SE’N RECORDA DE MI? JO D’ELLA SÍ.

Cada dia estic a un pas més lluny del dia que ens vam acomiadar de l’anorèxia. Va ser al bell mig de la plaça del poble, abrigades amb gorro i bufanda sota l’arbre de Nadal que il·luminava part de l’ajuntament. Li vaig posar les mans al costat de les orelles i vaig recolzar el front sobre el seu. L’alè era glaçat, vaig preferir no parlar. Ens vam mirar fixament als ulls durant segons en silenci, ningú rondava, cap cotxe circulava, sols l’esperit de Nadal. I la vaig estrènyer contra mi, la vaig abraçar molt i molt fort i després la vaig deixar anar. Em mirava com si no volgués, com si necessités viure un Nadal més amb mi, però no la vaig deixar. Cinc Nadals amb ella havia sigut suficient.

Es va girar i lentament va creuar la plaça fins a endinsar-se pel carrer de la Fredor i jo pel carrer del Sol. Sé que ara mateix estem molt lluny l’una de l’altra perquè no m’ha trucat, perquè no m’ha enviat cap missatge, ni ha tornat a casa. Qui sap on és? Si perduda en una selva amazònica, si nedant sense rumb enmig de l’oceà Atlàntic o morta de fred al pol Nord intentat trobar l’escalfor entre pingüins. Quan teclejo sobre aquells anys, la recordo; hi ha dies, que quan entro a la cuina de casa, quan estudio a l’habitació o quan em dutxo i l’aigua cau sobre els cabells i regalima pel cos nu, tinc dejà vu.

Tot i que el temps passa, la segueixo pensant, la segueixo escrivint, descrivint i dibuixant. Qui sap si ella se’n recorda de mi? Conviure amb un trastorn alimentari trasbalsa, però a mesura que passen els anys, els pensaments es difuminen, muten cap a una altra realitat, i aleshores sols pots escriure del record.

Blanca

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor