un segon més i el que va succeir fou molt més positiu del que pensava. Tenia por al rebuig i vaig adonar-me que el rebuig que em feia més mal era el que jo mateixa em tenia. El que creia trobar en aquella dona artificial mai arribava, i en canvi, el que vaig trobar en acceptar-me, fou tot el que necessitava, començar a viure des de l’alegria i la tranquil·litat, gaudir del meu interior i del meu entorn, va ser-ne el resultat.

Però, encara ens queda feina a fer… Arribar a ser la dona autònoma, alegre, lliure i sense temor a la qual tenim dret. Ens hem d’ajudar les unes a les altres i el nostre pas ha de ser ferm i determinant.
No sotmetre’ns a ser la dona malalta i feble de la publicitat és una demostració a les nostres nenes d’un model femení més real, més complet i més feliç.
Hem de fer-ho per nosaltres, per poder senzillament sentir la vida, però també és un deure que tenim.

Unir-nos i dir:
“Ja ni hi ha prou, tenim el nostre lloc, ens respectem i ens estimem com som. Ja no estem disposades a emmalaltir allunyant-nos del que som. Som molt més que un cos”

 

Marina

Post navigation

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor