Així està la cosa

Recordo quan em deien que no faria res a la vida, quan em deien que jo era l’ovella negra, quan m’expulsaven dels llocs.
Recordo els cops. Els del cor més forts que els de la pell. El rebuig, les mirades, el dit assenyalant. O fins i tot el càstig de nit a fora de la casa de colònies a cero graus. Recordo una paret que creixia i creixia al meu voltant, tan alta, que ningú es va tornar a acostar durant dècades.

Ara tinc un problema. La paret va començar a fer-se malbé i trontollar quan va néixer la meva tercera filla, no se perquè.
El cas és que tinc 44 anys, visc sense paret i estic fotuda. Estic fotuda perquè se’m posa la pell de gallina amb qualsevol petita cosa que em commogui. Perquè sento empatia quan detecto que algú pateix. Perquè sóc del tot imperfecte i quan la cago, la possibilitat d’haver ofès a algú és tan profunda que em costa dies i dies refer-me. Perquè toco a la gent, abraço i em deixo estimar. I ho poso fàcil perquè em facin mal.

I ara que faig, jo, amb tot això? Visc a flor de pell i sense filtre. Sí, amb seny, però de què em serveix si l’emoció guanya el pols?
Amb una panxa plena de sentiments i una pell fina que està aprenent a viure sense paret, me’n adono que en realitat sóc una persona que en certa manera ha tornat a néixer. He redescobert tants aspectes de la veritable Verònica que avanço lentament per compensar la intensitat.

Puc afirmar, però, que comença a agradar-me ser jo.

Verònica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor