Trenta-tres

És el meu trenta-tres aniversari i el record del trastorn alimentari em sorprèn desprevinguda. La possible repetició d’un mal son em plena de por. Sento, que no hi ha res, que em faci més por. Puc amb tot, però no sé com reaccionaria davant una recaiguda, i estic aterrada. La por és una reacció d’alerta que em prepara per fugir o lluitar, per no deixar que succeeixi quelcom que em farà mal. La por m’inquieta, m’angoixa, però també em manté atenta.
De sobte la meva estabilitat trontolla, circumstàncies externes m’imposen un canvi de direcció, la persona que estimo i amb la que he format una dolça llar s’allunya. Un dels pilars del meu dia a dia, sobtadament s’esvaeix. He d’afrontar la vida sola. Em fa por dormir sola, em fa por despertar sola, em fa por menjar sola, tinc por als miralls, tinc por a la cuina i al bany.
Quan pensava que no hi havia lloc per a nous començaments, l’existència me’ls imposa. M’esforço amb cos i ànima per mantenir la serenitat. No estic disposada a perdre la salut un altre cop, és un camí massa dolorós per tornar a viure… La ment està confosa, el menjar i la imatge volen recuperar el lloc malaltís que van ocupar en un passat, fer-me creure que em faran sentir millor, que curaran el dolor que sento, que em faran sentir forta, segura, tranquil•la, estimada… Però sé que no és així i que només em podran dur a un laberint sense sortida, on serà impossible trobar la calma. És per això que faig un exercici de presa de consciència, amb totes les meves forces. Començo per escoltar la respiració, sentir tot el meu cos, i poso en pràctica el que he après aquests darrers anys.
Em dic:
“Marina, on estàs segura és dins el teu pit, no estàs sola et tens tu, pots cuidar-te i fer-te l’abraçada que tant necessites ara, pots escoltar-te i omplir-te de petons imaginaris. Marina, no tinguis por a la nit, el teu llit és dolç, la nit és un moment íntim, necessari per trobar el descans que requereix afrontar el dia de demà. Marina, no tinguis por al menjar… Alimenta’t! Cuina’t! I regala’t el temps per preparar els aliments que necessita el teu cos, fes-ho per a tu com si ho fessis per la persona que més estimes… Marina, no et deixis enganyar per aquest mirall que et promet una fal·làcia, no trobaràs la felicitat en un cos prim, no trobaràs l’amor en aquest mirall, això que et sembla tan important no és res més que un gran engany… Marina no pots controlar ni decidir els esdeveniments que t’envolten, no pot ser sempre, tot com vols, ni com t’és còmode; la vida és constant moviment i canvi, i això no és ni bo ni dolent. Només pots acceptar-ho, rendir-te amb alegria a aquestes circumstàncies que se’t presenten, i acollir-les de bon grat. Però Marina, sí que pots no recaure en l’error i responsabilitzar-te de la teva salut. No pots decidir el que vius, però si com ho vius.”

I dono les gràcies, a les circumstàncies que em fan aprendre…
Quan la zona de confort desapareix, apareix l’oportunitat de retrobar-me, d’apropar-me al que sóc, d’observar la realitat amb valentia. Els trenta-tres m’han sacsejat i se’m presenta un any incert, poc previsible. Ha estat un sot del qual en surto amb algun cop, alguna rascada, però com sempre continuo amb fe en mi mateixa per anar endavant… Amb el meu millor somriure.

Marina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor