Quan esclata la bombolla

Tinc la sensació que els meus post s’han convertit en una mena de crònica, d’estat de la qüestió del transcurs de la meva vida.

Des de l’últim post, la bombolla ha esclatat.

Ha començat la prova de foc i anem a veure fins a on es tensa la corda. No tinc feina, tinc 3 fills i filles, un munt d’expectatives i una mudança per davant perquè deixo enrere una vida i una altra comença de nou, ben carregada de pors i inseguretats.

La primera conseqüència no s’ha fet esperar: he perdut quasi 5 kilos en un mes. Sí, he perdut 5 quilos, com també ho ha fet, i més quantitat de pes encara, la persona de la qual m’estic separant.

Però un moment, no ens alarmem i anem a analitzar les coses:

Estic jugant jocs amb el menjar? No
Estic preocupada, amoïnada, afectada? Sí
Tinc intenció de perdre més pes? No
Vull que tot s’estabilitzi i recuperar l’ordre de les coses? Sí
Em sento inútil, fracassada, un cero a l’esquerre? No
Tinc esperança en què les coses seran més fàcils en el futur? Sí
El meu pes serà determinant en l’evolució de la situació? No (i quina pregunta més ridícula).

Conclusió sobre el pes:

La pèrdua de pes és un fenomen ‘normal’ que poden patir les persones ‘normals’ en situacions d’estrès. I jo, que cada cop em considero més ‘normal’ (si és que hi ha normal) i més en equilibri, no penso perdre ni un minut del meu temps donant-li voltes ni al pes ni al menjar, perquè tinc la lleugera sensació de que quan arribi la calma, arribaran els quilos. Que secretament hagués desitjat quedar-me així de per vida?…possiblement. Però no tinc l’ànima ni les ganes d’infringir tortura addicional al calvari que suposa una ruptura.

Conclusió sobre la situació en general:

Això fa mal. I la culpa és punyetera. Entre seguir vivint d’esquenes a la realitat o prendre mesures d’impacte amb efectes secundaris a tercers, he triat aquesta última. Vet aquí el pols entre posar-se primer a una mateixa o als demès. Entre la por i la inseguretat, sento una estranya calma, com un possible preludi de benestar. No hagués pensat que trobaria força en el dolor, tranquil·litat en l’adversitat i comprensió en el conflicte.

I encara avui dia em pregunto si la meva vida és un seguit d’impulsives incongruències o una obstinada lluita conscient per arribar a ser qui sóc…

Verònica

Post navigation

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor