Principi i fi del camí…

La primera pauta que em van proposar en la teràpia per resoldre un trastorn alimentari va ser normalitzar la meva alimentació.

No vull fer referències concretes, perquè aquest no seria el meu paper aquí… Només aclarir que, del que es tractava bàsicament, era de seguir uns horaris coherents i introduir la diversitat d’aliments amb quantitats naturals i satisfactòries d’aquests. Ara penso que, si hagués entès en aquell moment la importància que tenien aquelles indicacions i les hagués posat en pràctica, potser hauria estalviat temps del camí cap a la curació…

Jo havia estat utilitzant el menjar i l’obsessió d’un cos prim per intentar resoldre tot el que dia a dia em semblava un problema. Creia possible penetrar en la problemàtica que m’arrossegava al trastorn, i així superar-lo, sense passar per començar a alimentar-me de veritat, mentre que el fet de no menjar tota classe d’aliments, en les hores adequades i les quantitats necessàries, em mantenia en un estat que ho impossibilitava, doncs tenia mancances i desequilibri.

D’una banda, no aconseguia resoldre res, i d’altra, perpetuava unes conductes que només generaven més insatisfacció… El meu cos s’havia acostumat ja a massa rareses i només em sentia segura així, amb aquells costums estranys; però al que no m’havia acostumat era al sofriment constant que em comportaven. Tot i això, renunciar a no tenir el “control” sobre el com, el quan i quant dels meus àpats em semblava impossible… No estava disposada a perdre’l i que pogués succeir el que jo tant temia, engreixar, i així deixar que tota la resta anés malament (estava realment equivocada ja que els problemes no tenien a veure amb el pes).

Com us deia, anys després, ja molt cansada de viure lligada a una bulímia vaig decidir que el que més temia era continuar igual i renunciava a aquell control tan il•lusori. Vaig posar en pràctica i ara si, sent sincera i valenta, aquelles pautes que m’havien ensenyat. Com en un engranatge, la normalització de l’alimentació va ser una peça necessària que va fer que altres peces comencessin a funcionar correctament.

El cos necessita aliment per caminar, per pensar, per descansar, per somriure, per viure. L’aliment dóna la vida. El nostre cos és savi, el demana si no el té i no s’hi obsessiona si té les seves necessitats cobertes.

Però el que vull transmetre avui no fa referència a l’alimentació, sinó a la necessitat d’atrevir-nos a canviar, de vegades el que ens sembla donar un control pot no fer-ho i les propostes terapèutiques, tot i que ens poden fer por, també ens poden sorprendre.

Atrevim-nos doncs, a provar altres mecanismes si estem cansades de comprovar que els nostres no funcionen i potser aquests activaran altres peces de l’engranatge cap a les solucions.

Atrevim-nos a caminar!

Marina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor