I després de l’anorèxia, què?

I després de l’anorèxia, què? Quants cops m’ho vaig preguntar, podria comptar els centenars de vegades però res, res em convencia.

 

M’acompanyava una rutina esgotadora, mai podia descansar, mai. Mentre estigués desperta, m’havia de moure, contínuament, sense parar. Volia el cos perfecte. Però per què volia viure en un cos fals, si no era jo? Era una Blanca llunyana.

 

Tenir un cos prim, quasi perfecte, era la meva protecció. Quan es ficaven amb mi, no sabia defensar-me, així amb un cos prim, com el que marca la societat, evitaria aquells comentaris que semblaven punyalades. Però  el preu em sortia car, havia de maltractar-me molt. Massa.

 

Ara, evito tot el que em va acompanyar mentre estava malalta. I què m’acompanyava? Una rutina. Una rutina d’àpats, d’esport, de tristesa i plors, de crits, d’enganys,…  Ara, seguir una rutina m’esgota. Saber que visc en un bucle, que cada dia serà igual que no trobaré enlloc un polsim de felicitat, m’esgota. Perquè cal felicitat per viure i jo la rebutjava.

 

Sento que no tinc forces per allò que em cansarà, com si l’anorèxia m’hagués xuclat tota l’energia i sols m’hagués deixat l’essencial per ser feliç. Per això busco la felicitat. La resposta és la felicitat. Després de l’anorèxia, es busca la felicitat.

 

Odio les exigències, les males cares i les discussions perquè tot em transporta al passat, a la rutina tan addicta que vaig construir. Pensa que abans de tancar-te en un hospital, hi ha molta felicitat per descobrir, platges de sorra negra, palmeres de mil tonalitats de verd, ciutats impactants com Nova York i ciutats atípiques com Katmandú.

 

Busca la felicitat, perquè on menys creguis, allà la trobaràs.

 

Blanca

Post navigation

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor