UN PLANETA IMAGINARI

I és que no tenia una vida, allò no era una vida, no tenia ni la més mínima semblança a una vida. Tot i que jo pensava que era la meva vida perquè no coneixia la vida de veritat, no coneixia la realitat, ni hi ha havia entrat. I no pots comparar dues vides fins que no has viscut les dues.

Aquella angúnia constant per apropar-me pas a pas a la perfecció, a un ideal que m’havia imaginat jo, que no existia. Que la ratlla cada vegada me la posava més lluny, que em consumia per atrapar-la i quan gairebé ja la tocava, me l’apartava uns metres més per seguir corrent, per seguir atrapant-la.

Quina vida més avorrida, no? Però hi creia, era com un tipus de religió, tard o d’hora seria perfecte, sols calia l’esforç constant. La perfecció era el millor, allò ideal, no volia saber res ni apropar-me d’allò que no era perfecte.

Ara, que visc en una altra vida, com si m’hagués canviat de planeta, no en vull saber res de la perfecció perquè fa mal, perquè oprimeix, perquè crea ansietat, perquè crea dolor i infelicitat. La perfecció és una carrera que no té meta perquè ets tu qui te l’has de posar i cada vagada la poses més lluny. Aquesta vida d’ara té color, té màgia, té altres al·licients. La vida és un concepte abstracte, la vida són quatre lletres igual que es diu que són quatre dies. Fes-te-la teva tal i com deia Montserrat Abelló i no deixis que se t’escapi abans d’hora, pregunta com són les vides als altres planetes, no al planeta que t’has creat tu. Somriu, cau, torna’t aixecar i balla on sigui amb uns quilos de més, la vida és màgica, la vida té color. Surt d’aquest planeta imaginari!

Blanca

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor