Mirar enrere…

Em costa mirar enrere i recordar qui vaig ser, em costa mirar enrere i escoltar el que vaig sentir, em costa mirar enrere i veure el que em vaig perdre, em costa apropar-me a aquell temps on l’angoixa era la meva companyia.
Intento sempre, ser positiva i valorar-ne l’experiència extreta, no quedar atrapada en aquell lloc on només em sento víctima. Vull mirar endavant i amb el cap alt. Vull aprofitar cada instant que em brinda la vida, ja lliure.
Però si busco endins i sóc sincera amb el que sento… Sé que no és només, no voler quedar atrapada en el viscut, sinó també un residu de por al passat, de reviure…
Em costa mirar enrere i vull fer-ho només per afrontar aquesta por, per continuar caminant amb pas alegre i segur, recordar que està en les meves mans sortir-ne i que és gràcies a tot l’après que ara puc sentir que només és passat i no existeix.

“Anys sencers de no dormir una sola nit més de tres hores seguides. Desperto sobtadament i m’envaeix una sensació estranya de por. Vaig a la cuina ràpidament, encara adormiscada i intento encobrir qualsevol miratge d’inquietud tragant, la respiració s’agita, la ment es col·lapsa. Durant uns segons es calma la insatisfacció profunda que alguna cosa em provoca i encara, no sé bé, que és. Dura poc, ràpidament broten sentiments de fastig cap al meu cos i creixen fins al punt de ser aclaparadors, el rebuig a la pròpia persona és un sentiment realment insuportable. No puc més. Corro cap al lavabo… Em fa mal la gola, em fa mal la boca, em fa mal el cap. Veig al mirall una persona trista. Ja només puc fugir amagant-me sota els llençols, desitjant que no s’acabi la nit i hagi d’afrontar un nou dia. Episodis repetits en una nit. Al matí, no tinc gana, gana de res, de ningú, el cos em pesa. Les hores avancen i els pensaments envers l’aliment absorbeixen el meu temps. Em toco la panxa, les cuixes, comprovo cada pocs minuts que no puc conviure amb les formes del meu cos. Els miralls m’esgoten. I algú que no em truca, algú que no hi és, massa feina o senzillament l’avorriment fa que torni a buscar solucions equivocades… Al final del dia només tinc forces per tornar a menjar i així tapar una mica el meu malestar. Nits i dies… Els anys s’esfumen mentre estic presa dins meu… Oblido el que m’agrada i la soledat és cada vegada més gran. La frustració m’acompanyarà anys….”

Va ser extenuant. Va ser dolorós. Va ser llarg… Però ja no és així, la meva vida no té res a veure amb això que puc recordar una mica, fins on la meva valentia em permet.

És per aquest motiu, que també quan miro enrere em sento contenta.
Contenta de l’actitud activa que vaig tenir, de la motivació, de la perseverança, de la introspecció per conèixer quines eren aquelles insatisfaccions i trobar les solucions adequades.
Contenta de sortir-ne i retrobar tot el que m’agrada i a tothom a qui estimo.
Jo era la guardiana d’aquella presó i jo en tenia la clau.

Marina

Post navigation

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor